Lluís Llach s’ha assabentat aquest dimarts de què Montserrat Puigdemont, la seva professora de piano de quan ell tenia set o vuit anys, és tia de l’actual president de la Generalitat, al qual, per cert, encara li faltaven uns quants anys per néixer. Han passat cinquanta anys del primer concert de l’últim dels Setze Jutges i aquells dos nens que coneixia la professora de piano s’han convertit, l’un en una autoritat moral de l’independentisme i l’altre en el primer president que assumeix l’objectiu de la independència com a prioritat del seu mandat.
Són els cinquanta anys més fascinants de la història d’aquest país, per això la càpsula que els va contenir -els Matins de Catalunya Ràdio- va tenir efectes tan intensos. El 1967 Catalunya era un país que es moria, on uns quants il·luminats buscaven gent jove que cantés en català per evitar la sensació que era la llengua dels vells, la que s’havia quedat sense futur. I mig segle després, en menys d’una vida, aquest país truca a les portes del món des de l’orgull de ser una nació moderna i conscient dels propis drets. En termes històrics, la velocitat de la llum.
Llach deixa un llegat musical importantíssim, això no cal recordar-ho. Però, més enllà d’això, aporta una qualitat de compromís a l’altura del repte que encararà el Parlament d’aquesta antiga nació europea que va ressorgir, contra pronòstic, gràcies a la tossuderia de gent com la que fa cinquanta anys va negar-se a acceptar que el seu país s’estava morint.
