L’aeroport de Barcelona-El Prat és una de les grans proves de contrast entre els models econòmics i territorials que competeixen en aquestes eleccions del 29-N. La discussió va molt més enllà d’allargar una pista o construir una nova terminal: posa sobre la taula quin creixement necessita l’economia catalana, quin paper ha de tenir Barcelona en les connexions internacionals, quin impacte ambiental i territorial és assumible i, sobretot, qui ha de decidir el futur d’una de les infraestructures més estratègiques del país. El projecte d’ampliació impulsat pel govern de Salvador Illa i l’executiu espanyol de Pedro Sánchez té el suport del PSC, Junts, PP i Vox, mentre que ERC, els Comuns i la CUP s’hi oposen.
El punt de partida és un aeroport que ha superat els seus registres històrics de trànsit. El Prat va tancar el 2025 amb 57,5 milions de passatgers, una xifra superior a la capacitat teòrica de 55 milions per a la qual està dimensionada actualment la infraestructura. El rècord alimenta els arguments dels partidaris de l’ampliació, que alerten del risc que Barcelona perdi oportunitats de connexió internacional si no augmenta la capacitat aeroportuària. Però també reforça les advertències dels contraris al projecte, que veuen en aquest creixement una pressió afegida sobre el territori, el medi ambient i el model turístic.
L’acord anunciat el juny del 2025 entre el Ministeri de Transports, la Generalitat i Aena va recuperar el projecte d’ampliació amb una inversió global aproximada de 3.200 milions d’euros. La proposta inclou allargar 500 metres la tercera pista, la situada més a prop del mar, fins als 3.160 metres, construir una nova terminal satèl·lit connectada amb la T1 i desplegar les actuacions necessàries per augmentar la capacitat de l’aeroport i facilitar l’arribada de vols de llarg radi. L’objectiu polític i econòmic és reforçar el paper de Barcelona com a centre de connexions intercontinentals, una aspiració que el PSC i el govern espanyol situen entre les prioritats estratègiques del país.
La promesa d’un hub intercontinental és, de fet, l’argument central dels partidaris de l’ampliació. Disposar d’una pista més llarga i d’una terminal amb més capacitat permetria operar avions de llarg radi amb menys restriccions i obrir la porta a noves connexions amb Amèrica, Àsia i altres mercats internacionals. Per a aquest bloc, l’aeroport és una infraestructura essencial per a l’activitat empresarial, el turisme, el comerç exterior i l’atracció d’inversions. La seva tesi és que Catalunya no pot aspirar a competir entre les grans economies europees si no disposa d’una infraestructura aeroportuària a l’altura de la seva activitat econòmica.

Ara bé, una ampliació física no garanteix per si sola la creació d’un hub. Perquè Barcelona es converteixi en un centre de connexions intercontinentals cal també que les companyies aèries hi estableixin una base d’operacions, que hi hagi una oferta suficient de vols de llarg recorregut i que les connexions entre vols siguin competitives. La infraestructura pot eliminar limitacions, però no assegura que les aerolínies decideixin concentrar-hi operacions. Aquest és un dels punts que introdueix matisos en el debat sobre la rendibilitat econòmica i estratègica de l’obra.
El bloc polític favorable: creixement i competitivitat
El PSC ha convertit l’ampliació en una de les seves principals apostes en matèria d’infraestructures. L’acord de la Generalitat amb Aena i el govern espanyol representa el compromís més concret amb aquest objectiu, tot i que l’execució del projecte continua condicionada a la planificació aeroportuària i als requisits ambientals.
Junts també ha donat suport a l’ampliació i ha votat amb el PSC, el PP i Vox en les iniciatives parlamentàries que han rebutjat les propostes contràries al projecte. La seva posició, però, incorpora una reivindicació que el diferencia dels altres partits favorables: el traspàs de la gestió de l’aeroport i una participació decisiva de les institucions catalanes en les decisions estratègiques. La formació considera que Catalunya ha de tenir més capacitat per determinar el model de la infraestructura i la seva relació amb la resta d’aeroports del país.
Aquest suport no implica, tanmateix, una coincidència absoluta amb l’estratègia del govern. Junts ha introduït matisos sobre la manera d’augmentar la capacitat operativa del Prat i ha defensat que abans d’allargar la tercera pista cal explorar les possibilitats de modificar l’operativa de les pistes existents. En aquest cas, els independentistes combinen el suport al creixement de l’aeroport amb l’exigència d’un canvi en la governança i amb una discussió sobre l’ordre de les actuacions.
El PP català ha defensat obertament l’ampliació i ha reclamat que el projecte sigui prou ambiciós per situar Barcelona entre els grans centres de connexions internacionals. Ara bé, els populars argumenten que l’ampliació ha d’estar al servei del lideratge econòmic de Catalunya i no dels “tripijocs” polítics del govern d’Illa i els seus socis. També alerta que si Barcelona no aprofita l’oportunitat, altres ciutats —amb Madrid com a referència recurrent— poden guanyar posicions en la competència per captar connexions i activitat econòmica.

Vox és igualment partidari d’ampliar El Prat i presenta l’operació com una necessitat econòmica. Defineix l’ampliació com una “necessitat per als catalans”, i responsabilitza la Generalitat dels retards en l’ampliació.
Les votacions institucionals han confirmat aquesta majoria favorable a l’ampliació. El febrer del 2025, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una iniciativa del PP per comprometre la ciutat amb l’increment de la capacitat de l’aeroport, amb els vots del PSC, Junts, PP i Vox i el rebuig d’ERC i els Comuns. Al Parlament, el juny i el juliol del 2025, les iniciatives que reclamaven oposar-se al projecte també van ser rebutjades pels grups favorables a l’ampliació. La fotografia política és clara, encara que les formacions que hi donen suport no comparteixin necessàriament el mateix model de gestió ni la mateixa estratègia operativa.
ERC i Frente Amplio: creixement sense allargar la pista
A l’altra banda del debat, ERC, els Comuns i la CUP -que no es presenta a les eleccions espanyoles- rebutgen l’allargament de la tercera pista i alerten que el projecte posa en risc espais naturals protegits i consolida un model de creixement que consideren insostenible. La Ricarda, una llacuna del Delta del Llobregat integrada a la Xarxa Natura 2000, és el principal punt de conflicte ambiental. L’allargament de la pista afectaria aquest entorn, i les mesures compensatòries plantejades per Aena i les administracions no han convençut les organitzacions ecologistes ni els municipis que s’oposen a l’obra.
Els Comuns, que es presenten al 29-N amb la coalició espanyola Frente Amplio, situen el rebuig a l’ampliació en una crítica més àmplia al model econòmic que, al seu parer, prioritza el creixement del turisme i del trànsit aeri per damunt dels límits ambientals i de la qualitat de vida. La formació alerta que augmentar la capacitat aeroportuària pot intensificar la pressió turística sobre Barcelona i la seva àrea metropolitana, en un context de tensió en l’accés a l’habitatge i de debat sobre la capacitat del territori per absorbir més activitat.

ERC també rebutja allargar la pista, però posa més èmfasi en la gestió i en les alternatives operatives. La formació defensa que Catalunya ha de disposar d’una autoritat aeroportuària pròpia i tenir capacitat de decisió sobre El Prat i el conjunt del sistema aeroportuari català. La seva proposta passa per millorar l’operativa de les pistes existents, optimitzar-ne l’ús i reduir les limitacions actuals sense envair la Ricarda. També reivindica una gestió coordinada dels aeroports de Barcelona, Girona, Reus i Sabadell, amb l’objectiu de distribuir millor els fluxos de passatgers i aprofitar les capacitats de cada infraestructura. La formació republicana considera que el debat no s’ha de limitar a decidir si s’amplia o no el Prat, sinó que ha d’abordar qui governa el sistema i com s’organitza el conjunt de les infraestructures.
Alhora també s’oposa a l’ampliació de l’Aeroport, en considerar que aquest projecte perpetua un model econòmic basat en el turisme de masses i la precarietat laboral. En el seu programa, el partit vincula el rebuig a l’ampliació amb la necessitat de protegir els espais naturals del delta del Llobregat, impulsar la transició ecològica i avançar cap a una economia centrada en la innovació, la indústria i el coneixement. També qüestiona el control estatal de les infraestructures catalanes a través d’Aena i defensa que Catalunya ha de tenir plena sobirania i capacitat de gestió sobre els seus ports i aeroports.

Un projecte encallat en els terminis i els requisits ambientals
Més enllà de les posicions dels partits, l’ampliació encara ha de superar obstacles importants. La proximitat de la Ricarda i la protecció europea del Delta del Llobregat obliguen a acreditar que el projecte compleix els requisits ambientals i que les mesures compensatòries són suficients. La Comissió Europea haurà de valorar les afectacions sobre un espai inclòs a la Xarxa Natura 2000, un tràmit que condiciona el calendari i que no es resol amb l’acord polític entre la Generalitat, el Ministeri i Aena.
El debat electoral no confronta només dues visions sobre una infraestructura. També obliga els partits a respondre si el futur econòmic de Catalunya passa per augmentar la capacitat d’una de les seves principals portes d’entrada internacionals o per limitar el creixement de l’aviació i redistribuir les inversions cap a altres modes de transport. I, en paral·lel, si les decisions sobre una infraestructura d’aquest pes han de continuar concentrades en Aena i l’Estat o han de passar a mans d’un sistema de governança amb més capacitat de decisió de les institucions catalanes.





