“Rosa de cendra” (Columna) és la tercera de les novel·les publicades per Pilar Rahola (Barcelona, 1958). El llibre ha estat guardonat amb el Premi Ramon Llull i entrevistem la seva autora, que ens explica que aquesta novel·la la va començar abans d'”El carrer de l’embut”, tot i que després la va aturar. Va reprendre-la abans d’escriure “Mariona”, però la va tornar a aturar, fins que després ja s’hi va tornar a posar del tot. En total, fa sis anys que la té començada, tot i que assegura que s’hi ha dedicat “amb molta intensitat” els dos darrers anys. Aprofitem per parlar amb ella sobre l’actualitat política, i es mostra “convençuda” que el govern espanyol aplicarà l’article 155 de la Constitució a Catalunya. A més, avisa que “si Espanya no estigués a la UE és probable que ens hagués enviat una repressió policial”.
Què la va motivar a escriure aquest llibre, amb la Setmana Tràgica de fons?
Hi ha diversos motius pels quals la Setmana Tràgica havia de caure segur. El primer és que a mi m’enamora la història, i si no hagués estudiat filologia segurament hagués fet història, perquè sempre he cregut que entendre les pulsions històriques ens permet entendre el present i veure on ens equivoquem. En segon lloc, a casa meva, especialment el meu avi, es parlava molt de la Setmana Tràgica com un dels moments àlgids del segle XX. Jo la coneixia massa per sobre, i volia forçar-me, a través de la literatura, a submergir-me i entendre les claus, els personatges, quin paper havia jugat cadascú, etc. Quan vaig tornar a la literatura, després d’haver-la abandonat durant tota una vida, en tot moment vaig pensar que faria una novel·la sobre la Setmana Tràgica.
Però abans d’aquesta n’ha escrit dos: “El carrer de l’Embut” i “Mariona”.
Sí, perquè sempre mana la vida… La primera havia de ser “El carrer de l’Embut” perquè era com una promesa al meu avi, que ho havia protagonitzat i viscut. I després quan ja vaig plantejar-me la Setmana Tràgica, vaig decidir que per entendre aquella lluita ingent contra la guerra de Melilla, prèviament havia d’explicar les lluites contra els quintos que havien tingut lloc al segle XIX, i és quan va néixer la “Mariona”. La Setmana Tràgica és l’última de les tres, però sempre va ser la primera en l’imaginari personal.
I s’acaba aquí la saga?
No. La saga dels Corner i Espiga tindrà continuïtat, però cada novel·la és independent i té la seva pròpia vida, però sí que m’agrada anar explicant pulsions de la història a través d’una mateixa família, i com va variant en el temps. A la propera, que ja està en marxa, hi ha elements de la saga “Mariona”. Serà un llibre molt especial, i m’hi estic barallant encara.
L’atreia la idea d’escriure sobre una família enfrontada?
A mi m’agrada molt agafar un moment històric molt punyent i enfrontar-hi les emocions i les qüestions naturals de la vida quotidiana de la gent. Tots nosaltres en un moment excepcional també som excepcionals, per bé o per mal. I m’agradava confrontar un moment com la Setmana Tràgica amb la vida quotidiana de la gent, i aquí sorgeix la lleialtat, la relació pare i fill, l’orientació sexual, els ideals, l’ambició, la traïció… Tot allò que conforma l’ésser humà. La Setmana Tràgica passa per sobre d’unes vides, però les vides també passen per sobre de la Setmana Tràgica.
El llibre també té un punt d’homenatge a Barcelona?
Sí, la ciutat també és protagonista. Això és una mica culpa del Lawrence Darell, ja que quan vaig llegir el ‘Quartet d’Alexandria’, el personatge que vaig trobar més fascinant és precisament Alexandria. I vaig pensar que era molt bonic convertir una ciutat en un element viu, i no només en un escenari. La Barcelona de “Rosa de Cendra” té vida, té història, creix, es crema, ressorgeix de la cendra… És un personatge.
També hi ha una menció especial a les dones i als homosexuals.
Sí. El meu personatge llibertari, l’Enric, al començament no era homosexual. La seva vida amorosa no era rellevant, fonamentalment perquè el que m’interessava era el xoc amb el pare i com un noi crescut en una bona família marxa a fer la revolució llibertària. Però llegint sobre la teòrica llibertària d’aquella època, vaig trobar el tema de la homosexualitat i em vaig quedar horroritzada de com els més revolucionaris de tots també eren carques amb aquest tema. I em va semblar molt interessant afegir un element més de contradicció a la història. Ell, que vol acabar amb la Corona i amb l’Església, no troba comprensió entre els seus companys pel fet de ser homosexual. Hi ha estigmes, com l’homofòbia, que són més profunds que la pròpia ideologia. I era molt interessant veure com vivia la revolució de dia i l’homosexualitat de nit.
I respecte a les dones?
Jo em vaig autoimposar que en aquesta novel·la no hi hauria cap personatge femení important, que serien personatges subsidiaris. Jo venia de la Mariona, que era un personatge femení molt potent, i no m’agrada aquest tòpic de les dones que escriuen sobre dones. A mi m’agrada molt trencar els motlles. Em vaig autoimposar escriure personatges masculins potents i forts, i dones més subsidiàries, però no em va deixar el moment històric. La importància de la mirada femenina, que és incipient però que canviarà tot el segle XX, no la podia deixar de banda. Tot i que la Setmana Tràgica és bàsicament una revolta masculina, ja hi ha una mirada femenina que s’ho mira de lluny i que té clar que ha de canviar les coses. I aquells personatges petits femenins que jo havia escrit, van créixer. Van començar a adquirir personalitat sense que jo ho hagués previst. Al final vaig descobrir que sense aquella mirada femenina jo no explicava correctament tota la Setmana Tràgica.
En un moment del llibre, l’Albert, el personatge principal, diu que “la rebel·lió és el recurs dels perdedors”. N’està d’acord?
A diferència de quan faig opinió -que jo opinaria d’aquest personatge que diu això i segurament ho faria molt en contra-, quan faig literatura intento que ells tinguin vida pròpia, mostrar-los i que sigui el lector qui prengui partit. Estic segura que l’Albert, que és el personatge que està a favor de la repressió i que s’alia amb Capitania General, jo el trinxaria als meus articles. Però com a personatge literari el que vull és entendre’l, i saber perquè arriba algú a aquestes posicions. El que fa ell és defensar el seu bé i el seu estatus social, com van fer molts en aquell moment i com fan molts en el moment actual. No el comparteixo, però el mostro.
I què ha suposat per vostè guanyar el Premi Ramon Llull?
Quan vaig començar a fer literatura fent una aposta personal de que m’hi volia quedar, vaig tenir molt clar que no volia ni sortir per Sant Jordi ni tenir un premi literari. Volia picar pedra, i creia que la literatura l’havia de fer amb molta humilitat. “El carrer de l’Embut'”em va donar seguretat i públic; “Mariona” va ser un esclat i em va donar encara més tranquil·litat; i després em va semblar que ja podia permetre’m un premi, que ja havia fet un petit recorregut que havia anat bé. I un premi et dona tres elements: el Premi Ramon Llull et dona castellà i francès d’entrada; una mecànica per arribar a molta més gent; i un vestit de mudar, perquè fa il·lusió.
La novel·la va ser escrita amb el pseudònim Lluc Altaió.
Sí, per si de cas, perquè una té la seva vergonyeta! Quan van fer públic el veredicte, jo tenia al costat la Gemma Lienas, que em va dir: “Fins el darrer moment vam pensar que eres un home”. I em va sorprendre, però em va divertir, perquè vaig pensar que aquella cosa de la literatura femenina no me l’adjudicaven. La unanimitat del jurat va ser molt rotunda, em van dir que havien trigat només cinc minuts en decidir perquè ho tenien molt clar, i això també em va fer molta il·lusió.
I perquè Lluc Altaió?
Lluc és un nom que m’agrada molt, i Altaió perquè li tinc molta simpatia al Vicenç Altaió. I la vaig enviar amb el títol de “Cau la fosca”, tot i que des del primer moment jo volia titular la novel·la “Rosa de foc”, perquè era el nom amb el qual havien batejat Barcelona els anarquistes després de la revolta. Però després em va semblar que no era correcte que utilitzés un nom històric, i vaig pensar que després del foc ve la cendra, i de la cendra reneix la ciutat, i per això finalment va quedar “Rosa de cendra”.
En aquell moment històric l’Estat va respondre amb repressió, mentre que ara la resposta és, principalment, judicial.
Una de les coses més brutals que he viscut mentre feia el llibre és que jo no havia previst fer una radiografia del moment actual, sinó només d’aquell moment històric. Però mai hauria imaginat que fossin tants el paral·lelismes! Tota l’estructuració política d’aquella època és la que finalment perviu en el present, i a més la reacció de l’Estat sempre és la mateixa. La reacció de l’Estat cada vegada que hi ha un alçament català del tipus que sigui sempre és igual: mai hi ha pacte ni diàleg, sempre hi ha la força bruta. L’Estat fa tres coses terribles en aquell moment: reprimir violentament la revolta; empresonar i exiliar milers de persones; i fer un crim d’Estat, amb l’assassinat de Ferrer i Guàrdia. En el moment actual l’Estat funciona exactament igual, amb la diferència que la conjuntura ha canviat i no pot utilitzar la violència. Estic convençuda que si enlloc d’estar a la UE i en una democràcia, estiguéssim en una situació diferent, ja hauria vingut la cavalleria, en forma del que calgui.
Què vol dir exactament?
Que si Espanya no estigués a la UE és molt probable que ens hagués enviat una repressió policial. No ho pot fer, però la seva actitud és la mateixa: oposició a totes les peticions, cap mena de negociació ni diàleg, cap voluntat de resoldre res per la via política però, en canvi, utilitzar tots els mecanismes de l’Estat per reprimir-nos. Això vol dir utilitzar les clavegueres, intentar desvirtuar i escapçar els lideratges que tenim al país, utilitzar totes les eines de pressió -tant per la via política com mediàtica- i fer servir la repressió judicial. Espanya actua exactament igual que l’any 1909 amb l’excepció que no utilitza la violència, però sí la repressió, amb tots els mecanismes que té a l’abast. Des de la pèrdua dels nostres drets nacionals, la reacció d’Espanya en relació a Catalunya sempre és repressiva.
Ara es parla fins i tot d’una possible suspensió de l’autonomia…
Estic absolutament convençuda que acabaran aplicant l’article 155 de la Constitució. Quan passi això nosaltres hem d’entrar en revolta. Si l’Estat veu que per la via judicial no ens aturen, inevitablement anirà cap a l’article 155, que es pot aplicar d’una manera light o dura, però en qualsevol cas és una intervenció. Tot i que ja estem intervinguts, i això no ho podem oblidar. Catalunya no pot ni demanar deute als bancs sense que ho decideixi l’Estat. La intervenció a Catalunya ja s’ha produït d’una manera opaca però molt contundent. Si fan una intervenció política -declarant l’Estat d’excepció o aplicant l’article 155- hem d’entrar en revolta. Ha de ser democràtica i cívica, però Catalunya s’ha de plantar, i el món ho ha de veure.
En què es concretaria exactament aquesta revolta?
En ocupar el carrer, cívicament i pacíficament, però milers de persones cada dia al carrer durant el temps que calgui.
Està parlant d’una mobilització permanent.
Sí. A través de l’ANC i d’Òmnium s’ha d’aconseguir. O fem això, o ens derroten. Ens hem de plantejar si ens podem permetre que ens derrotin. Hem de convertir el tema català en un tema de vergonya internacional. Sempre des de la pau, però des de la defensa de la democràcia. En aquests moments a Catalunya hi ha d’haver democràcia contra repressió, i veurem qui guanya.
Precisament un dels lideratges que l’Estat ha intentat destruir és el d’Artur Mas. Vostè pensa que, amb el cas Palau, li ha arribat l’hora de retirar-se?
En aquest país, si defenses a Oriol Junqueras o a Raül Romeva -que està molt bé fer-ho- estàs dins de la correcció política, però si defenses a Artur Mas estàs sota sospita. Mas ha estat una persona molt important. El Mas d’abans no m’agradava, i jo havia estat molt crítica amb ell, però un home que des de la seva posició personal, política i social fa un pas endavant i arrossega tot el món convergent cap a posicions independentistes, sempre tindrà el meu agraïment ciutadà. Ha fet un miracle polític d’enorme importància, sense el qual no seríem on som. I a més, ho fa des de l’honestedat. Quan Mas fa això es posa sota el focus d’un Estat poderós que vol reprimir però no resoldre, i això suposa que li cau tot l’Estat al damunt. L’Estat ha sortit de cacera major i la principal peça a matar és Artur Mas. I a mi això em mereix un gran respecte. Però això tampoc vol dir que tot el que faci m’agradi.
Vostè parla del què Mas ha fet fins ara. Però que creu que hauria de fer a partir ara?
Convergència és el partit que més coses ha fet sense haver tingut una sentència en contra. Portem 12 anys amb el cas Palau, i CDC ha trinxat les sigles -segurament també perquè no s’aguantaven després de la confessió de Jordi Pujol-, ha deixat en retirada noms propis molt pesants, s’ha mantingut en posicions independentistes sabent que això té un cost, i tot això ho ha fet sense cap sentència en contra. Se li pot demanar més? Ho ha fet algú altre això? I Mas no està imputat per corrupció. Qui som nosaltres per dir que encara volem més, i deixar pel museu persones que tenen encara un capital polític enormement important? Jo no vull prescindir de ningú, ni de Junqueras, ni de Romeva, ni de Forcadell, però tampoc d’Artur Mas, a no ser que fos inevitable. Però aquesta alegria de dir que com que Fèlix Millet ha dit no sé què carreguem-nos a en Mas… Millet és un lladre! Que ho demostri, jo no tinc prou amb la paraula d’un lladre. Mentre no hi hagi cap sentència… aquesta trinxada…
Mas és per vostè imprescindible?
No, jo vull creure que ningú ho és. Però tampoc vull prescindir de gent tan important. Crec que Mas té el cap d’un Prat de la Riba, té l’Estat al cap i és un home importantíssim.
El veu de candidat a president d’un Estat català?
Això ja no ho sé. Però això em preocupa relativament poc. El que em preocupa és que l’estratègia de l’Estat sigui dividir-nos i trinxar els nostres líders. Ho han fet amb Mas, perquè volen aconseguir la seva mort política; ho fan amb Forcadell, i de moment estan salvant Junqueras, tot i que també li arribarà. I en el cas de CDC, no hi ha en la història política recent de tot l’Estat cap partit que s’hagi fet més l’harakiri que ells, sense cap sentència en contra. Això té un valor. Nosaltres podem prescindir de la nostra força política i dels agents que tenim? Em sembla un disbarat!
