Hi ha un fet en política catalana que sempre m’ha cridat l’atenció: Convergència Democràtica de Catalunya sempre ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre! Bé, dic sempre des que tinc ús de raó o, dit d’una altra manera, des que vam poder tornar a escollir els nostres representants polítics després d’unes dècades de dictadura. CDC amb els seu exsocis d’Unió i amb els nous companys d’aventures als últims comicis ha estat cada vegada la llista amb més escons al Parlament. Només els anys 1999 i 2003 el PSC va superar en vots les candidatures encapçalades primer per Jordi Pujol i després per Artur Mas. No em negareu que aquest és un fet insòlit. No conec gaire països on el mateix partit hagi estat capaç de convèncer la ciutadania legislatura rere legislatura durant un període de 35 anys. 35!
Ja sé que alguns estareu pensant que les esquerres han guanyat en vots diverses vegades i que en altres comicis ha guanyat el PSC, ERC i més recentment fins i tot Podemos en Comú. Teniu raó. També teniu raó si dieu que Junts pel Sí no és ben bé CDC. Però no es pot negar que els estrategues convergents han sabut jugar molt bé les seves cartes quan estem a l’any 2016 mai han perdut unes eleccions “catalanes”.
On vull anar a parar amb tot això? Quina lectura entre línies s’ha de destacar? La primera és que agradi o no CDC ha marcat (i continua marcant) l’agenda política d’aquest país des que abans que jo nasqués. És per això que va ser crucial la seva conversió a l’independentisme perquè aquesta opció política esdevingués hegemònica. O sigui, sense CDC difícilment hi hauria ara una majoria parlamentària favorable a la secessió. Però a ningú se li escapa que avui en dia és un partit en hores baixes. El cognom Pujol és una llosa molt i mol pesada i fins i tot la figura d’Artur Mas és vista com un problema (fora de la seva parròquia). És per tot això que la refundadió, renaixement o neteja d’imatge serà un fet polític cabdal que pot seguir condicionant el dia a dia de la política d’aquest país.
Històricament el partit de Pujol i Mas s’ha sabut adaptar molt bé als interessos del catalanet mig. El de la botigueta. L’autònom patidor. El petit burgès que té una pime i sua cada mes per aixecar el país i la família i pensa que Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. Ara han de fer un pas més en aquesta adaptació. Ja van mutar del catalanisme moderat del seny a l’independentisme desacomplexat i bel·ligerant però si mai Catalunya esdevé un país els caldrà situar-se altre cop a l’eix dreta esquerra. D’alguna manera (per molta ràbia que faci a algunes esquerres) la “lluita nacional” ha eclipsat la “lluita ideològica” clàssica.
Aquest és un paraigua sota el qual CDC no es podrà refugiar per gaire més temps. Haurà de tornar a mostrar les seves cartes identitàries i si vol continuar representant el catalanet mig ho haurà de fer amb uns plantejaments on el liberalisme social haurà de pesar molt més que el conservadorisme. Ha de ser el gran partit de la dreta sense que això soni a carrincló i això passa per defensar i aplicar certes polítiques socials per deixar l’esquerra amb pocs arguments. La seva ha de ser una dreta tan propera al centre que a vegades fins i tot trepitgi el terreny de les esquerres.
És un tipus de política que ja apliquen a diversos ajuntaments on governen. El cas de la meva ciutat, Sant Cugat, n’és un exemple. Sense ser un govern d’esquerres es tiren endavant i fins i tot s’acorden amb altres partits una sèrie de mesures que fàcilment farien feliç un govern “de progres”. Si CDC és capaç d’emmotllar -se a aquest tipus de discurs seguirà representant al catalanet mig i amb ell la majoria de la societat.
