C, de Cristians; “Hi ha 1.700 musulmans amb la seva mesquita, uns quatre-cents sirians catòlics i tants altres jacobites amb les seves petites esglésies respectives, (…) Si al capvespre algú s’aventura a sortir, és per donar una volta a les seves vinyes i hortes respectives, o per arribar fins a una petita font que hi ha a les afores. Cap baralla, cap altercat enlloc. Tots viuen en plena harmonia” (Bonaventura Ubach, Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq, 1922-1923).
Encara no he vist a Barcelona cap manifestació ni concentració de rebuig als atacs que estan patint els ciutadans cristians en algunes latituds del planeta.
Barcelona es caracteritza per ser la capital europea de la mobilització popular. Generalment no calen massa excuses perquè una munió de gent surti al carrer en defensa de qualsevol causa justa, sigui de la magnitud i la naturalesa que sigui: un dia són els drets humans o determinats col•lectius i minories, un altre l’Estatut, la guerra de l’Iraq o el Barça. Tanmateix, tradicionalment els amants d’aquestes expressions de solidaritat pública han manifestat una predilecció especial pel Pròxim Orient. Sense anar més lluny, centenars de persones van omplir la plaça de Sant Jaume en contra dels atacs d’Israel a la Franja de Gaza. Recorden?… Sí, fins i tot hi va participar un conseller de l’anterior Govern. No només hi havia ciutadans anònims sinó que també s’hi van poder veure nombrosos representants polítics d’ICV, PSC, ERC i fins i tot de CiU. A primera fila aixecaven la bandera de les llibertats.
L’any 2010 ha acabat amb una onada d’atacs contra cristians. Els més tràgics: a Egipte, Nigèria i Iraq. En total han perdut la vida un centenar de persones. A Egipte, la nit de cap d’any, un cotxe bomba explotava a les portes de l’església copte dels Sants a Alexandria mentre els fidels –àrabs, egipcis de confessió cristiana– celebraven l’arribada de l’any nou. A Nigèria, un país dividit entre catòlics i musulmans, la nit de Nadal va sorprendre els cristians d’aquell país amb una cadena d’explosions i còctels molotov a llogarrets i esglésies del nord-est. Durant aquells dies, a la capital de l’Iraq, Bagdad, els atacs amb bomba va tenir com a objectiu les cases de cristians.
Fins ara només hem pogut escoltar dues veus de pes denunciant aquests actes violents que l’única cosa que pretenen és generar una confrontació civil oberta entre comunitats que durant segles han conviscut pacíficament. D’una banda, el Papa Benet XVI denunciava que aquests atacs pretenen expulsar les minories cristianes d’aquests països de majoria musulmana i apel•lava a perseverar contra “una estratègia de violència que té els cristians com a blanc”. L’altra veu de condemna ha estat la del president Nicolàs Sarkozy en la seva al•locució anual davant de tots els líders religiosos de França.
En aquest cas, a Catalunya les veus de condemna han estat més aviat tímides, per no dir pràcticament inexistents, sobretot per part dels dirigents polítics. Només uns pocs articulistes s’hi han referit en alguns diaris. Em pregunto per què en aquest país –i en aquesta ciutat–, tant avesada a les expressions de suport ciutadà a la causa de determinats col•lectius al Pròxim Orient, aquestes comunitats cristianes assetjades per la violència i la intolerància, no gaudeixen del mateix suport.
