Durant els cinc anys en què vaig formar part del Comitè Bilateral de Cooperació econòmica UE-Japó, vaig coincidir cada semestre amb el governador del Banc del Japó, Masaru Hayami . Ens teníem una consideració ben cordial que es va iniciar en descobrir que era catòlic, format a la Universitat de Sofía que els jesuïtes tenen a Tòquio i que teníem un amic comú, el Father Sagristà, un català que va estudiar durant set anys la llengua japonesa a fi de donar classes d’econometria. Jo el vaig conèixer a la Cornell University a Ithaca, NY, on estudiava economia. Va ser, doncs, amb tota la naturalitat que Hayami em comentava periòdicament les serioses dificultats que havia d’afrontar en el seu càrrec i que, finalment, el van conduir a haver d’assumir el rol negatiu de responsable de l’estancament a la japonesa. Doncs bé, tot just ara, ens arriba la notícia de que l’Abenomics, és a dir, la política econòmica del primer ministre Abe comença a funcionar i ha permès al polític vantar-se d’una recuperació que ha representat doblar la cotització de la Borsa en els últims dos anys, gràcies a unes mesures expansives de devaluació monetària i d’augment quantitatiu de la liquidesa. Dos elements dinamitzadors que són obra del govern i del banc central i que formen part de la resposta política de l’actual executiu i no, com en el cas d’Espanya, del rebot favorable de mesures adoptades en altres països i organismes internacionals.
En efecte, en els esquemes mentals d’un polític com Rajoy només hi entra la tauromàquia de Don Tancredo de quedar-se com una estàtua quiet i palplantat tot confiant en que el toro passarà de llarg. És per això que, des de l’immobilisme, considera un èxit el fet de que les decisions de tercers el puguin beneficiar atès que ell ja s’havia resignat i conformat amb un “Virgencita, que me quede como estoy”, i més encara si de rebot les decisions de tercers ens poden beneficiar encara que les noves mesures siguin exclusivament obra i mèrit d’algú altre. Com ha passat, per exemple, amb la revalorització del dòlar, que ha significat una forta devaluació del Euro i, per tant, aporta un factor positiu per a fer més competitives les nostres exportacions. O bé, tal com ens ha ajudat la baixa del preu del petroli que, per ella sola, representa un fort estalvi en la factura d’importació dels carburants. Un càlcul elemental indica que, per aquest sol motiu, de fora estant, els protagonistes ens han fet un regal equivalent a un 1% del PIB, es a dir, entre un terç i la meitat del creixement que anuncies i del qual ara presumeixen.
Amb cara de molt satisfet, Rajoy ens va comunicar que, per primera vegada, els rendiments dels fons del deute espanyol, havien entrat en territori negatiu, és a dir que si volien emprèstits de bons espanyols en lloc de cobrar interessos, n’haurien de pagar un menys 0,019 %. La cosa va durar un moment abans de tornar a un més 0,007 %. Com a terme de comparació, però, cal recordar que al 2012, els bons espanyols s’acostaven a rendiments del 7 %. Tanmateix des de Bloomberg a la resta d’analistes, tothom avisa de que la recuperació és molt fràgil i que l’atur és del 24 % i pitjor encara, ja fa anys que els preus al consum baixen un 7% cada any. En termes generals, el Fons Monetari Internacional avisa que la nova realitat de reactivació no garanteix un creixement més fort i que el risc és el d’una nova mediocritat i que s´ha de anar amb compte pel que fa a l’assumpció de nou risc sense tenir en compte el gran endeutament i la lentitud del creixement previsible. I aquí, el que ens convé amb un líder de “impasible el ademán”, és probablement, adonar-nos de que entrar en interessos negatius és passar de conduir un cotxe cap a endavant a menar-lo de marxa enrere. I la gran pregunta és si el xofer paralitzat a l’hora d’arrencar, podria ser capaç de guiar amb el retrovisor. A Dinamarca, posem per cas, els bancs ja estan negociant interessos negatius perquè consideren que estan operant en uns moments excepcionals. De fet, la situació és tan nova que pot provocar tota mena de distorsions. Pensin que a Suïssa ja s’ha produït un fet històric mitjançant la venda de Deute públic a 10 anys a tipus d’interès negatius, cosa mai vista al món sencer i capaç de conduir els mercats globals a territoris inexplorats, i al Banc Central Europeu i el Banc nacional Suís ja parlen del tipus de -0,75% per al mes de Gener. Nogensmenys, els observadors subratllen que l’actuació espanyola és subsegüent a una petició de fons internacionals per a rescatar (no diuen “bail-ant” però si “rescue”) el seu sistema bancari.
