Kaswaa Elkhelaly, periodista egípcia i fundadora de la plataforma de notícies Egyptke, va construir el seu mitjà per servir al règim d’Abdel Fattah Al-Sisi. A la seva carta fundacional, va justificar que el portal naixia en resposta a les demandes del dirigent per desenvolupar els mitjans. No era un mitjà opositor, no publicava reportatges crítics amb el poder ni donava veu als dissidents. Tot i això, el Consell Suprem de Regulació de Mitjans (CSRM) va bloquejar l’accés a la web el 7 d’abril del 2026, al·legant una manca de llicències. La decisió es va basar en les recomanacions del comitè de queixes, que va detectar pràctiques descrites com a “perjudicials per a l’estabilitat social”. El procés va començar a causa d’una denúncia del Ministeri d’Agricultura relacionada amb la publicació d’informacions sobre pollastres en mal estat que haurien generat alarma als mercats locals.
Setmanes abans del tall del servei, el desembre del 2025, la història s’havia tornat més tèrbola. Una força armada i emmascarada va irrompre al seu domicili, va confiscar-hi dispositius electrònics i càmeres i va detenir el seu germà, Mundhir, també propietari de l’empresa editora, Basket KE Media, i el director editorial del mitjà, Ahmed Rifaat.
“És una nova tendència”, explica Mohammad Abdel Salam, director executiu de l’Associació per la Llibertat de Pensament i Expressió (AFTE, per les seves sigles en anglès), la principal organització egípcia de drets digitals. “Ara ja no ataquen l’oposició. També han començat a perseguir persones que acostumaven a ser els seus seguidors a través de la censura a internet”, expressa.
560 webs bloquejades
El fenomen a Egipte no va néixer un dia per l’altre. Tal com recorda l’activista, la primera gran apagada es va produir el 24 de maig del 2017, quan les autoritats van bloquejar l’accés a almenys 21 llocs web sense cap explicació oficial ni recursos legals per apel·lar la mesura. Des de llavors, el nombre de portals bloquejats ha crescut. Segons el recompte d’AFTE, el nombre de webs i enllaços restringits ha superat les 540 adreces, entre mitjans independents, plataformes de drets humans, eines de VPN, blocs i llocs d’oposició política. Almenys 132 són mitjans de comunicació.
Abdel Salam es remet a l’aprovació de la llei de cibercrim (2018), que va intentar donar cobertura legal a aquesta pràctica establint condicions concretes: les decisions de bloqueig s’havien de remetre al poder judicial i els afectats tindrien dret a recórrer. Un marc regulador que, a la pràctica, va canviar poc. “La majoria de les decisions de bloqueig, a través de l’Organització Nacional de Telecomunicacions o el Consell Suprem de Mitjans, continuen sent il·legals”, afirma Abdel Salam. “Les prenen les agències de seguretat sense cap base legal. És el cas d’Al-Manassa i Mada Masr, els principals mitjans independents del país. No hi ha resolució judicial oficial contra ells i, no obstant això, continuen bloquejats”, argumenta l’activista.
El patró es repeteix: els responsables dels mitjans sol·liciten llicències al CSRM, paguen les taxes i esperen mesos sense rebre resposta. Després, un dia, el lloc deixa de carregar a Egipte. El 2023, AFTE i més d’una dotzena d’organitzacions de drets humans —com Reporters sense Fronteres o Access Now— van condemnar el bloqueig de dos mitjans, Soulta 4 i Masr 360, sota el pretext de la manca de llicències. “El bloqueig d’aquests mitjans coincideix amb les discussions sobre el dret a la informació en el marc del diàleg nacional en curs”, va assenyalar AFTE en un comunicat conjunt signat per organitzacions de 15 països. Això genera dubtes sobre la “serietat” de les autoritats egípcies.
El mateix Abdel Salam coneix de primera mà el que descriu. El 2018, les autoritats aeroportuàries van confiscar el seu passaport i va ser citat per l’Agència de Seguretat Nacional. No va obtenir un nou passaport fins al 2023. El 2022, agents de paisà van posar la seu d’AFTE al Caire sota vigilància durant dues setmanes. Recentment, ha patit noves restriccions de viatge.
Vigilància massiva
El bloqueig de webs és la part visible del sistema, però la vigilància massiva és la seva dimensió més inquietant. AFTE va identificar almenys cinc institucions estatals que avui en dia perpetuen el control de l’activitat digital dels ciutadans: la Fiscalia General, el Departament General de Tecnologia de la Informació del Ministeri d’Interior, el CSRM, les universitats públiques i l’Autoritat Nacional de Mitjans. “No hi ha cap base legal clara a la legislació repressiva egípcia que atorgui a les autoritats el dret a dur a terme aquest tipus de vigilància massiva”, explica Abdel Salam. A la pràctica, “el Ministeri de l’Interior ha establert múltiples mecanismes per monitorar tota mena d’activitat a xarxes socials: publicacions a Facebook, contingut polític i, més recentment, vídeos a TikTok. Fins i tot si l’usuari els va publicar com a entreteniment”.
Actiu a la vigilància digital des d’almenys 2011, el cas més revelador és el del Departament de Tecnologia de la Informació del Ministeri de l’Interior. Segons l’ONG d’Abdel Salam, el 2016 un funcionari de l’òrgan va elaborar un informe de seguiment d’una pàgina de Facebook anomenada Gat Negre 2 que publicava crítiques a l’exèrcit i la policia. L’administrador del lloc web, Mamdouh Safwat, va obtenir una ordre de detenció. Van registrar el seu domicili, van confiscar els dispositius electrònics i van accedir a les credencials de Facebook. El van interrogar sobre la seva participació en la revolució de la Primavera Àrab de 2011 i la seva pertinença a moviments polítics.
La unitat de monitoratge egipci va detectar un vídeo d’una jove creadora de contingut a TikTok, Haneen Hossam, i la va detenir amb l’acusació d’atemptar contra “els valors de la família egípcia”. Després de la seva absolució, la Fiscalia va obrir un segon cas i la va condemnar a deu anys de presó, una pena que li va ser reduïda a tres anys després d’un nou judici.
No és un cas aïllat. El CSRM també ha fet servir els seus mecanismes de seguiment per presentar denúncies contra professors universitaris que van criticar els seus alts càrrecs a Facebook. Universitats públiques han expedientat professors, alguns amb resultat d’acomiadament, per comentaris a les xarxes, a través dels seus Departaments de Relacions Públiques o de Seguretat. L’Autoritat Nacional de Mitjans va destituir el 2018, amb sentència del Tribunal Suprem, un director d’enregistraments d’exteriors per publicar “frases inadequades” sobre el president al compte de la xarxa social de Meta.
Xina i Rússia, exportadors del manual
El que passa a Egipte no és un fenomen aïllat. Per Carles Ortolà, professor d’Intel·ligència Estratègica a la UB i especialista en amenaces tecnològiques, la censura al món àrab forma part d’un patró global amb dos grans exportadors del manual: la Xina i Rússia. “La censura digital no és un botó vermell que un règim activa puntualment”, explica. “És una arquitectura complexa, estructurada i greixada durant molt de temps, amb dues capes superposades: una tècnica, on els governs s’interposen físicament entre la ciutadania i la xarxa global, i una altra de narrativa, amb marcs legislatius severs que fan que saltar-se aquesta infraestructura tingui un cost personal molt alt”.
La Xina encarna el model integral: el Gran Tallafoc actua de duana digital nacional, amb sistemes de captació de dades que alimenten els serveis públics i els aparells de seguretat. Rússia opta per una altra solució per censurar la dissidència en línia, més sofisticada: un sistema descentralitzat on la censura opera a tots els nodes intermedis, amb una precisió “quirúrgica” que evita la sensació de bloqueig total i manté una aparença de normalitat.
Aquesta tecnologia ha esdevingut producte d’exportació. El setembre del 2025, recorda Ortolà, es van filtrar documents del Partit Comunista Xinès que reconeixien la transferència tecnològica a països com Myanmar, Etiòpia, Kazakhstan o Pakistan. Rússia ho ha fet amb països com Bielorússia, Corea del Nord o Uganda. “Qui depèn de la teva infraestructura de censura també depèn de tu per mantenir-la operativa”, assenyala Ortolà. “La dependència tècnica es converteix en alineament estratègic”.
Ortolà subratlla un mecanisme menys visible, però eficaç: allò que activistes i acadèmics comencen a anomenar “violència algorísmica”. “Els algorismes no necessiten prohibir un contingut per fer-lo desaparèixer de la conversa pública. Només cal reduir la seva distribució, no recomanar-ho o col·locar-lo tres resultats més avall. La censura també és invisibilització.” Durant la guerra de Gaza, investigadors de l’organització Human Rights Watch van documentar com els algorismes de Meta haurien aplicat sistemàticament aquest mecanisme sobre contingut palestí. Aquest està tècnicament publicat, però sepultat sota capes d’una altra informació fins a resultar inaccessible.
Segons el Centre Europeu d’Estudis Populistes, l’empresa nord-americana-canadenca Sandvien va subministrar tecnologia DPI per interceptar comunicacions, mentre que la xinesa Huawei va participar en projectes de “ciutat segura” dins de la Ruta de la Seda Digital. La Nova Capital Administrativa egípcia, el projecte urbanístic desenvolupat per la Xina State Construction Engineering Corporation, incorpora 6.000 càmeres amb reconeixement facial i sistemes intel·ligents de la corporació tecnològica Honeywell.
La connivència occidental
Tant Abdel Salam com Ortolà coincideixen en un diagnòstic: Occident mira cap a una altra banda. “Especialment, després del 7 d’octubre, la idea de defensar els drets humans al món està en un moment crític”, afirma l’activista, ja que considera que els països occidentals estan centrats en el paper d’Egipte com a factor d’estabilitat regional. Lamenta que “els drets humans han passat al darrer punt de la seva agenda, a favor de la seguretat, la migració i la gestió de conflictes regionals”.
Amb bones relacions amb el règim d’Abdel Fattah al-Sisi i posicions reconegudes internacionalment en matèries de drets humans –inclosa la seva oposició pública al genocidi a Gaza–, el defensor dels drets a Egipte creu que el govern espanyol tindria “la credibilitat i la comprensió comuna dels valors dels drets” per obrir aquesta conversa amb el Caire. L’associació Egipte-UE seria, segons ell, un altre canal per pressionar en aquesta direcció.
La suma de tots els mecanismes apunta a un objectiu que va més enllà de la repressió individual. “El botí que persegueixen aquests règims no és ni la detenció de dissidents ni el bloqueig d’informació”, argumenta el professor català, sinó “aconseguir que el periodista, activista o ciutadà corrent s’autocensuri abans d’escriure res”. “Que sigui ell mateix qui es retalli els pensaments abans de publicar-los, qui esculli no fer la trucada, qui no faci la cerca a Google”.
A Egipte, aquest objectiu està ben encaminat. “La por ha augmentat dins de la societat els darrers anys”, confirma Abdel Salam. “Si ets un ciutadà normal i cada dia veus com el Ministeri de l’Interior deté persones per publicar vídeos ballant, tindràs por. És catastròfic”.
El cas Egyptke il·lustra la lògica d’un sistema que transcendeix la mera distinció entre aliats i enemics. Qualsevol pot esdevenir objectiu si en algun moment resulta un inconvenient. La mateixa Kaswaa Elkhelaly, fundadora d’un mitjà presentat com a resposta a la idea d’Al-Sisi de “desenvolupar els mitjans”, es va trobar sol·licitant auxili al mateix president després que una força emmascarada irrompés a casa seva. “Només hi ha una cosa pitjor que la censura, i és l’autocensura”, conclou Ortolà citant una dita popular. A Egipte, totes dues conviuen des de fa anys.
