La meva feina em porta a trepitjar molts teatres cada setmana, i per això tinc el privilegi de poder passejar entre bambolines, pujar a escenaris, entrar a camerinos, observar com es treballa a les sales d’assajos i als tallers. No crec que aquest sigui el gran teatre on diu que vivim la candidata socialista Carme Chacón, ni tampoc el teatre al qual es va referir un dia Mourinho per parlar de l’actuació dels jugadors del Barça.
Al teatre no hi ha veritats i mentides. Al teatre es viuen emocions, i són reals. Són emocions compartides, en directe, amb els actors i actrius damunt l’escenari. I també amb la gent que s’asseu al nostre costat, espectadors com nosaltres, que viuen al moment la nostra mateixa experiència.
El director del Teatre Lliure Lluis Pascual em diu que té la taula del despatx, plena de projectes europeus, de gent amb ganes de fer coses que han trobat una bona fórmula per sobreviure a la crisi, almenys aquest any. Les co-produccions. L’Europa política es desfà, però l’Europa cultural no?
Sovint es parla del gran circ polític, perquè està ple de pallassos i de mals actors. Ens qüestionem de què serveix la campanya electoral, la critiquem però acabem acceptant aquest escenari, on es diuen mentides, sense escrúpols. I per això, perquè tenen tan poca credibilitat, acabem per no fer-los cas. A menys que aconsegueixin tocar la nostra fibra sensible.
Aquests dies en rebem molta, de propaganda electoral a la bústia de casa. A través del Facebook han començat una campanya per que retornem la propaganda que no ens interessa. N’hi ha prou amb escriure la paraula “REFUSAT” al sobre, i aquest serà retornat al seu destinatari. Una acció simbòlica, fins i tot un pèl teatral, per demostrar que en aquest món, no tot s’hi val.
