El risc que la ultradreta o l’extrema dreta pugui ser decisiva en la composició del nou Parlament Europeu que sorgeixi de les eleccions del pròxim 9 de juny, on es trien 720 eurodiputats -15 més que en els comicis del 2019- i dels quals 61 s’escullen a l’estat espanyol, és una realitat i, a més, una baixa participació afavoriria aquestes formacions perquè tenen el seu electorat molt mobilitzat. Així ho apunta l’European Council on Foreign Relations, que pronostica que els antieuropeus estan en condicions de guanyar a nou països (Àustria, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia i Eslovàquia) i poden quedar segons o tercer en nou països més (Bulgària, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Letònia, Portugal, Romania, Espanya i Suècia). Actualment, a l’Europarlament, la ultradreta està dividida entre dos grups: el populista Identitat i Democràcia (ID), que té Marine Le Pen com a referent, i els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), que pilota Giorgia Meloni.
Tot i la divisió d’aquests dos grups, és probable que aconsegueixin desplaçar el centre de gravetat del Parlament Europeu cap a la dreta i, a més, hi ha el risc que es formi una coalició de dreta populista formada per democratacristians, conservadors i eurodiputats de la dreta radical que podrien alçar-se, per primer cop, amb la majoria. De fet, en el primer debat televisiu, la candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a tornar a presidir la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va ser l’única candidata que no va tancar les portes a pactar amb el grup de Meloni perquè, segons ella, són proeuropeus, a favor de l’estat de dret i pro Ucraïna.
La “falta de projecte” dels partits tradicionals
Experts consultats per El Món consideren que aquestes eleccions suposaran un impuls per a les forces de la ultradreta per la “falta de projecte i el fracàs dels partits tradicionals”. Així ho assenyala el periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius Sant, que alerta que el fet que la ultradreta pugui ser decisiva pot comportar que l’Eurocambra s'”allunyi dels principis fundacionals de la Unió Europea” i deixa clar que és “un risc real” que hi hagi aquesta coalició de la dreta i la ultradreta. Per la seva banda, Xavier Casals, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i professor d’història contemporània a la Universitat Ramon Llull, adverteix que “la ultradreta pot esdevenir la primera força del Parlament Europeu si s’arriba a ajuntar en un únic bloc”. De fet, les enquestes donen “un creixement espectacular” als dos grups d’extrema dreta. A Identitat i Democràcia, que en aquest moment 59 escons, li donen entre 73-86 diputats i, d’altra banda, als Conservadors i Reformistes Europeus, que en té 68, li atorguen entre 84-85 cadires al Parlament Europeu. “Si formessin un sol bloc, seria molt important”, conclou.
Les dues famílies d’extrema dreta a l’Eurocambra i un tercer en discòrdia
El grup Identitat i Democràcia va ser fundant per Marine Le Pen i per Matteo Salvini fa només una dècada, i actualment inclou la Chega portuguesa d’André Ventura, el Partit per la Llibertat dels Països Baixos, que va guanyar les últimes eleccions nacionals de la mà de Geert Wilders i que fins fa uns dies incloïa Alternativa per Alemanya, expulsat ara per la líder francesa del Reagrupament Nacional arran d’unes declaracions sobre les SS del cap de llista del partit per als comicis europeus, Maximilian Krah. D’altra banda, els Conservadors i Reformistes Europeus, que lidera la primera ministra italiana, inclou els Fratelli d’Italia, el Partit Democràtic Civil (ODS) del primer ministre txec, Petr Fiala, l’espanyol Vox i el polonès Llei i Justícia (PiS). Rius Sant subratlla que aquests dos grups d’ultradreta defensen postulats populistes antieuropeus i comparteixen l’objectiu de “recuperar sobirania en l’àmbit econòmic i recuperar el control de les fronteres”, però, d’altra banda, destaca que estan dividits perquè Meloni “està contra l’avortament, contra l’eutanàsia i el matrimoni homosexual”, mentre el grup de Le Pen està a favor dels homosexuals i ha recordat que alguns dels seus membres són homosexuals.
Per la seva banda, Casals també posa en relleu que l’ECR és més proper a Ucraïna mentre que ID és més pro Rússia i remarca que un altre aspecte que influeix són les “rivalitats” que hi ha entre els dos grups, i posa l’exemple que Salvini “no pot estar al mateix grup” que Meloni. Tot i això, el doctor en història contemporània té la percepció que “s’han anat diluint les diferències que hi havia”, i no descarta que es pugui produir una mena d’acord entre aquests dos grups d’ultradreta. En aquest sentit, assenyala que el danès Anders Vistisen, líder d’ID, ha declarat aquesta setmana en una entrevista a Euronews que “no hi ha més divisió política” entre les faccions polítiques de Meloni i Le Pen que la que hi ha dins d’altres grups polítics majoritaris. “En efecte, el membre de l’ultradretà Partit Popular de Dinamarca creu que “està malament que hi hagi dos grups a la dreta, i crec que això té més a veure amb grans personalitats, en alguns dels partits més grans, que amb diferències polítiques”, afegeix.
A banda d’aquestes dues famílies, hi ha un tercer actor en aquest escenari de l’extrema dreta. Es tracta del primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, que haurà d’escollir grup més aviat que tard, potser després dels comicis del 9 de juny. El seu partit, Fidesz, va ser expulsat el 2021 del Partit Popular Europeu per no respectar l’estat de dret i des d’aleshores els eurodiputats de la formació han estat al grup de No Inscrits, en espera de formar part d’una nova família i podria trobar encaix al grup de l’ECR, ja que té bona relació amb Fratelli, amb Vox i, sobretot, amb el PiS polonès. Sigui com sigui, Orban compta actualment amb 13 eurodiputats i aquest volum d’escons s’hauria d’afegir al creixement exponencial dels grups d’extrema dreta que apunten les enquestes.
Les raons de l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa
La ultradreta ha anat modulant la seva imatge durant els últims anys i ha aconseguit treure rèdit electoral dels seus principals cavalls de batalla com el discurs contra la migració, el debat identitari i el malestar del sector agrari contra les polítiques mediambientals. En aquest sentit, Rius Sant apunta que “l’enfonsament i la falta de projecte dels partits tradicionals” han ajudat a impulsar totes aquestes formacions populistes d’ultradreta arreu d’Europa. “Són els que qüestionen la pèrdua de sobirania de l’estat enfront de la Unió Europea, en l’àmbit econòmic i també qüestionen el que Vox anomena el consens progre”, subratlla el periodista.
D’altra banda, Xavier Casals apunta que l’anàlisi de l’ascens a l’extrema dreta “és multifactorial” i, com recull en un article al seu blog, apunta a “cinc fractures clares”: l’econòmica a causa d’una Europa en crisi afectada per la globalització, la fractura entorn d’una societat oberta o tancada, la cultural, la geogràfica, on ha arrelat en zones desindustrialitzades i perifèriques, i la política, on s’aprofita de la polarització. “Aquestes diferents fractures interactuen entre elles” i depenent del país algunes tenen més pes que les altres. Aquesta és la visió macro de l’ascens de la ultradreta, però a l’estat espanyol creu que el factor que ha generat el creixement de l’extrema dreta és la “crisi oberta pel secessionisme”. “En el fons és la que ha portat al creixement de Vox i posteriorment ha facilitat el sorgiment d’Aliança Catalana”, conclou.
El paper de Vox i la relació amb el PP
Pel que fa a l’estat espanyol, les enquestes per a les pròximes eleccions europees del 9 de juny apunten a una victòria del PP, que obtindria uns 24 escons, i a un increment de Vox, que podria sumar dos diputats més als quatre que té actualment. D’altra banda, Casals recorda que el CIS, que dona la victòria al PSOE, també atorga representació al partit de l’agitador ultra Alvise Pérez, l’agrupació d’electors anomenada Se Acabó la Fiesta, que obtindria el 2,9 i el 3,8% dels vots, “uns resultats similars als de Junts”.
Rius Sant atribueix l’augment de Vox al fet que en les eleccions europees la gent no elegeix un alcalde i “acceptarà el discurs populista” que fa la formació de Santiago Abascal. D’altra banda, no creu que el PP canviï molt la seva relació amb Vox perquè “no li pot declarar la guerra”, ja que el necessita per governar a “cinc comunitats autònomes i més de 50 grans ciutats d’Espanya”. En aquest sentit, manifesta que “hi ha dies que hi està d’acord i dies que diu el contrari” i aquesta posició “poc clara beneficia Vox” perquè són més clars amb els seus posicionaments i a la llarga acaben governant junts.
Casals creu que cal esperar per analitzar quin serà el camí que emprendrà el PP un cop “tanqui el cicle electoral” amb les eleccions europees. “A partir de com quedi configurat aquest mapa electoral, jo entenc que ja es veurà, però és difícil preveure la posició del PP perquè portem una campanya permanent des de fa un any”. “Per tant, crec que aquestes eleccions tanquen un cicle electoral a Espanya i a partir d’aquí caldrà veure com queda tot”, conclou.
