A vegades m’espanto. Tinc por que un dia piquin a la porta i sigui… la Independència. La Senyora Independència, emperifollada tota ella. Com ens agafaria la Independència a l’obrir? Amb calçotets de pell de guineu i amb una ampolla d’anís intravenosa? Amb un pijama ratat i traient escuma de còctel de panís per la boca? Ja pateixo.
A vegades temo que si un dia arriba la Independència de Catalunya passi allò dels comiats de solter. Vaja, que alguns obliden, que el gran problema és que després de la bacanal t’has de casar, vull dir que t’has d’arremangar. Una cosa és anar amb unes calces per barret una nit i l’altra rentar-les cada dia.
No sé, a vegades penso que hi ha catalans que només somien la independència per viure la glòria d’un dia d’abril. Submergir-se en una peixera de xampany a la Plaça Sant Jaume. Vomitar fulles de llorer vint-i-quatre hores seguides. Passar-se la senyera d’orella a orella, fer-se un nus, penjar-se de la Font de Canaletes i que la multitud esbojarrada jugui a trencar l’olla. I a l’endemà què? Perquè s’ha d’obrir la persiana del país, com cada dia, com sempre… I sense fotre-li les culpes a ningú.
Ser independent per fardar que ets independent doncs no cal. Per això ja em faig de l’Associació Nacional del Trabuc i disparo, a la babalà, a esquirols, porc senglars o la bèstia que em passi per davant. Amb un tros de ferro puc assolir quotes molt elevades de sobirania i de pas omplir la panxa i fer-me unes cortines de pell de cérvol.
Clar, a vegades, entro en contacte amb criatures, que no viuen als boscos, i penso que si fóssim independents no ens en sortiríem. I hauríem de tornar a proclamar una altra independència que ens apartés de la dependència de cantamanyanes, ganduls, farsants, pusil•lànimes, hienes, rates…
Ho dic perquè això ja no ho atura ningú. Un altre cop anem de cap a algun lloc. No sabem si és el principi d’alguna cosa, o bé un altre final. S’admeten apostes. Potser anirem a dormir espanyols i ens despertarem catalans. O potser anirem a dormir espanyols i ens llevarem doblement espanyols. Bé, també ens podríem despertar esquimals, gelat de gerds, o pot de detergent d’oferta.
A veure si just al moment de sortir del llit passarà allò que va dir el líder de la Lliga Regionalista Enric Prat de la Riba fa prop de cent anys: “De separatistes, teòricament tots ho som, però pràcticament no n’hi ha cap”. Ummm… Igual el problema no és aquest i és que… Ja ningú sap qui va ser, i què va fer, Enric Prat de la Riba… Però potser la qüestió tampoc és aquesta i és que n’hi ha que es pensen que Enric Prat de la Riba és el nom d’un carrer. O bé, tampoc, tampoc és això i el que succeeix és que els que creuen que Enric Prat de la Riba és una placa de marbre col•locada al capdamunt del carrer del seu poble, de la seva ciutat… No saben ni en quin poble, o ciutat, viuen. Tal vegada és que no sabem om som. Potser és que no sabem res de res.
Potser és que tenia molta raó Francesc Pujols, el 1930, molt a prop d’un episodi, que ja es veia venir, com l’abril de 1931. Tenia raó quan escrivia que “Coneix-te a tu mateixa, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen els grans destins. Convé que a Catalunya se la situï per tal d’orientar-la. El coneixement és l’únic recurs que tenim contra la fatalitat. El que hi ha és que manta vegades la fatalitat té més talent que nosaltres”.
Cal que ens coneguem, cal tenir coneixement. Cal saber que la Sra. Independència no picarà mai a la porta de casa nostra, perquè a casa no et ve a buscar ningú, ni el príncep blau, ni el príncep granota i ja ni el del butano. La Independència és pel qui se la treballa. I el treball, cansa.
