El diari ‘El País’, al seu editorial d’avui, gairebé amenaça TV3 amb la desaparició si no cobreixen la campanya electoral del 21-D d’acord amb uns paràmetres concrets.

El “d’això dependrà el seu futur” és a la darrera frase de l’editorial, sí, però no m’ho prenc com una amenaça sinó, més aviat, com un “vostès haurien de fer el que nosaltres creiem”. Ho veig més com una simple constatació d’allò que pensen que ens convindria a tots, és a dir, que féssim el que ‘El País’ vol. Sense amenaçar, però, només diuen d’una manera taxativa, gairebé bíblica, de quina manera s’han de fer les coses. De fet tots els diaris fan el mateix, quan editorialitzen.

 

 

Al text es consideren els mitjans públics catalans un “instrument de propaganda” independentista que dóna “una visió esbiaixada de la realitat”.

És un fet recurrent a molts mitjans, no només a ‘El País’. Aquest darrer diari podríem dir que ho fa d’una manera bastant més obsessiva que altres, però és una tendència que comparteix una part molt important de la premsa que es publica a Madrid. La seva percepció és que tot el sistema que emana de la Generalitat i el Parlament de Catalunya és esbiaixat i terrible: les escoles adoctrinen, els mitjans de comunicació són el dimoni, els Mossos d’Esquadra fins fa quatre dies també eren no-sé-què… tot allò que té com a origen les institucions catalanes mai no és com ells voldrien que fos, perquè tenen una idea molt clara de com hauria de funcionar. Bé, si es vol això és tan fàcil com que les opcions polítiques que defensen una altra manera de fer les coses guanyin les eleccions. Durant els darrers 40 anys no ho han fet, i és per això que el model de país que tenim és resultat d’unes altres majories parlamentàries. Així doncs potser el problema que tenen, de fet, és amb la realitat, que hi ha gent que no l’accepta ni  la reconeix mai perquè no els agrada.

 

 

Tot allò que té com a origen les institucions catalanes mai no és com voldrien perquè tenen una idea molt clara de com hauria de funcionar.

 

Parlant dels partits, no és el primer cop que, per sorprenent que sembli en perspectiva, ‘El País’ dóna suport a les tesis de PP i Cs sobre la “parcialitat” de TV3…

Com deia, hi ha una part de Catalunya que no és majoritària al Parlament, que de fet és bastant minoritària, i una gran majoria dels mitjans que es publiquen a Madrid que consideren que s’ha produït una mena d’abducció general de la població a través de les escoles, dels mitjans de comunicació i d’altres instàncies, perquè les persones no tenen criteri i es deixen controlar fàcilment. Probablement tot allò que no els agrada de Catalunya és culpa dels qui s’encarreguen d’ensenyar als nens o d’informar als televidents o als radiooients. Bé, si ho veuen així, és la seva opinió. Al final sempre és el mateix: es responsabilitza els missatges perquè el que no agrada és el missatge que és que, per ara, hi ha una majoria de la població catalana que no pensa ni com Ciutadans, ni com el PP, ni com ‘El País’. I hi torno a insistir: això només ho poden canviar a les urnes, que és el que ara estan intentant. A veure si se’n surten i, a partir d’aleshores, si les coses seran o serien més com ells diuen que ha de ser. Fins ara, però, no se n’han sortit.

 

 

Hi ha una majoria de la població que no pensa ni com Cs, ni com el PP, ni com ‘El País’. Això només ho poden canviar a les urnes.

 

 

L’editorial el descriu com “un militant de la causa independentista” i afirma que deu el seu càrrec a “posicions ideològiques”, no pas a la seva vàlua professional. García Albiol no el deu considerar una persona “normal”…

Segurament, des del seu punt de vista, no ho sóc. A mi, en canvi, ell em resulta força normal, és dins d’una normalitat bastant evident. Pel que fa a l’altre assumpte, és probable que pensin que les causes del meu nomenament no van ser estrictament professionals i estan en el seu dret de dir-ho. En aquest sentit, però, jo també hauria de poder dir que en aquests darrers mesos hi ha coses que s’han fet bé i que han donat a TV3 un liderat d’audiència sense precedents immediats. Si això s’atribuís només a la meva militància independentista resultaria molt curiós… El que podrien reconèixer és que els mitjans de la CCMA, i en concret TV3, estan vivint una etapa daurada mentre ells estan estan patint una caiguda de vendes i difusió a Catalunya com no s’havia vist mai. No sé què està passant però haurien de mirar cap on van tots aquests lectors que ha perdut i està perdent ‘El País’ que són moltíssims. Això es pot fer, per exemple, consultant els resultats de l’OJD dels mesos d’octubre i de novembre. Resulta que, mentre TV3 puja moltíssim, ‘El País’ és un dels mitjans –o el mitjà- que més baixa a Catalunya, i la caiguda de lectors va de bracet a la caiguda de prestigi. Per què no ho diuen, això? I si ho fessin, amb quins arguments ho podrien explicar?

 

 

 

Tot i que les acusacions i a la CCMA són força habituals, el conflicte amb ‘El País’ va començar quan van demanar que rectifiquessin una peça titulada “Una setmana a la bombolla de TV3”.

Aquest és un dels aspectes més contradictoris. Són neutrals els qui demanen neutralitat a TV3? Poden respondre que no ho són, que ni ho poden ni ho volen ser perquè ‘El País’ és un mitjà privat. Fins aquí d’acord, però que no demani neutralitat qui no està disposat a concedir-la. Si ells publiquen un article que se suposa que és d’informació però que és tot opinió, per exemple, TV3 hauria de poder exercir el dret a rèplica que contempla la llei. El diari va rebre la nostra rèplica i no la va voler publicar, és per això que mirarem d’exercir aquest dret a través dels tribunals. Com pot, però, demanar neutralitat un mitjà a dins del qual és impossible trobar-la, la neutralitat? És molt greu que algú demani que siguis neutral i, quan publica una opinió sobre tu amb aparença de peça informativa, et negui la possiblitat de replicar.

 

 

Si la conclusió a què arriben és que la població està abduïda, potser els serveix com a conclusió satisfactòria per entendre la realitat que estan vivint.

 

 

Aquesta tasca fiscalitzadora d”El País’ de l’activitat dels mitjans públics no es dóna en el cas, per exemple, de Televisió Espanyola.

Bé, aquest assumpte els afecta exclusivament a ells dos. Les opinions que s’aboquen sobre Televisió de Catalunya amb forma d’informació, però, no són inofensives, no es poden atribuir a un discurs sobre la integritat i la responsabilitat que consideren que ha de tenir un mitjà de comunicació públic sinó que formen part d’una maniobra de desprestigi que té moltíssims fronts oberts. No m’han agradat mai les teories conspiratives ni parlar de campanyes, etc, però només cal llegir què ha publicat la premsa de Madrid sobre TV3 durant els darrers mesos per veure que, en realitat, el que agradaria de veritat a alguns és que TV3 fos com ells volen. Doncs bé, repeteixo: si ho volen, que guanyin les eleccions ells o els partits que estan d’acord amb ells, però només cal veure com avancen les audiències a Catalunya entre els qui demanen una manera concreta d’informar i aquells a qui acusen de no fer-ho. El contrast de la difusió al llarg dels darrers mesos és colossal i, per la seva banda, no es fa cap reflexió. Quan un mitjà perd lectors d’una manera tan dràstica i és incapaç d’acceptar-ho, i quan un altre mitjà guanya audiència al doble de velocitat, i el primer mitjà acusa el segon, és que passa alguna cosa. Si la conclusió a què arriben és que la població està abduïda, potser els serveix com a conclusió satisfactòria per entendre la realitat que estan vivint.