Després de la matança d’Arizona s’han tornat a encendre totes les alarmes antiamericanes. Quina gran esquena no tenen els Estats Units!: a ells els ho carreguem tot: des l’escalfament global a les guerres que assolen el món, les desigualtats econòmiques, el terrorisme, tot és culpa de l’imperialisme nord-americà. Si els Estats Units no existissin s’haurien d’inventar: permeten una tranquil•litat mental meravellosa. Algú ho va dir en una afirmació que posa la pell de gallina: “l’únic racisme autoritzat en el nostre món és l’antiamericanisme”.
I després d’aquest fet horrorós —la susdita matança— s’han tornat a sentir els tòpics de sempre: els EUA són un país violent, farcit d’idòlatres del dòlar, el rifle i la Bíblia folrada amb pell d’esclaus negres o indis. Sí, perquè des d’Europa sempre se’ls retreu el genocidi i l’esclavatge als negres, com si Europa no fos la responsable de la pitjor barbaritat genocida de la història (una barbaritat de la qual ens salvaren ells, dit sigui de passada, i sembla que encara no els ho hem perdonat: hi ha favors que insulten a qui els rep, ¿no és així?).
I és ben cert que el Tea Party de la Palin sovint fa bona aquesta caricatura. La tensió del llenguatge polític, la vella dialèctica amic/enemic que ha usat massa sovint aquesta formació, s’hauria de desterrar de la manera de procedir dels líders democràtics, tot perquè fa bona una tensió que no porta enlloc, radicalitza les postures i no permet un terreny comú sobre el qual treballar tots junts cap alguns objectius decents.
Tanmateix ens agrada veure els EUA com una realitat homogènia, de la qual el Tea Party en seria la cirereta del pastís. Però la realitat sembla que és més complexa —ai—: el Tea Party arreplega dins seu un conservadorisme de reaccionaris folklòrics que s’oposen a la ciència moderna, a la masturbació —pecat!—, l’avortament i al mestissatge racial. A més, fan seu un patrioterisme aïllacionista en alguns casos, tot i que en d’altres s’abeura en una visió dels EUA com a grans redemptors de la Terra, com el poble elegit per a portar el seu missatge de prosperitat per a tots els països en una missió vertebrada entorn de dos grans principis: capitalisme i (teo)democràcia. Un messianisme exaltat que va portar sota el braç el segon president Bush.
L’altra vessant d’aquest moviment és la que des d’aquí ens mirem amb més simpatia. El Tea Party és la punta de llança d’un projecte social inèdit, l’última utopia: la de la societat de mercat, la consumació dels somnis de l’anarquisme de dretes. Després d’un segle XX totalitari a cops d’intervencionisme d’estat, de comunisme i feixisme, queda per experimentar una altra utopia, una quimera mai no contrastada: la de la societat amb estat mínim, invisible, reduït a la seva més petita manifestació. La societat on l’individualisme, l’acció lliure dels ciutadans, conformi la llei principal més enllà de la burocratització d’unes administracions públiques que ofeguen la lliure acció i la responsabilitat dels individus davant de les seves pròpies decisions. Hem passat de la dictadura del proletariat que pregonaven els marxistes a la dictadura de la incompetència de les administracions públiques que pregonen certs senyorots encorbatats armats dels llibres de Von Mises.
A nivell espanyol cada dia que passa creix la tensió del llenguatge polític, també: totes les fantasmades dels conservadors més rancis per la televisió dels bisbes —aquesta Fox amb olor de cassalla—, o des de les tribunes periodístiques més arnades, només fan que fanatitzar uns opositors d’esquerra que de seguida treuen de l’armari els estaquirots feixistes i franquistes, i fan tornar a l’escenari del debat polític un perfum dels anys trenta que només fa que marejar. A veure si ens posem tots plegats una mica tranquils, doncs. I ens deixem d’un maniqueisme infantil que si no fa morts entre nosaltres només és perquè comprar una pistola —encara que sigui de joguina!— és massa difícil.
Des de les tribunes periodístiques tenim una certa responsabilitat en no crispar les rivalitats ideològiques. Però és ben cert: són els convulsos, els que apunten pulles i commocionen amb veritats sense matisos els seus lectors, els periodistes més llegits i celebrats —també perquè sovint són els més divertits—, com si el públic demanés peixet mossegador i intransigent —messianisme d’oferta—, sense que hi hagi un espai per l’equanimitat o algunes postures més raonables. A les tertúlies de la televisió americana (i també espanyola) trobem aquesta fauna exaltada i bavejant —sovint radicals amb un passat radical a l’altre bàndol—, la qual, al ritme que anem, acabarà ocupant tot l’espai mediàtic disponible.
Pel que fa a l’antiamericanisme que ha tornat a fer evident el crim de Tucson, només podem dir una cosa: superem d’una vegada la febre que ens empeny a ser anti o a favor d’alguna cosa sense més matisos. ¿Pot ser no és possible, en el segle XXI, ser alhora liberal, una mica socialista, i fins i tot una punta conservador amb les coses que importen?
