Dijous passat es presentava a Reus el llibre “La Temptació Independentista”, una obra prima crítica amb un posicionament independentista poc realista que els autors qualifiquen d’ingenu. Àlvar Thomàs, Jordi Manent i Marc Arza han escrit un assaig amb l’objectiu d’obrir els ulls a qui es pensa que la independència és cosa de dies, setmanes o mesos. La tesi principal del llibre és que una bona part del món nacionalista o independentista té una lectura falsejada de la realitat sociopolítica catalana. Recolzant-se en una anàlisi de dades electorals, especialment de l’evolució del vot nacionalista i no nacionalista a Catalunya, demostren com la base social dels qui defensen l’assoliment d’un Estat per Catalunya no depassa el terç de la població del país. Els autors defensen que aquest terç nacionalista és el més actiu i més ben travat, i que l’aquiescència o passivitat dels altres dos terços és el que ha permès que es formés un miratge que empeny a molts independentistes a pensar que la normalitat del país és la que projecta només aquesta minoria nacionalista i activa de la població.
La veritat és que les tesis de “La Temptació Independentista” són molt versemblants. Sostenen –amb lucidesa- que la meitat més ú, per molt democràtica i matemàtica que sigui aquesta majoria, no és suficient per trencar l’statu quo espanyol i assolir la independència. La història ens demostra que la majoria dels processos d’independència s’han basat en majories molt més àmplies, properes al 70 o al 80 per cent de l’electorat, i que els que no l’han assolit sempre han pagat una penyora molt gran: una pèrdua de territori i de població (Jura, Irlanda) o la càrrega d’unes minories molt difícils d’integrar (Letònia, Moldàvia). La independència no pot construir-se sense un ampli consens nacional, en el qual és imprescindibles que siguin la majoria ciutadana i la majoria –sinó totes- les organitzacions i entitats de major pes i influència del país.
Un altre factor a tenir en compte en un procés d’independència és que els altres també juguen. És a dir, que no es pot esperar passivitat o permissivitat per part de qui està en contra d’una emancipació, especialment l’Estat i els seus centres de poder. La força dels vots en democràcia no és suficient, per molt contradictori que sembli. La majoria democràtica ha d’estar basada en un teixit quasi indestructible de complicitats, de suma de voluntats i de determinació comunitària, per resistir tot tipus d’envestides i revessos, malgrat tenir la legitimitat que dóna la majoria electoral o parlamentària i el respecte dels principis i normes democràtiques. L’exemple de la sentència del TC sobre l’estatut és clar: tres majories democràtiques no compten gens davant la decisió d’un tribunal.
Per això em sorprèn rebre per twitter un missatge d’un candidat independentista en el qual ve a dir que tan debò les eleccions vagin tan bé que permetin formar una majoria de 69 diputats al Parlament (fins aquí el missatge) per tal de declarar unilateralment la independència (això és el que es dedueix perquè és la proposta principal de la candidatura). No vull pensar que peca d’ingenu i cregui que serà així de senzill: votem, la meitat més ú, i ja està!
És palpable que el nostre país va iniciar un camí diferent el 10 de juliol de 2010 i que l’opció independentista és cada cop més acceptada i més visible (més que fa 10 anys enrere, per exemple). El 10J marca o marcarà la data de la mort de la via autonomista atès que el consens constitucional dels anys 70 ha estat traït; i de retruc, serà la data que constarà per certificar que la fi de l’existència de l’opció federalista -si mai ha existit de debò- a partir del moment que el PSOE considerava que la sentència marcava el final del desenvolupament de l’Estat de les Autonomies i el PP defensava la simplificació i la retallada del sostre competencial de les Comunitats Autònomes… Eliminat el camí del mig, només queden les dues vies més antagòniques: la recentralització de l’estat espanyol o la independència. Però, en ambdós casos, no seran processos ràpids ni senzills ni d’avanç ininterromput. Seran processos lents, complexos, amb passes endavant i enrere… I en el cas de la independència de Catalunya, serà un procés que només avançarà i culminarà si és capaç de construir una majoria prou àmplia, de parar els cops dels adversaris i ser dirigida des del realisme, tocant de peus a terra.
