En la probable o improbable instal•lació de la gran superfície de joc Eurovegas al sud d’Europa hi ha hagut dues actituds. En primer lloc, la del govern de la comunitat de Madrid, que ha rebentat l’oferta perquè la demanda triés la capital de l’Estat com a zona d’actuació preferent. Presidenta i consellers madrilenys no s’han estalviat tota mena de declaracions desbocades per festejar amb esperances d’èxit el magnat Sheldon Adelson. Propostes que fins i tot han desbordat totes les legislacions establertes a Espanya perquè, si no ho fa Madrid, no ho farà ningú. Després hi ha hagut l’actitud del govern de la Generalitat. El president Artur Mas i els seus consellers han gratat la qüestió amb delicadesa dermatològica. El braç els ha quedat a l’alçada del colze de la màniga. La prudència ha estat fins i tot exagerada i sovint han volgut donar la sensació que la instal•lació d’Eurovegas a Madrid ja era un fet.
Les tornes, però, s’han girat en els darrers dies. Ara la Generalitat ha canviat d’actitud i afirma que hi ha un 60 per cent de probabilitats que la iniciativa acabi al Baix Llobregat. Per contra, els dirigents madrilenys han amagat el pit i fins i tot la presidenta Esperanza Aguirre ha proclamat públicament que ells no seran els beneficiats però que cal alegrar-se perquè “Eurovegas vingui a Espanya”. Què ha fet canviar la decisió inicial dels promotors? Convindria saber-ho. Potser hi ha hagut factors arbitraris que han afavorit l’opció catalana. O potser el govern d’Artur Mas treballa en silenci amb més solvència del que fan preveure les grans declamacions dels altres. O potser també la prudència de l’executiu de CiU es justifica per l’actitud tradicional dels catalans, que s’han graduat al llarg de les darreres dècades en la cultura del no.
Qualsevol prudència és raonable. Eurovegas té un gran avantatge: reduirà l’atur en una de les zones més castigades de Catalunya. I molts inconvenients. També morals. El bisbe de Sant Feliu ha pres posició pública contra el projecte amb profundes raons de sentit cristià. Les seves declaracions tenen molts punts en comú amb el recel i l’oposició d’ecosocialistes i moviments alternatius. A Catalunya comencen a organitzar-se i desplegar-se les plataformes que rebutgen frontalment el projecte. L’opinió pública i la publicada semblen haver-se decantat pel refús. Potser tots plegats haurien d’esperar una mica. No sigui que Adelson les vegi venir i es decideixi per Madrid. Ara que encara pot.
