Aquesta setmana hem sabut que Ana Belén, Víctor Manuel, Miguel Ríos i Joan Manel Serrat tornaran a fer un parell de concerts a quatre veus. Fa 20 anys van fer un experiment que els va sortir molt bé: una gira conjunta en què tots es cantaven les cançons de tots. Aquell 1996 van arrasar a tots els concerts i dues dècades després ara reeditaran aquells recitals en dues ocasions, un a Barcelona i un altre a Madrid.
Aquesta mateixa setmana també hem llegit com Joaquín Sabina carregava contra el procés d’origen popular que viu Catalunya i l’ha qualificat d'”aldeà, retrògad i infantil“. Sabina, m’imagino, parlava des de la tranquil·litat de saber que darrera seu té un estat que pot menystenir, defensar, lloar o atacar segons s’adigui o no amb la seva ideologia. Dubto que un moviment que cada 11 de setembre mobilitza un terç de la seva població sigui “aldeà” (al marge del biaix pejoratiu que comporta la paraula per les persones que no viuen a les ciutats). Dubto que sigui un moviment retrògrad si tenim en compte que el 1955 hi havia 76 països a la ONU i al 2011 n’eren 193. En aquest mateix temps la UE ha passat de 6 a 28 membres. I dubto que sigui infantil un moviment que acaba d’acomiadar una de les seves líders socials a l’edat dels 70 anys.
El silenci de l’esquerra intel·lectual espanyola en tot aquest procés ha estat molt sorollós. Una part de l’esquerra intel·lectual catalana l’ha trobat tant a faltar que se n’ha desconnectat, fart d’esperar aquella mà amiga que mai acabava d’arribar. És més fàcil demanar l’autodeterminació del Sáhara Occidental, la llibertat de Palestina o la fi de la repressió al Tibet. Atacar el PP pel Prestige, per la guerra de l’Iraq o per l’IVA cultural surt al manual del poeta compromès. Però quan es tracta, ara sí, d’obtenir una resposta intel·lectual a un problema tan complex però pròxim com el català aleshores xiulen cap a una altra banda.
No dic, ni molt menys, que s’hagin de declarar independentistes. Només demano que es mullin a favor del dret a decidir. Que diguin clarament si Catalunya té una sobirania suficient com perquè els seus ciutadans escullin el seu futur de manera lliure. I després de donar suport a un referèndum, si volen, que facin campanya a favor d’aquella opció que els sembli més pertinent. Però fins ara tenim silenci dels qui canten, mutisme dels qui clamen.
S’imaginen que un Estat, que no sigui l’espanyol, impedís votar a una nació, que no fos la catalana, què haurien dit? Quantes campanyes hauríem vist en favor d’un president, que no sigui Mas, al que se li ha obert una causa judicial per haver desobeït aquesta prohibició? Hi ha una cosa pitjor que ser aldeà, com diu Sabina, i és tenir un fals cosmopolitisme. Hi ha una cosa pitjor que ser retrògrad i és anar de revolucionari i posar-te d’esquenes a una revolució que et passa a 600 quilòmetres de casa. Hi ha una cosa pitjor que ser infantil: ser vell d’esperit.
Ana Belén i Víctor Manuel van escriure una bonica cançó als anys 80 que parlava de les bondats i maldats de la humanitat. Es deia “La Muralla” i un fragment feia així:
– Pum, Pum
– ¿Quién es?
– Una rosa y un clavel.
– Abre la muralla.
– Pum, Pum
– ¿Quién es?
– El sable del coronel
– Cierra la muralla
I així amb el verí i el punyal (tanca la muralla) i el cor d’un amic (obre-la). Em pregunto què farien amb les portes de la muralla si qui piqués a la porta fossin “las urnas de un pueblo maduro“. I el simple fet de dubtar-ne augmenta la decepció. ¿Pum, Pum, quién es? Pum, Pum, on sou?
