“No puc fer més que lluitar per ella fins al final“. Jordan Bardella no sembla voler aprofitar la via lliure per esdevenir el cabdill de l’extrema dreta francesa. El jove president de Rassemblement National (RN) no accepta la inhabilitació de la líder i tres cops candidata a la presidència, Marine Le Pen, per pagar càrrecs del partit amb fons europeus. Tira amb bala contra la “tirania judicial” en la qual, acusa, s’ha convertit França. Si el recurs que ja ha presentat Le Pen no fructifica, però, Bardella serà l’ungit dels seus per competir el cicle electoral que culminarà amb les presidencials del 2027. Amb només 29 anys, fill d’italians i apparàtxik consumat, ja era l’aposta a llarg termini dels ultres gals. El pla de successió, però, era a més llarg termini. De fet, la mateixa Le Pen ha lamentat haver de “fer servir aquest gran actiu abans de temps“, en cas que la seva inhabilitació sigui ferma.
Malgrat els ecos de successió, Bardella es manté ferm en el seu suport a Le Pen. Ha estat, de fet, la punta de llança de les acusacions de RN contra la judicatura per la condemna de la líder del partit. En una entrevista amb l’agència Europe 1, ha acusat els magistrats encarregats de la causa de “jutges rojos”, revivint l’estratègia que ja va fer servir en el seu moment el primer ministre italià Silvio Berlusconi arran del cas Mani pulite. La lleialtat de Bardella cap a la líder ultraconservadora està imbricada amb la seva carrera. Acumula 13 anys com a militant, i ha escalat del bracet de Le Pen des de llavors. Amb 16 anys es va incorporar per primer cop a la formació i, segons ha deixat clar en diverses intervencions públiques, “donava suport a Marine Le Pen, molt més que no pas al Front Nacional” -denominació que el partit encara conservava llavors-.
La militància de Bardella està lligada al sentiment antiimmigració de l’extrema dreta francesa. De fet, detecta l’inici de la seva politització quan només tenia 10 anys, arran de les protestes que van fer bullir França per la mort de dos joves migrants a Clichi-sous-Bois mentre els perseguia la policia. El 2014 va accedir a la política institucional, quan va esdevenir secretari del departament parisenc de Seine-Saint Denis amb només 19 anys. D’ençà de les seves primeres tasques dins el partit, l’ascens de Bardella ha estat meteòric: tres anys després, el 2017, es va incorporar a l’equip de campanya de Le Pen per a les presidencials, les primeres que va perdre contra Emmanuel Macron. Des de llavors, ha estat una de les cares més visibles del partit: el 2019 va ser la primera espasa d’RN a les eleccions europees, en les quals van acabar com a primera força. El 2022, finalment, va ser designat president del partit i successor de la líder. En les eleccions internes va derrotar per un marge gegantí a l’altre condemnat de la formació: l’alcalde de Perpinyà, Louis Aliot. Va ser llavors quan es va guanyar l’apel·latiu -especialment des de les esquerres- de “marioneta de Le Pen”. De fet, el consens dels analistes polítics és que, si en algun moment arriba a ocupar una oficina executiva del país, totes les seves decisions estarien tutelades.
Les dues cares de Bardella
Bardella es projecta com un dirigent d’un tarannà diferent del de Le Pen. És el primer president d’RN fora de la família fundadora, i ha provat d’agafar distància respecte dels quadres més tradicionals, vinculats al llegat de Jean Marie Le Pen. De fet, va arribar a absentar-se d’un acte amb aliats internacionals perquè un dels ponents, l’ideòleg i antic estrateg de Donald Trump, Steve Bannon, va tancar la seva intervenció amb una salutació feixista. Ara bé, ideològicament és un calc de la seva mentora, amb un discurs marcadament xenòfob; i comparteix espais amb la internacional reaccionària en moltes de les seves intervencions fora de les fronteres franceses. De fet, va compartir escenari i intervenció amb diverses cares visibles del moviment MAGA en una ponència política a Tel-Aviv la passada setmana.
Manté, però, equilibris fràgils: de cara al públic ha mostrat una línia antielitista, de matriu populista, que apel·la a la voluntat de les bases contra unes administracions públiques que considera allunyades de la realitat. Ara bé, també ha estat una de les armes del Reagrupament de cara al món patronal. En una intervenció davant la direcció de la patronal Medef, la principal organització empresarial francesa, l’hereu de Le Pen es va presentar com una garantia de manteniment de l’statu quo econòmic. “Formarem part de l’alternança econòmica saludable, i tindrem en compte l’estat de l’economia del país”, declarava, provant de tranquil·litzar un empresariat local que encara veu l’extrema dreta com una alternativa econòmicament disruptiva. En part dels seus discursos més recents, de fet, s’ha afegit a la tendència global marcada per Elon Musk o el president argentí Javier Milei, amb postures fiscalment conservadores i proclius a retallades massives en el sector públic. “Els francesos el que ens pregunten és què fem amb els seus diners”, deia en una recent entrevista televisiva.
L’extrema dreta barbameca
El gran atractiu de Bardella per a la formació, més enllà del seu programa, és la connexió amb el vot jove. És un usuari proficient de les xarxes socials, a on manté un perfil ideològic, però proper al llenguatge del seu públic objectiu. Sense anar més lluny, amassa més de 2,1 milions de seguidors al seu compte de TikTok, a on combina fragments d’intervencions públiques amb memes populars en els reductes digitals de l’extrema dreta francesa. Sense anar més lluny, el passat dimecres hi publicava un curt vídeo amb una recopilació de clips d’ell mateix bevent copes de vi acompanyades del text “llàgrimes d’esquerranosos”. “Tenia una mica de set”, llegia la publicació, que feia servir per fer mofar-se de diversos líders del partit de Jean-Luc Mélenchon, la França Insubmisa. Així, l’embranzida de Bardella ha de servir, en els plans de Le Pen, per renovar estèticament i discursiva l’extrema dreta al país -i, potencialment, a Europa- sense canvis en el programa.
