“Considerem que la propietat i el control de Groenlàndia és una necessitat absoluta per a la seguretat nacional i la llibertat a tot el món” afirmava el president dels Estats Units (EUA), Donald Trump, en una conferència el gener, pocs dies abans de tornar a la Casa Blanca. D’ençà que va iniciar el seu segon mandat, el republicà ha mostrat un gran interès a annexionar-se l’illa de l’Àrtic, ubicada molt a prop dels EUA, a causa de la seva posició estratègica i abundància de recursos naturals. Groenlàndia, amb una superfície equivalent a la meitat del continent europeu, forma part del Regne de Dinamarca, que ja ha patit la pressió aranzelària de Trump en un intent de forçar-la a reduir el seu control sobre l’illa.
La remota terra groenlandesa ja va suscitar l’interès de Trump durant el seu primer capítol al Despatx Oval. El 2019, el polèmic magnat va assegurar que compraria l’illa mitjançant un “gran acord immobiliari“, oferta que finalment va ser rebutjada pel govern danès. Ara, més embravit que mai, ha afegit el territori a la seva llista de capritxos personals, on també figuren el Canal de Panamà i el Canadà, amenaçats per l’expansionisme d’uns EUA que no descarten recórrer a la força militar per aconseguir les seves ambicions territorials.
Una identitat forjada sobre la repressió colonial
Groenlàndia ha estat habitada des dels seus orígens per inuits —més coneguts com a esquimals—, un poble nòmada caçador que habita les regions àrtiques de l’Amèrica del Nord. Els inuits, forjats en l’adversitat de la natura, han sobreviscut històricament gràcies a la caça de balenes i foques. Però l’arribada dels primers assentaments danesos el 1721 va posar fi a la seva independència, i durant els següents dos segles la religió cristiana i l’idioma danès es van imposar en detriment de la cultura local. Els danesos, que es consideraven “els imperialistes més amables del món”, van sotmetre el poble inuit a un autoritarisme colonial que va comportar, entre altres, la usurpació de nens per criar-los a Dinamarca i l’impuls d’una campanya anticonceptiva orientada a reduir la població local. “No érem considerats iguals. Ens titllaven de salvatges perquè teníem un estil de vida diferent, perquè caçàvem per sobreviure”, relata en una conversa amb El Món Arnakkuluk Jo Kleist, professional groenlandesa del sector de la comunicació i descendent de la cultura inuit. “Aquest passat ha afectat profundament la manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos”, afegeix.
Governada des de llavors com una colònia, Groenlàndia no es va desenvolupar plenament fins a mitjan segle XX, quan va ser oficialment incorporada al Regne de Dinamarca i els seus habitants van obtenir l’estatus de ciutadans danesos de ple dret. L’any 1979, l’illa va passar a ser considerada un territori autònom després d’un referèndum en què el govern local de Nuuk va assumir la gestió de la majoria dels seus assumptes, mentre que la seguretat i la defensa van quedar sota la responsabilitat del govern danès.
El trauma emocional derivat d’aquest llegat colonial ha condicionat profundament la relació entre la societat groenlandesa, descendent de les víctimes de la repressió sobre el poble inuit, i Copenhaguen. “El problema és que molta gent a Dinamarca no coneix aquests fets, es veuen a si mateixos com un poder colonial benèvol. Això impedeix que s’entenguin les relacions entre tots dos països i genera molt dolor”, explica Kleist. A causa de l’auge dels moviments sobiranistes a l’illa, l’any 2009 el govern danès va optar per reconèixer el dret a autodeterminació de Groenlàndia. Ara, després de les darreres eleccions legislatives, en què el vot independentista ha aconseguit la majoria absoluta, el poble groenlandès es troba més a prop que mai de fer realitat el seu projecte nacional.
Un pas cap a la llibertat o cap a l’abisme?
Tot i l’evident predilecció de la societat groenlandesa per la via independentista, algunes veus consideren que aquesta idea no contempla plenament els obstacles derivats d’una separació amb Dinamarca. L’economia local, basada en la pesca, depèn enormement dels 600 milions d’euros anuals que aporta el govern danès, subsidis que representen una cinquena part del PIB de l’illa. Per això, diversos experts qualifiquen de “suïcidi econòmic” la idea d’una Groenlàndia independent, al·legant que comportaria importants pèrdues per al benestar social de la població —les prestacions de Dinamarca garanteixen, per exemple, la viabilitat dels hospitals a l’illa. De fet, gran part de la població local només veu viable la independència en cas que no impliqui el desmantellament del seu sistema de benestar. Segons Kleist, “si tinguéssim la capacitat de prendre les nostres pròpies decisions i negociar acords en matèria internacional, podríem generar ingressos addicionals. Però ara com ara, és Dinamarca qui té el control de tota la nostra política exterior.”
Copenhaguen admet que, durant dècades, no ha invertit prou esforços per garantir l’autonomia econòmica de Groenlàndia. Les declarades intencions de Trump d’annexionar-se l’illa representen un avís per al govern danès, acostumat a considerar-se vital per a la supervivència del seu territori d’ultramar. Segons alguns experts, els EUA podrien fer valer els seus interessos mitjançant subsidis que garantissin al govern de Múte Egede una major independència econòmica sobre Dinamarca. D’aquesta manera, l’illa es deslligaria de tota ingerència externa, facilitant el camí cap a una possible annexió.
Tanmateix, el poble groenlandès no vol una independència que impliqui sotmetre’s a control estranger. “No hi ha cap país capaç de sobreviure sense relacions amb l’exterior, i a Groenlàndia hi ha un gran debat sobre amb qui hauríem de col·laborar en cas de ser independents. Ningú ho té del tot clar, però tots coincidim en una cosa: els groenlandesos no volem ser nord-americans“, assegura Kleist. Algunes enquestes suggereixen que una part de la població veu amb bons ulls enfortir relacions amb el Canadà, Noruega o Islàndia, països que podrien actuar com a nous mecenes de l’illa davant el buit que deixaria Dinamarca; a més, comparteixen vincles culturals i una identitat més propera a la groenlandesa.
Groenlàndia, un nou tauler d’escacs global
Groenlàndia, amb 2 milions de quilòmetres quadrats, és un territori ric en recursos naturals, especialment a les zones costaneres. Minerals crítics, petroli, gas i un 20% de les reserves mundials d’aigua dolça —atrapada sota una gruixuda capa de gel— són alguns dels seus elements més valuosos. Tot i la manca de consens respecte al valor real d’aquests recursos, Reuters situa el potencial benefici en milers de milions de dòlars.
A mesura que el canvi climàtic accelera el desgel, l’accés als dipòsits de minerals i hidrocarburs es torna més factible, cosa que atrau l’interès de potències com els EUA, que busquen autosuficiència energètica. No obstant això, l’extracció de recursos en un territori tan inhòspit comporta grans complexitats: “Hi ha molt poca infraestructura a l’illa, per la qual cosa opcions de transport com carreteres o ferrocarrils, comunes en altres regions mineres, estan pràcticament absents” explica a El Món Martijn Vlaskamp, professor de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) i expert en recursos naturals. A més, afegeix, molts d’aquests recursos es troben barrejats amb material radioactiu, fet que en dificulta l’explotació. En aquest sentit, Groenlàndia segueix el patró d’altres zones del món com Ucraïna: és rica en recursos naturals, però els obstacles tècnics i ambientals qüestionen la viabilitat de qualsevol inversió.
A més, el debat mediambiental ocupa una posició central en les decisions polítiques que es prenen a Groenlàndia, on les explotacions mineres estan històricament vinculades a tragèdies ecològiques. “A causa de la desproporcionada explotació del zinc i el plom durant la dècada de 1970, avui dia encara és possible trobar peixos, mol·luscos i algues amb presència de toxines”, alerta Vlaskamp, que adverteix dels riscos que suposa la presència de contaminació en un territori que depèn gairebé exclusivament de la pesca i els productes marítims.
El valor estratègic de Groenlàndia no només rau en els seus recursos naturals, sinó també en la seva ubicació geogràfica. L’illa es troba entre dues rutes marítimes àrtiques: el Pas del Nord-oest i la Ruta Marítima Transpolar. “Actualment, aquestes rutes són intransitables a causa de les condicions climàtiques extremes, la manca d’infraestructura i les tensions geopolítiques”, explica Vlaskamp. No obstant això, “si el desgel avança al ritme actual, podrien obrir-se noves rutes comercials, i es reduiria considerablement la durada dels trajectes entre Àsia, Europa i Amèrica del Nord en comparació amb les rutes tradicionals a través dels canals de Suez i Panamà“. Això situaria Groenlàndia al centre del comerç global, amb implicacions econòmiques i estratègiques de gran abast.
Trump, tot i el seu negacionisme climàtic i rebuig a la transició verda, és plenament conscient del potencial de l’illa per als interessos nord-americans. Però no és l’únic. La creixent competència pels recursos i les tensions entre potències han accelerat les reclamacions marítimes dels estats amb presència a l’Àrtic. El Canadà, els Estats Units, Rússia, Noruega i Dinamarca miren de consolidar la seva influència a la regió, sovint amb exigències difícils de conciliar, cosa que deixa Groenlàndia atrapada entre ambicions geoestratègiques en conflicte.
“Ni danesos, ni nord-americans: groenlandesos”
Gràcies a la màgia del trumpisme, Groenlàndia ha passat de ser un territori gèlid, inhòspit i escassament habitat per un poble mil·lenari que aspira a la independència a trobar-se en el centre de l’actualitat internacional per la seva rellevància geoestratègica. Tot sigui dit, la idea de controlar Groenlàndia no és una invenció de l’actual inquilí de la Casa Blanca. Washington va desplegar tropes a l’illa després de l’ocupació alemanya de Dinamarca i, un cop acabada la guerra, es va negar a retirar-les. A més, va intentar comprar el territori al govern danès per 100 milions de dòlars, sense èxit. Vuitanta anys més tard, el magnat republicà torna a temptejar la possibilitat d’una annexió nord-americana. La tendència sobiranista del parlament groenlandès podria facilitar la permeabilitat dels interessos de Washington si la potència ofereix el suport logístic, econòmic i diplomàtic que l’illa necessita per assolir la independència. Tot i que això suscitaria el rebuig de Copenhaguen, res fa pensar que Trump respectarà els interessos d’un soci europeu si aquests es contraposen amb els dels EUA.
Algunes veus comparen les intencions de Trump a Groenlàndia amb les de la Xina a Taiwan, en tant que ambdós països comparteixen la visió d’un món regit per esferes d’influència. Potser aquella lògica de la Guerra Freda, que permetia a les grans potències repartir-se el pastís sense atendre cap altra consideració que la dels seus interessos, està a punt de tornar. La pregunta a fer-se és si, davant d’aquest escenari, el poble groenlandès serà capaç de decidir unilateralment el seu propi futur. “No som danesos ni nord-americans, som groenlandesos i volem ser lliures”, reivindica Kleist. “És la nostra terra i tenim la nostra pròpia cultura, llengua i forma de viure”.
