Síria es troba enmig d’un procés de transició política amb un futur incert. Després que els rebels islamistes d’Hayat Tahrir al-Sham (HTS) derroquessin el règim de Bashar al-Assad al desembre, la comunitat internacional va celebrar de manera unànime la fi de 24 anys de dictadura, i van oferir suport a un nou govern sorgit gairebé del fragor de la batalla. L’autoritarisme, la repressió política i les execucions clandestines d’un règim que tenia el suport de Rússia i l’Iran semblaven arribar a la seva fi.
Amb Al-Assad ja exiliat a Moscou, va ser qüestió d’hores que es revelés qui seria l’artífex de la nova Síria: Ahmed Hussein al-Sharaa, més conegut pel seu nom de guerra, Abu Mohammad al-Julani. Excombatent i emir d’Al-Nusra –la filial siriana d’Al-Qaeda–, l’autoproclamat president del govern de transició arrossegava un historial que el situava a la llista negra d’Occident. Considerat un “terrorista molt perillós” per la Casa Blanca, la Unió Europea i altres governs occidentals fins just abans de la caiguda d’Assad, Washington oferia 10 milions de dòlars per qualsevol informació sobre el seu parador.
We remain committed to bringing leading AQS figures in HTS to justice. #Syria pic.twitter.com/R8evqffWum
— U.S. Embassy Syria (@USEmbassySyria) May 15, 2017
Una “democràcia” a cinc anys vista
Tot això ha canviat des de la seva arribada al poder, moment en què Al-Sharaa va adoptar posicions més moderades i pragmàtiques, deixant de banda el discurs bel·ligerant habitual i les amenaces d’atemptar contra interessos occidentals. En aquests tres mesos de govern, ha mostrat disposició per al diàleg amb la minoria kurda i alguns col·lectius de dones, a més d’iniciar contactes diplomàtics amb potències regionals i internacionals.
Tanmateix, no tot són bones notícies per a la societat siriana. Al-Sharaa va signar fa unes setmanes una constitució temporal per als pròxims cinc anys, i va prometre eleccions democràtiques un cop finalitzat aquest període. Mentrestant, el control del país restarà en mans d’un home amb poder absolut: el nou text constitucional atorga a Al-Sharaa l’estatus de “líder polític i militar suprem”, sense que cap òrgan pugui limitar la seva autoritat. “Ho controla tot: política, exèrcit, parlament, òrgans col·legiats i judicatura”, explica l’arabista Jordi Llaonart a El Món.
El text també estableix un sistema legal basat en la llei islàmica i reconeix l’àrab com a única llengua oficial. Tal com vaticinaven molts experts, el govern provisional ha orientat el país cap a una islamització que margina pràcticament totes les minories. “Òbviament, quan una persona amb el perfil d’Al-Sharaa, que ve de fundar Al-Nusra i de ser un jihadista sense complexos, passa d’un dia per l’altre a vendre’s com un demòcrata que respecta totes les minories, l’últim que s’ha de fer és creure-s’ho”, reflexiona Carlos Palomino, periodista especialitzat en el món àrab.
Tot i això, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va qualificar de “fita històrica” l’aprovació de la constitució provisional. Conscient del perill que un governant com Al-Sharaa acabi parasitant tots els racons de l’estat i convertint-se en un cacic de Síria, Llaonart considera que “la UE ha de garantir que complirà amb la seva paraula i elaborarà una nova constitució en els pròxims anys”.
El silenci europeu davant la massacre alauita
El canvi de règim a Síria ha provocat un esclat de violència que, tot i semblar descontrolat, ha tingut com a principal víctima un col·lectiu específic: la població alauita, minoria etnoreligiosa a la qual pertanyen el derrocat Bashar al-Assad i la seva família. Durant les darreres setmanes, les noves forces armades han atacat de manera indiscriminada les regions costaneres de l’oest del país, on es concentra gran part d’aquesta població.
Les imatges de cadàvers escampats per les principals carreteres de Latakia i Baniyas han confirmat els temors d’una onada de violència orquestrada pel nou govern i impulsada per un profund sentiment de venjança. Un cop al poder, Al-Sharaa va prometre perseguir els responsables de les tortures comeses per l’exèrcit d’Al-Assad, majoritàriament format per alauites –fet que explica el rebuig del nou règim cap a aquesta població. Fa uns dies, l’agència estatal de notícies SANA va informar sobre el descobriment de centenars de cossos en una fossa comuna a Qardaha, la localitat natal de la família Al-Assad. Oficialment, la Xarxa Siriana pels Drets Humans ha registrat l’assassinat de mil alauites entre el 6 i el 13 de març. Molts d’ells han fugit cap al Líban per escapar del perill.
Davant les clares vulneracions de drets humans comeses pels homes d’Al-Sharaa, la Unió Europea (UE) ha reaccionat d’una manera que evidencia la seva connivència amb el nou règim. Brussel·les ha evitat qualsevol atribució de responsabilitat al govern d’Al-Sharaa per les morts de civils al nord-oest del país, així com la crema de cases i camps de conreu que han forçat l’expulsió d’alauites de les seves terres. “Conseqüència dels combats derivats del canvi de règim”, apuntava la UE sobre els fets. Irònicament, va demanar al nou govern sirià, responsable de la massacre, que arrestés i jutgés els autors dels crims.
Llaonart, crític amb el posicionament dels 27, defensa que “els morts d’aquells dies de març eren alauites víctimes de la violència sectària perpetrada per milicians islamistes del nou règim, no víctimes del foc creuat entre dos bàndols en combat”. Les acusacions per violacions de drets humans, tan recurrents durant l’era d’Al-Assad, han desaparegut totalment amb l’arribada del nou règim. “La UE fa anys que insistia que l’única sortida per a Síria era la caiguda del règim, perquè, sense Al-Assad, no hi ha Rússia ni Iran”, explica l’arabista. “Ara ens trobem amb una UE avergonyida que, davant la massacre de minories religioses, diu que la responsabilitat de la sang vessada no és del nou govern”, sentencia. Palomino afegeix un matís interessant que podria explicar la reticència dels 27 a assenyalar culpables: “La UE busca recuperar influència al país per garantir la seva estabilitat, especialment pel que fa a la qüestió migratòria. Una crisi a Síria podria traduir-se en una crisi migratòria a Europa”.
Brussel·les aposta pel suport econòmic a una transició utòpica
Tot i les evidents esquerdes en la legitimitat del nou règim sirià arran dels actes de violència i repressió contra les minories, Brussel·les no ha reconsiderat en cap moment la seva política d’ajuda econòmica al govern d’Al-Sharaa. La setmana passada, la Comissió Europea va comprometre 2.500 milions d’euros per a Damasc, que es transferiran durant aquest any i el següent. Altres països europeus, com Espanya i Alemanya, han anunciat aportacions addicionals de 10 i 300 milions d’euros, respectivament.
A més a més, malgrat el seu suposat ferm compromís amb la democràcia i els drets humans, la UE no ha imposat cap condició al govern de transició per garantir que el suport econòmic arribi a Síria. L’únic signe de coherència amb els seus valors ha estat una declaració d’Ursula von der Leyen, segons la qual l’ajuda dels 27 dependrà d’una “transició creïble i integradora” cap a una nova Síria on es garanteixi la representació de tots els sectors socials. Irònicament, ni tan sols Kaja Kallas, cap de la diplomàcia europea, confia en la viabilitat d’aquest procés: “L’esperança penja d’un fil”, afirmava recentment, referint-se al fràgil escenari polític, religiós i ètnic del país. Malgrat tot, no sembla que Brussel·les hagi de canviar la seva postura. “La Unió Europea continuarà donant suport a la transició a Síria fins que políticament sigui insostenible defensar el nou règim“, afirma Palomino, recordant que els 27 ja mantenen aliances amb països no democràtics, com els del Golf Pèrsic.
Alguns estats com Suïssa i el Regne Unit han aixecat les sancions a Síria amb l’esperança de facilitar la transició cap a una convivència democràtica i pacífica. Aquesta mesura respon a les demandes del ministre sirià d’Afers Exteriors, Assad al-Shaibani, que va qualificar la retirada de sancions com una “necessitat moral i humanitària”. Al-Shaibani va ser convidat a Brussel·les recentment, on va evitar fer referència als atemptats perpetrats pel seu govern contra les minories del país. “Per molt radical que algú sigui quan arriba al poder, a l’hora de governar ha de ser flexible”, reflexiona Llaonart, convençut que el pragmatisme d’Al-Sharaa és només una estratègia per convèncer la comunitat internacional a invertir en la reconstrucció de Síria.
El camí cap a la reconstrucció d’un país fragmentat
Síria afronta una realitat política, social i religiosa extremadament complexa. Les seves necessitats actuals són immenses: gran part del país continua devastat pels estralls de la guerra, i l’economia es troba en col·lapse després d’anys d’aïllament internacional. Segons l’ONU, caldran almenys 50 anys de transformació social i econòmica per recuperar els nivells de vida previs a la guerra civil. No obstant això, destinar grans sumes de diners a un govern de caràcter islamista sense exigir a canvi compromisos ferms amb la democràcia, els drets humans i la protecció de les minories suposa una contradicció amb els principis fonamentals d’Europa, alerten molts crítics. “És evident que tothom pot canviar, i el nou govern representa una esperança per a molta gent, però no podem oblidar que ara estem negociant amb qui va ser líder d’Estat Islàmic i d’Al-Qaeda a Síria”, adverteix Llaonart.
Des de la caiguda del règim d’Al-Assad, els països europeus han deixat d’acceptar sol·licituds d’asil de ciutadans sirians. Àustria, fins i tot, els ofereix una “prima de retorn” de 1.000 euros per tornar al seu país d’origen. En definitiva, Europa confia plenament en la bona praxi d’un govern que, en cerca d’aliats internacionals que garanteixin la seva supervivència, intenta projectar una imatge de pragmatisme i moderació. Però, entre bastidors, continua duent a terme accions que fan dubtar de la seva voluntat real de convertir Síria en un país just, tolerant i segur per a la diversitat ètnica i religiosa que l’habita. “Evidentment, la millor notícia dels darrers anys és la fi de la guerra. Però això no pot fer oblidar els crims i les manques de llibertats, les faci qui les faci”, raona Llaonart. “Els pròxims mesos seran claus per determinar si Europa s’ha precipitat a Síria donant suport a qui, fins fa poc, era el seu enemic número u“, conclou Palomino.
