S’imaginen què hauria passat si la generació que va provocar el “baby boom” català dels anys 70 no hagués aconseguit una certa estabilitat laboral i econòmica? Hi seríem molts dels que ara habitem la nostra terra? Hauríem gaudit de totes les oportunitats que hem tingut? Seríem feliços i optimistes en front la vida? Això és el que em ve al cap quan llegeixo la possibilitat d’allargar de manera indefinida els contractes temporals als joves.
No és sa per una societat que aspira a ser potent, amb ambició i voluntat de creixement aplicar aquest criteri de temporalitat –més aviat dit precarietat. El que abans s’havia utilitzat com la primera oportunitat de trencar l’ou s’ha convertit de manera massa recorrent i habitual en costum i aquest mal costum crec que provoca que molts joves de casa nostra siguin incapaços de trencar l’ou. Fins i tot ni de plantejar-s’ho.
La generació dels meus pares va viure una època difícil a escala social i econòmica però, com sempre passa amb el jovent, va sortir endavant amb lluita i esforç. La següent generació, la meva, va ser la que va recollir els fruits d’aquell esforç. Vam aprofitar al màxim les oportunitat que, bonament, els pares ens van proporcionar i això ens va servir per créixer, per millorar, per fer que la nostra societat donés la passa endavant que tants anys li havia estat negada. Però ja no és així.
Potser és caure en el tòpic però és una llàstima que la generació més ben preparada de la nostra història hagi d’heretar una situació com l’actual. Quina és la solució? No la sé pas. Els cicles de la història ens demostren que, cada cert temps, una generació pateix la desmesura de les anteriors i no és fins a la següent que, amb els errors apresos i corregits, la cosa millora. Però com que l’ésser humà és un animal de costums, la història es repeteix i es repetirà en el temps.
Tampoc m’agradaria que es desprengués negativisme o pessimisme d’aquest article. Tenim la sort de viure cada vegada més temps i crec que ens mereixem gaudir amb plenitud dels millors anys de les nostres vides –com diria aquell. Crec molt en les persones, en la seva força interior, en la voluntat de canvi, però també crec en la necessitat de tenir les eines adequades per aconseguir-ho i, tal com s’estan fent les coses, el procés s’entorpeix de mala manera.
