Jesús Ruiz (Les Planes d’Hostoles, Garrotxa, 1990) ha estat company de mòdul a la presó de Soto del Real d’en Jordi Cuixart, el president d’Òmnium empresonat per les seves idees. Ruiz explica detalls de la seva vida a la presó, de la seva especial amistat amb Cuixart i de la convivència amb els presos. També parla de justícia. Accepta la responsabilitat d’haver intentat entrar tres quilos de droga. Ara s’ha rehabilitat, busca feina i està agraït de ser amic de Cuixart. Si algú no creu que Cuixart sigui un pres polític, que llegeixi aquesta entrevista. Ara escriu un llibre, el pròleg serà d’en Cuixart.
-Com estàs?
Encara m’hi estic acostumant. Són set anys.
-I d’aquests set anys quan temps has estat amb en Jordi Cuixart?
Vaig arribar el 29 de setembre a Soto del Real. I poc després em van dir que havia arribat un català. No sabia qui era. Vaig estar amb ell des que va arribar fins el 8 de març que vaig sortir de la presó.
-Com va ser la trobada?
Vaig anar a conèixe’l. Estava caminant pel pati i em vaig presentar. El veia nerviós, quan un arriba a la presó i en el seu cas, a una presó de Madrid, li entra una mica de por d’estar allà dins. El vaig tranquil·litzar, li vaig donar alguns consells i ens van fer amics. Al dia següent em va explicar que havia passat.
-No sabies qui era?
Qué va! Jo m’estava desintoxicant i no veia la tele! Però a l’endemà, estàvem esmorzant i el vaig veure a la tele, allà amb els Mossos darrera i tal. I llavors em va començar a explicar el que havia passat. Des de llavors, ens ho hem explicat tot.
-Com definiries en Jordi ?
Molt bona gent i… bromista. A més de generós, ajuda molt a la gent. Jo em pensava que seria més estirat, més pijo. Però què va… Fins i tot, ha deixat de fumar.
-Què feieu, parlàveu de política?
Ell té visites dels advocats de tres i quatre hores, ja surt amb el cap prou escalfat! Parlàvem d’injustícia, del que estan fent al país, que no es pot dir res i a més l’estan acusant de coses que les proves audiovisuals diuen el contrari. No va fer res violent, els violents són els altres. Pensa que només miren el que surt a A3 i Telecinco i ho agafen com a prova!
-Com era la relació amb la resta de presos?
Pensa que el mòdul on s’està és molt tranquil. És un mòdul de “burros” o “mules”, de gent que l’han condemnat per portar drogues. No són gent violenta. De fet, per això jo estava allà. En canvi en Jordi Sànchez està al mòdul 8, un mòdul bastant violent. El tenen castigat. Quan fas alguna cosa, et castiguen i et porten al vuit. Allà sí que hi ha gent que li diu coses al Sànchez. En canvi, al mòdul a en Cuixart el respecten, perquè és tan tranquil…. Ell es lleva, esmorza, va a la biblioteca, camina, escriu…
-I els funcionaris el respecten?
Sí, però a vegades, els funcionaris posen l’himne d’Espanya per megafonia o algú li crida “Viva España” i ell respon “Viva!”.
-Feieu classes o cursos?
Sí, feiem un curs d’arteterapia. Dibuixàvem el que pensàvem o somiàvem. Una vegada, havíem de fer un dibuix sobre el que pensava un altre. I jo vaig dibuixar el que creia que ell pensava. Vaig dibuixar un Jutge amb una maça i un 30, en referència al temor que té ell que el condemin a trenta anys. També feiem Fitness, on ens trobàvem amb el del Barça, en Sandro…
-Rosell?
Sí, Rosell i un altre empresari. En Sànchez també sortia però està castigat. Té incompatibilitat: No pot sortir ni a Missa.
-Vas votar i vas tenir problemes?
Sí, vam anar a votar per correu. En Jordi em va donar dues targetes per trucar. La funcionària em va dir, “quant t’ha pagat en Jordi perquè votis al seu partit?” I jo, en broma, li vaig dir que dues targetes de trucades. Però en conya, eh? I a la tarda, em van canviar de mòdul. Van venir tres funcionaris amb guants -quan porten guants és que et volen escalfar- a veure’m. Em van portar a una habitació petita amb una taula i em van preguntar si en Jordi m’havia pagat per votar a un partit. No sé quin partit es devien referir. I vaig començar a riure, em va fer gràcia, que es muntés tot allò per una broma. A més, si en Jordi sabés el que vaig votar…
-Sí?
Jo no ho sabia. No sóc independentista, ni català ni espanyol, passo de tot. Vaig votar a qui em va fer gràcia i em vaig enterar després de com eren. I no li ho vaig dir. De fet, em va dir, “no m’ho diguis perquè tothom vota qui vol”. Vaig votar a qui va guanyar les eleccions. Però nosaltres som amics, no som amics polítics.
-Per què vas traficar amb drogues?
Em feien falta diners i no volia treballar. Consumia. Vaig deixar la feina. Em vaig endeutar. Qui em venia la droga em va dir, si vols pots fer un viatge. Jo n’havia fet abans. No al Perú, però n’havia fet. Em va dir que tot estava arreglat i pagat. “Portaràs tres quilos i et donarem deu mil euros” em van dir. Havia d’anar de Cusco a Lima, de Lima a Amsterdam i d’Amsterdam a Espanya. Als deu minuts d’entrar a l’aeroport em van detenir. Crec que estava preparat. Portava la maleta molt mal feta. Em devien fer allò que entrava amb tres quilos i darrera meu, algú amb 10 o 15 quilos i aquest sí que passava. Vaig caure. Vaig estar un any a Cusco i la resta a Lima.
-Una experiència traumàtica
Quan vaig entrar i vaig veure les instal·lacions…. La gent com estava… 29 persones en una habitació petita, el menjar a les mans, en una bossa o en un tupper si tenies sort. Les morts injustes a la presó del Perú. Un que tenia diabetis i la infermera no va voler anar a buscar insulina a l’altre mòdul i es va morir. Un altre que es va cremar dins la cel·la. Si havies d’anar a l’hospital havies de pagar la benzina o si un es trencava la cama, entre tots li havíem de pagar l’escaïola. L’ambaixador passa de tu. Per criticar-ho, em van castigar sense un any d’ajuda. La gent mor i l’enterren en una muntanya que hi ha al costat.
-Com es que vas trigar tant a tornar a una presó estatal
Perú té conveni amb Espanya, però en aquell país res va bé. Al final, al març de l’any passat van començar els repatriaments massius. Estava pendent de tornar des de 2012. Passaven de mi. Bé passaven de tots.
-Hauries d’escriure un llibre…
Ho estic fent. L’escric a mà. Tinc 60 pàgines escrites. L’acabaré. En Jordi m’animava sempre. De fet, per a Catalunya, el pròleg serà d’en Jordi Cuixart i per a Espanya, del que presenta Hermano Mayor, el Pedro García.
-Arribes a Soto del Real i què hi trobes?
Buà, un hotel. A més, el cònsul ens va donar 50 euros a tots els repatriats i amb una llista de l’economat. Ens ho vam gastar en un dia! I a la cel·la hi havia aigua calenta i calefacció. I això que diuen que és de les pitjors…
-Tu no cobres res per explicar com convivies amb en Jordi
No, no i que quedi clar. Hi ha molta gent que m’insulta al Facebook i diu que jo cobro. És mentida. Jo no em guanyo la vida amb en Jordi. Jo vaig parlar amb la seva família per tal d’ajudar-lo i els vaig demanar si podia explicar-ho. Fins i tot, vaig dir que muntaria un grup: “España quiere Jordi Cuixart en la calle”.
-Està fort?
Sí. Ell intenta està fort i concentrat. Crec que està massa prim. Ell diu que s’ha engreixat, però jo el veig prim. Ell vol estar concentrat. És molt dur el primer any, el primer Nadal, el nen… Jo mira, m’ho vaig guanyar i ho he passat. Però ell… que no ha fet res… I no ho entenc, per què no li donen permissos? No ha fet res? Per què els polítics poden sortir amb una fiança i ell no? És ridícul. Volen putejar, a ell o a la gent. Volen demostrar el seu poder. El podem tenir aquí el temps que volguem, ni Catalunya ni res, es queda aquí … demostrar que poden fer el que vulguin. I això de la reincidència… si has de posar a la presó a gent que té intencions… és ridícul…
-Què passa amb el correu de Cuixart?
Un funcionari, Don Alberto, agafava una taula a l’entrada del menjador i donava les cartes a la gent abans de dinar. Però de cartes de la gent, n’hi podien haver cinc i d’en Jordi, dues-centes… Les agafava una a una, i ens tenia una hora esperant perquè la gent li diguès… “tio, que ens fas esperar!”. O el cridaven per megafonia cada vint minuts per donar-li grapats de cartes. Tenia intenció de respondre a totes les cartes… Buf, jo ho veig impossible. Els funcionaris tenen una caixa que posa: Sellos Cuixart. I és que no es poden enviar segells ni diners, i la gent li envia. El poden posar en un problema. També ha rebut un llibre fatxa, però fatxa, fatxa eh? Però tampoc no rep gaires cartes ofensives.
-Tu ja l’has escrit?
Si, a l’endemà d’arribar. Li havia d’explicar que la primera que vaig veure va ser la Txell, la seva dona. I fins i tot, en volia portar fins a Barcelona. La vaig conèixer de tant que en parlava en Jordi.
-I els presos no li retreuen res?
No, què va! Ell parla amb tothom, fins i tot, amb gent que jo mai hi parlaria. A la presó molta gent s’acosta per interès. De fet, a vegades li dic que sembla “Jordi sense fronteres” perquè ajuda a tothom. Compra tabac o cafè per la gent. I jo li dic, “per què ho fas sinó t’ho tornaran?” I ell em respon, és igual que no m’ho tornin, jo ja ho he fet. Ell no mira la tele. La té a la cel·la pel seu company. Cada vegada que la mirem al menjador, ell hi surt, la Griso sempre el posa, i la gent comença a aplaudir-lo. Els presos l’aplaudeixen i ell es posa vermell. Al final se’n va. Es fa estimar.
-Què t’ha marcat més de la presó?
Dotze hores tancat. Veure la porta com es va tancant… és el pitjor. I no veure la família. Set anys així…. Mira ara em sento estrany aquí fora, sento la presó aquí fora. M’havia acostumat a la presó. Estava fet a la presó. Ara estic perdut. La presó era casa meva. És raro eh? En Jordi em va dir que havia d’anar al psicòleg. Estic malament a fora. Em sento igual que quan vaig entrar a presó. Fins i tot veig la meva mare una mica estranya. Suposo que m’hi acostumaré. Poso fins i tot el mòbil en silenci.
-Dotze hores?
Aquí veia la tele, que per cert, me la va pagar en Jordi. Al Perú no en tenia de tele. Llegia molt al Perú quan hi havia llum. I escrivia. Al Perú hi havia més llibres que a Espanya, almenys, al meu mòdul. Però no podíem sortir. Al Perú, pagant podies sortir de la presó amb custòdia.
