Era referèndum o referèndum. Fa uns dies vaig insinuar que com el referèndum pactat és políticament inacceptable per a la classe política de Madrid, sols era possible un referèndum sense pacte, que és tant com dir que tot depèn de la gent que estigui disposada a infringir la llei pe fer-lo possible. Ara resulta que es torna a parlar de fer campanya pel referèndum pactat amb l’Estat, no sigui que Ada Colau abandoni un estrany Pacte pel Dret a decidir, convocat per qui no és el seu President, amb l’assistència d’entitats més una alcaldessa i un exPresident. Som on érem fa ja massa temps? Una cosa ha canviat. Qui no podia ni volia acceptar que un referèndum es celebrés a Catalunya ara no té al Congrés de Diputats la majoria absoluta. Per tant, cabria la possibilitat d’una majoria alternativa que pogués dir “potser no puc, però hauria de voler si la qüestió és sortir de l’atzucac”. No es pot tapar el sol amb un dit i fer veure que a Catalunya la major part de la gent es conforma amb el “no puc”. La gent en general no entén de lleis (altrament no s’atreviria la Presidenta Forcadell a dir que l’imputen por permetre debats parlamentaris), ni de tribunals (altrament no es diria als diaris que les ponències de les lleis de transitorietat han estat suspeses pel TC). Però la gent comparteix un cert sentit comú (no sempre gaire orientat) que la fa respondre a les enquestes que està a favor de què el referèndum es faci.
No es pot fer dir a aquesta gent, però, el que no ha dit, i és que està a favor del referèndum a qualsevol preu. En el que hi ha acord és sobre el fet que la consulta s’hauria de produir d’alguna manera. Demanen a la classe política que sigui capaç d’anar més enllà de la mera gestió, que trobi solucions als enquistaments polítics, malgrat que per a fer-ho, com va succeir a la transició, hagi de passar de puntetes per les rodalies de l’ordenament jurídic.
Tanmateix és cert que també a les rodalies del dret, a més de política, hi ha psicologia, que en alguns casos s’hauria de dir testosterona, i en altres, vanitat, enveja, i fins i tot supèrbia. Sense la voluntat de fer no hi ha camí per transformar les idees en accions. I malgrat que ja s’ha produït més d’un intent de donar sortida pseudo-correcta al tema (Rubio, Muñoz Machado, alguns teòrics del també teòric “dret a decidir”), no sembla haver gaire esperança de què aquestes idees es facin realitat, perquè hi ha molts vigilants de les essències, i, sobre tot, perquè hi ha més d’un actor polític amb ganes de fer llenya de qualsevol “feblesa”.
Per tant, en el fons, sí som on érem. Som allà on es demanava l’impossible, i es va respondre que ho era. Però amb molta gent molt més cansada, el que no sempre vol dir que hagi desertat de la idea; ans al contrari. Si la situació era tibant, ara ho pot ser molt més, potser no en nombre, però sí en radicalitat. És per això que encara no és temps ni per a la moderació, ni per a totes les fórmules polítiques cridades a construir el futur quan la polseguera es dissolgui.
