Al llarg de la història, les comunitats polítiques, fossin o no democràtiques, sempre s’han dotat d’unes regles del joc amb l’objectiu d’establir les interaccions entre els individus, indicant-los que els està permès o prohibit i sota quines condicions. En les primeres organitzacions polítiques, aquestes regles eren informals però socialment compartides a través de codis de conducta, normes de comportament i altres convencions no escrites. A mesura que les societats creixien i els assumptes públics guanyaven en complexitat es va tenir la imperiosa necessitat de codificar les regles mitjançant l’aprovació, generalment, de constitucions.
Una de les finalitats bàsiques de les cartes magnes consisteix en delimitar el procés que s’haurà de seguir per prendre les grans decisions polítiques. Aquest aspecte no és fútil. Les constitucions són la regla primària per excel•lència perquè decideixen com decidir. I per això sempre hi ha d’haver un ampli acord previ sobre quins seran els mecanismes encarregats de gestionar la convivència i dirimir les discrepàncies en l’esfera pública. L’alternativa a la no submissió dels diferents actors a aquestes regles mínimes seria, inevitablement, l’estat de naturalesa hobbesià on impera l’arbitrarietat, la incertesa i el caos.
Ara bé, per a que la llei fonamental d’un Estat serveixi eficaçment als seus fins ha de comptar no només amb la seva legitimitat d’origen (això és, del consens en la seva elaboració) sinó també, i més important encara, amb una alta dosi de legitimitat procedimental. Les constitucions s’han de guanyar, generació rere generació, el beneplàcit i l’afecció del conjunt de la societat. Si les eines constitucionals no són capaces d’oferir una resposta satisfactòria a les noves demandes es corre el risc que alguns dels jugadors de l’arena política optin per estratègies anti-sistema. Aquest extrem podria desencadenar una crisi institucional de conseqüències imprevisibles.
No hem de confondre, doncs, el concepte de legalitat amb el de legitimitat. Mentre que la legalitat implica l’adequació d’una decisió o proposta política en el marc d’un sistema de lleis vigent, la legitimitat ens assenyala l’encaix d’aquesta mateixa decisió o proposta política a un sistema de valors, és a dir, si aquella és vista com a justa o mereixedora de l’acceptació voluntària tant dels principals actors polítics com de la ciutadania. Així, la màxima coincidència entre allò legal i allò percebut com a legítim serà la garantia més òptima d’estabilitat social i política. Malauradament, aquesta coincidència no s’estaria produint en algunes parts de l’Estat espanyol, al menys si es té en compte la proposta “fallida” del lehendakari Ibarretxe de convocar una consulta popular sobre el futur del País Basc.
La iniciativa del lehendakari desbordava certament el marc constitucional, d’aquí que el seu màxim intèrpret, el Tribunal Constitucional (TC), no tingués cap més alternativa que declarar-ne la seva nul•litat. Cap dubte jurídic: la competència de convocar consultes populars via referèndum està reservada en exclusiva a l’Estat. No obstant això, des d’un punt de vista estrictament democràtic, el reprovable no és -com alguns sostenen- la proposta d’Ibarretxe, del tot legítima per una majoria social del País Basc, sinó la inexistència de canals legals per exercir el dret a l’autodeterminació. Dit en altres paraules, no es tracta de debatre entre les bondats i les maldats de la unitat d’Espanya (o de la secessió d’algun dels seus territoris) sinó d’establir les bases legals per exercir aquest dret d’una manera clara i inequívoca.
Evidentment, els dos principals partits d’àmbit estatal no tenen cap incentiu en constitucionalitzar el dret a l’autodeterminació. La Constitució actual els proporciona la cobertura legal per vedar el pas a tota iniciativa que pretengui modificar l’organització territorial de l’Estat. En aquest joc iteratiu els guanyadors i els perdedors sempre són els mateixos i el fenomen conegut com la tirania de la majoria s’imposa una i altra vegada. Encara que el PSOE i el PP s’esquincin les vestidures a l’hora d’escoltar al•legats sobiranistes, en tenen prou amb recórrer a la Constitució per justificar la seva oposició frontal, sense importar-los massa si la seva posició és justa, o no, d’acord amb criteris estrictament liberals i democràtics.
En contra de la intuïció de molts, l’existència d’una clàusula constitucional que reconegui el dret a l’autodeterminació és una prova de foc per a totes les parts implicades. Els partidaris de la unitat de l’Estat haurien de recórrer a estratègies i discursos molt menys bel•ligerants i més constructius per guanyar-se la confiança de la minoria nacional; mentre que els partidaris de la secessió haurien de demostrar si el seu ideari gaudeix d’un suport popular majoritari i sense pal•liatius al si de la seva comunitat.
La Constitució espanyola haurà de passar tard o d’hora la seva pròpia ITV. Sacralitzar-la i elevar-la al nivell de categoria inqüestionable suposa donar l’esquena als actuals problemes polítics. No es que s’hagi de dur a terme canvis arbitraris ni d’afavorir un dels dos bàndols aparentment atrinxerats. Del que es tracta és que s’acordin de manera bilateral unes noves regles del joc que permetin, en un pla d’igualtat i de respecte mutu, que totes les opcions polítiques puguin ser guanyadores en un futur. I això ha de ser així, almenys, per tres grans raons:
En primer lloc, perquè les demandes secessionistes es produiran amb o sense tals regles. En aquest sentit, per exemple, el lehendakari Ibarretxe va declarar, després de la sentència desfavorable del TC i en un gest d’autoafirmació, que «la consulta está en el corazón del PNV desde hace cien años y no desaparecerá». En segon lloc, perquè l’existència d’un marc legal anterior que reguli la secessió és el millor escenari per garantir la gestió pacífica d’aquest procés, reduint al mínim la inestabilitat política i econòmica així com els episodis de violència que poden desencadenar aquesta mena de situacions. Finalment, perquè si avui haguéssim de redactar una nova constitució ho faríem de ben segur en uns termes molt diferents dels que van prevaler durant la transició.
La classe política espanyola no pot instal•lar-se per sempre en la cultura del no, argüint com a defensa l’esperit d’un consens constitucional cada cop més llunyà i esperant que els anhels secessionistes -o els desitjos de quotes més grans d’autogovern remetin- fins a la seva extinció. Això, probablement, no passarà. Més aviat al contrari, i no només al País Basc. A Catalunya, segons l’informe de la UOC Llengua i identitat a Catalunya 2008, un 36% dels enquestats (el percentatge més alt dels estudis que s’han fet fins a data d’avui) va declarar que votaria a favor d’un hipotètic referèndum democràtic per a decidir la seva independència. Una opció que podria estar guanyant cada cop més adeptes com a conseqüència de la frustració que ha provocat en l’imaginari col•lectiu l’aprovació d’un nou Estatut ribotejat per les Corts Generals i a l’espera d’una sentència del TC que, presumptament, el retallarà encara més en aspectes claus com el finançament o la llengua. Rebaixes que, més enllà d’interpretacions, s’emmarquen dins de la legalitat però que, al seu torn, xoquen frontalment amb la voluntat majoritària dels catalans d’avançar en l’autogovern. I és que, d’acord amb un sondeig recent, el 61% dels consultats es mostra partidari de convocar un altra referèndum per exigir que es respecti la integritat de l’Estatut.
El marc institucional espanyol hauria de regular el dret a que les diferents comunitats escriguin, si així ho desitgen de forma incontestable, el seu propi futur. Hi ha d’haver al menys aquesta possibilitat. Si no, es condemna a les minories nacionals a un sentiment perpetu d’impotència i de negació constant de la seva voluntat amb resultats impredictibles. I no val rebutjar aquest dret al•legant motius jurídics o d’encaix constitucional perquè el problema de fons no és (només) legal sinó de legitimitat. Unes mínimes regles del joc hauran d’existir sempre, encara que haurien de ser el suficientment neutres com per possibilitar que els diferents projectes polítics puguin fer-se realitat. Aquesta és una condició indispensable per a que siguin percebudes com a justes i dignes de respecte per part de tothom, sense exclusions.
