No es pot negar que el president Artur Mas està donant aquests dies una autèntica lliçó de política. Malgrat no pronunciar la paraula independència, ha aconseguit posar-se al capdavant del clam que dimarts va desbordar Barcelona i ho ha fet recollint fins i tot el reconeixement de les formacions independentistes. El president ha exposat el seu full de ruta pronunciant exactament el mateix discurs a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i a un saló de l’hotel Ritz de Madrid. Això que, d’entrada hauria de ser el més normal del món, resulta tan exòtic que fins i tot alguns dels que van lamentar la tebior de les seves paraules a la plaça Sant Jaume, quan les van escoltar davant de la Cibeles van passar a aplaudir amb les orelles.
Però sobre tot, el que ha fet Mas aquests dos dies és entomar un pols amb Madrid que mai fins ara havia ni tan sols insinuat cap altre president català des de la Transició –recordem que Jordi Pujol no ha tret el seu independentisme de l’armari fins que s’ha enretirat de la política i que el màxim a què va arribar com a president és a proclamar que Catalunya és com Lituània però Espanya no és la URSS-.
Existeix, doncs, un cert consens que el govern està articulant una resposta immediata adequada a l’alçada del repte. Però, i ara què? Doncs la previsió apunta a un camí molt tortuós. El dia 20, Mariano Rajoy –fortament pressionat pels sectors més durs dels seu partit- difícilment donarà al president Mas la més mínima esperança sobre el futur del pacte fiscal.
Només quedarà una sortida, o de fet, no en quedarà cap. La legislatura haurà arribat a la seva fi perquè el tema central haurà saltat definitivament pels aires i en el seu lloc s’hi haurà instal•lat còmodament una multitudinària reivindicació independentista. Tocarà convocar eleccions, ja sigui a finals d’aquest any o a començaments del vinent. La independència se situarà en el primer pla. Als partits els arribarà l’hora de pronunciar-se sobre la necessitat d’un referèndum. I fer-ho amb claredat.
S’ha acabat el temps de les mitges tintes en aquest tema. Serà un moment complicat per a algunes formacions com el PSC, ara per ara amb l’ànima catalanista més atrotinada que mai. Però possiblement tampoc serà fàcil per a Convergència que haurà de fer una aposta clara i per tant esvair dubtes amb els socis d’Unió.
I tot plegat mentre a Madrid –fins ara indiferent als advertiments de Catalunya- la histèria es desferma sense embuts. Per tenir un petit exemple de per on poden anar el trets parin una estona l’orella per la caverna.
En definitiva, un temps apassionant per a la política i per al país. I tot, mentre anem capejant la crisi…
