Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units (EUA) han mantingut una marcada presència de tropes i bases militars en territori europeu. Fins a mig milió d’efectius van arribar a servir com a baluard contra l’expansió del comunisme al continent, una xifra que va disminuir dràsticament després de la desintegració de la Unió Soviètica (URSS) l’any 1991. Actualment, els EUA compten amb entre 85.000 i 100.000 militars desplegats a Europa —una xifra que varia en funció dels exercicis planificats i les rotacions de tropes—, repartits en una quarantena de bases que s’estenen des de Groenlàndia fins a la frontera de Turquia amb Rússia.
D’ençà del seu retorn a la Casa Blanca, Donald Trump ha proposat reduir en un 20% la presència militar nord-americana al Vell Continent, al·legant que aquesta “no durarà sempre”. Al mateix temps, però, ha exigit un major compromís financer als països del bloc per mantenir els milers de tropes que continuaran desplegades a la regió. “Aquests soldats són un element dissuasiu i els costos no poden recaure únicament sobre els contribuents nord-americans”, afirmava el magnat. El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, rebaixava la tensió fa uns dies assegurant que aquesta reducció no es produirà de manera sobtada ni immediata. La reacció d’alguns funcionaris europeus a les declaracions de Trump posa en evidència que, tot i les suposades intencions de Brussel·les d’assumir una autonomia defensiva respecte als EUA, moltes veus encara no conceben un futur en què la integritat territorial d’Europa estigui garantida sense l’empara del gegant nord-americà i les seves bases al continent.
Una relació de submissió i obediència
L’àmplia xarxa de bases nord-americanes al Vell Continent es concentra a l’Europa central —principalment Alemanya, Itàlia i el Regne Unit— i està estretament vinculada a l’estratègia defensiva de l’OTAN en la regió. Els tentacles militars dels EUA faciliten el desplegament de tropes en zones de conflicte com Ucraïna o el Pròxim Orient i permeten dur a terme maniobres conjuntes amb les tropes de l’Aliança. Alhora, s’estima que Washington emmagatzema prop d’un centenar de caps nuclears entre les bases d’Alemanya, Bèlgica, Itàlia, els Països Baixos i Turquia, reservant-se’n l’ús exclusiu. José Luis Gordillo, doctor en Dret i investigador del Centre Delàs, recorda en conversa amb El Món les paraules del primer secretari de l’OTAN, el britànic Hastings Ismay, sobre el propòsit fundacional de l’Aliança: “Mantenir els russos fora d’Europa, els nord-americans dins i els alemanys a sota”. Segons Gordillo, aquest enfocament continua plenament vigent. “L’OTAN sempre ha estat l’organització que ha defensat els interessos dels EUA a Europa, no pas l’organització que ha defensat Europa”, reivindica.
Alemanya és, de llarg, el país que acull la quantitat més gran de tropes nord-americanes al continent. La majoria dels 40.000 efectius es troben a la base de Ramstein, considerada la comunitat militar nord-americana més gran fora del territori dels EUA. “És la gran potència industrial europea i un dels pals de paller de la UE. Els EUA creuen que, sotmetent-la, tenen la UE sota control“, apunta Gordillo, recordant el paper clau del país germànic en les friccions de la Guerra Freda, quan la seva adhesió a l’OTAN va precipitar la creació del Pacte de Varsòvia a l’altra banda del teló d’acer.
Però si hi ha un país a Europa que valora especialment la presència militar dels EUA dins les seves fronteres és, sens dubte, Polònia. Malgrat les desavinences creixents entre els líders europeus i la política exterior de la Casa Blanca, el país eslau ha reafirmat el seu compromís amb l’exèrcit nord-americà, anunciant un increment del pressupost per sufragar l’estada de 5.500 militars al seu territori. El president, Andrzej Duda, del partit de dreta radical Llei i Justícia, planeja fins i tot establir una base nord-americana permanent —i batejar-la com a Fort Trump— per reforçar encara més els llaços de defensa entre ambdues nacions.
“La dreta radical europea es troba en una posició contradictòria respecte a Trump: comparteixen agenda ideològica, però ell odia profundament Europa i difícilment els farà concessions”, explica a El Món Joan Miró, professor de la UPF i expert en política europea. “Des de la fi de la Guerra Freda, molts països de l’est d’Europa, com ara Polònia, conceben els EUA gairebé com una religió”, afegeix, recordant el paper clau de Washington en la caiguda de l’URSS i la subseqüent independència dels estats de la regió. Per la seva banda, Gordillo manté que “al marge de qui mani als EUA, per als polonesos i els bàltics l’enemic sempre serà Rússia“. L’expert cita un exemple per il·lustrar les relacions de subordinació entre Europa i Washington: “La condemna a les accions d’Israel, aliat estretíssim de la Casa Blanca, depèn sempre de la proximitat dels països europeus als EUA: si no hi ha condemna, vol dir que continua existint submissió i obediència”.
Espanya, aliat històric dels interessos militars nord-americans
Espanya és el quart país europeu amb més tropes nord-americanes, només per darrere d’Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. L’inici d’aquesta presència militar es remunta a l’any 1953, quan Franco, després d’assumir que l’aïllament internacional no el portaria enlloc, va arribar a un acord amb Washington que autoritzava l’exèrcit nord-americà a instal·lar-se al país a canvi de suport econòmic i militar. Els Pactes de Madrid van donar lloc a la creació de quatre bases militars que, en ple auge de la Guerra Freda, tenien un paper clau dins l’estratègia nord-americana per contenir la influència soviètica a Europa. Franco va permetre que la Casa Blanca hi emmagatzemés arsenal nuclear i utilitzés les instal·lacions de manera unilateral en cas d’agressió per part de l’URSS.
La base més important es va construir a Rota, a Cadis, davant de l’estret de Gibraltar. Juntament amb la de Morón de la Frontera —a Sevilla—, és l’única que ha sobreviscut fins avui. “Des de 1953, la política exterior de l’Estat espanyol és proamericana“, afirma Gordillo. “Els pactes van firmar-se amb la connivència de tota la dreta social i econòmica del país, que avui dia continua profundament agraïda a Washington”, afegeix, i considera inviable un gir en contra dels EUA per part dels dirigents polítics actuals.
Actualment, les bases de Morón i Rota acullen uns 8.000 nord-americans, i l’activitat que s’hi desenvolupa —principalment logística i de manteniment d’avions i vaixells— mou al voltant de 500 milions d’euros anuals. Rota, que representa una porta d’accés al Mediterrani i un punt de connexió entre Àfrica i Europa, ha estat utilitzada com a plataforma per enviar armament a Israel i acull cinc destructors nord-americans que formen part de l’escut antimíssils de l’OTAN. Aquests tenen com a objectiu “dissuadir possibles atacs enemics, salvaguardant la pau a través de la força”, segons l’ambaixadora dels EUA a Espanya. Morón, per la seva banda, allotja forces d’acció ràpida capaces de desplegar-se a qualsevol punt d’Àfrica o del Pròxim Orient en qüestió d’hores.
El gir en la política exterior de Trump ha reobert el debat sobre el paper d’aquests dos enclavaments militars en territori espanyol. Paral·lelament, el creixent acostament del magnat al Marroc ha dut al seu rei, Mohamed VI, a intentar posicionar-se com el nou aliat dels interessos militars nord-americans al Mediterrani, a través d’una base situada entre Tànger i Ceuta amb què aspira a substituir la de Rota i convertir-se en el nou pilar logístic de la Marina dels EUA. De moment, però, els seus plans semblen lluny de consolidar-se. “Tot i que Espanya continua lluny d’assolir el compromís financer exigit per Trump en matèria de defensa, els EUA no tancaran una base a Espanya per traslladar-la al Marroc”, raona Miró. “La intenció del republicà és abandonar Europa per concentrar-se en la regió de l’Àsia-Pacífic, en la pugna per l’hegemonia amb la Xina”, afegeix l’expert.
L’enemic a casa
Tot i les reticències d’algunes nacions a abandonar els seus compromisos de seguretat i defensa amb Washington, molts crítics adverteixen que la presència de bases militars nord-americanes en territori europeu ja no és sinònim de protecció. Més aviat, constitueix un obstacle per a l’autonomia defensiva d’Europa, que se sent cada vegada menys còmoda amb la idea de tenir l’enemic a casa. Un enemic que, a més, l’obliga a pagar —concretament, un 34%, segons el New York Times— per mantenir projectes militars al seu propi territori. Tanmateix, la retirada de les bases encara és una perspectiva llunyana. “Si acabés succeint, seria o bé a causa de desavinences greus en la gestió de la guerra d’Ucraïna, o per la voluntat aïllacionista de Trump de concentrar-se en el seu hemisferi”, teoritza Miró.
La història, però, demostra que és possible desprendre’s de la influència nord-americana i articular una política de defensa pròpia sense ser condemnat a l’ostracisme internacional. N’és un exemple la França de Charles de Gaulle, que, després de la Segona Guerra Mundial, va abandonar el comandament integrat de l’OTAN i va impulsar el seu propi programa nuclear. Aquesta aposta per la sobirania li ha permès conservar, avui dia, una posició de superioritat estratègica dins la Unió Europea. El repte, doncs, no és només reduir la perjudicial dependència dels EUA, sinó bastir una arquitectura de defensa europea que respongui als interessos propis del continent. “La realitat és que no hi ha voluntat d’avançar cap aquesta via“, retreu Gordillo. “És un engany de les elits europees per aconseguir que la ciutadania accepti retallades socials a canvi d’un augment de la despesa militar, i per amagar el ridícul davant la guerra d’Ucraïna i el fet que Trump hagi deixat fora la UE de les negociacions de pau“, sentencia. Europa, doncs, es queda a mercè d’una administració Trump que pretén trencar amb els principis que, durant dècades, han “garantit” la protecció entre països suposadament units per civilitzacions comunes i fundats en els valors de la democràcia, les llibertats individuals i l’estat de dret.
