Era un matrimoni mal avingut, creat a partir de la imposició d’uns parents ja difunts. Els veïns sabien prou bé que, en un passat no massa llunyà, el marit –un personatge llardós i entusiasta de la tortura animal com a entreteniment, suposadament, “cultural”– quasi bé havia consumat l’uxoricidi. No obstant, tothom era conscient que la font d’ingressos principals de la parella provenia d’ella, peixatera, ara més prima i malaltissa que temps enrere. Malauradament, el cove que portava a la cuina cada cop tenia menys arengades i, un cop els seus fillastres famolencs s’havien cruspit les sardines, la tímida mestressa havia d’escurar-ne les espines per sobreviure. Per acabar-ho d’adobar, li calia comprar-les a crèdit malgrat la seva llarga jornada laboral. El marit sempre li repetia que portar una targeta de crèdit a la bossa era tot un privilegi i, amenaçadorament, li xiuxiuejava a cau d’orella la necessitat de fer mostra de seny i prudència abans de queixar-se’n en la seva llengua materna. Hom feia temps que havia arribat a la conclusió que ella era masoquista i una mica curta de gambals.
Em permetran aquesta analogia suada, melodramàtica i maragalliana per tractar l’afer del divorci. Aquesta setmana, diversos mitjans de comunicació canadencs han donat cobertura a un nou producte comercial accessible als EUA: l’assegurança de divorci . L’avantatge principal d’aquest producte en comparació amb un acord pre-nupcial és que, amb total discreció i sense haver d’entrar en negociacions bilaterals, pot ser comprada per una de les dues parts sense que l’altre membre de la parella se n’assabenti.
A l’hora d’analitzar el possible divorci quebequès de les estructures federals canadenques, el llindar d’alarma s’activa a Ottawa quan se sobrepassa el 40% de sobiranistes quebequesos en les enquestes periòdiques sobre aquesta matèria. Així doncs, els resultats associats a l’enquesta d’ESADE i de la Fundació Carulla que indiquen un creixement exponencial dels independentistes a Catalunya, de ben segur que estan sent analitzats amb lupa a la metròpoli madrilenya.
Tant els responsables polítics del PSC-PSOE com el PP fa temps que han contractat la seva particular assegurança de divorci. Quan el Govern espanyol discrimina l’aeroport del Prat en benefici de Madrid-Barajas, comença a licitar la connexió ferroviària pel bell mig dels Pirineus aragonesos (la Travesía Central Pirenaica), centrifuga el dèficit públic cap a Catalunya, manlleva el nostre patrimoni cultural, o bé espolia les nostres finances, està contractant pòlisses d’assegurança. Poden semblar rudes, però els espanyols són llestos i previsors. De fet, són tan intel•ligents que es reserven els sectors crítics i amb valor afegit de la nova economia, com ara el sector aeroespacial.
Segons les darreres dades a l’abast a nivell estatal, gràcies a les inversions estratègiques impulsades pel govern central espanyol, Madrid ja concentra el 60% d’aquesta indústria, seguida d’Andalusia amb un 15%. Euskadi, afavorida pel seu estatus fiscal particular, també ha sabut arribar fins al 15% del total estatal. No obstant, Catalunya, presonera de sectors industrials tradicionals i escleròtics, amb prou feines arriba al 5 % d’aquest sector clau.
Definitivament, com la peixatera del cove, la resta del món deu veure’ns com un país de masoquistes i curts de gambals.
