Mayka Navarro ha revelat que va patir maltractaments per part d’una exparella. La periodista ho ha escrit en un article a ‘La Vanguardia’, on demana que mai més ningú “s’atreveixi a qüestionar una dona perquè no es va separar abans del seu maltractador. Ni provin de comprendre, perquè és complex si no han estat víctimes, que no fugissin després de la primera plantofada, el segon menyspreu o el tercer insult. No ho entendran”. “Però no les qüestionin, la majoria no se’n van, perquè senzillament no poden. El maltractador aniquila els fonaments que sustenten la personalitat de la dona amb qui conviu i que no ha estimat mai. L’anul·la, l’aïlla i la converteix en no res”, assegura Navarro, que afegeix: “No és una qüestió de debilitat. Ni d’autoestima. Tampoc de ser més llesta, més ximple o més o menys forta. Creguin-me, ens pot passar a totes”. En aquest moment del text, la periodista comença a explicar la seva història personal: “Des de fa uns anys, sopo amb un grup d’homes meravellosos, companys de feina d’una de les meves primeres parelles. Pertanyen a un dels oficis més bonics del món. L’última nit, els vaig narrar per primera vegada sense plorar el que jo no vaig deixar, ni a ells ni a gairebé ningú, que veiessin. Quan el vaig conèixer jo tenia l’edat perfecta per enamorar-me. I va passar. No me’n vaig adonar. Fins i tot ara soc incapaç d’aïllar en els meus records a partir de quin moment aquell home va començar a teixir la xarxa en què em va envoltar i gairebé m’ofega”.
Relata que “tot el que al començament li va fascinar, va començar a incomodar-lo. Ja no li feia tanta gràcia aquella mania meva de tocar la gent mentre els parlo. Qüestionava allò d’abraçar tan efusivament i de viure amb intensitat i gairebé sempre somrient. Va deixar d’agradar-li que parlés amb els seus companys, que, molt abans que ell fos parella, ja eren els meus amics. No sé en quin moment, però no va trigar a renyar-me i a advertir-me sobre tot el que no feia bé. Sense adonar-me’n, vaig començar a cedir. Vaig deixar d’anar a la seva feina. Vaig deixar de sortir. I també de ballar, perquè a mi el que m’agradava i m’agrada és la salsa, i segons ell jo movia massa el cul. Vaig deixar de sentir i vaig deixar gairebé de parlar perquè no s’enfadés. I així, a poc a poc, vaig començar a deixar de ser jo per convertir-me en un ésser inexistent que ho evitava gairebé tot per por”. Alhora, recorda que “durant un temps em vaig ficar al mateix llit, que era el meu, pensant que seria la meva última nit amb vida. No estic exagerant. En ocasions, veia la mort, la meva o la seva, com l’única sortida a l’infern. Jo no em pensava suïcidar, però ell es podia morir, i a mi em podia assassinar”.
“En el fons”, escriu Navarro, “cada dia em matava una miqueta per fora i per dins. Si arribava tard, trigava dies a parlar-me, em castigava. Perquè ningú del meu voltant descobrís que havia deixat de ser jo, em vaig anar aïllant. Cada vegada la meva vida es reduïa més a ell, que era l’única manera que jo tenia que aquell individu continués sentint que tot anava bé. Els pocs a qui vaig permetre veure el calvari en què s’havia convertit la meva vida em van suplicar que el deixés. Patien. Com jo, també tenien por. Llavors jo ja era periodista, i com ara de successos. Però no podia sortir”. “Durant anys he escrit això meu en cada una de les històries d’elles. Aquestes línies les devia a totes les que no van poder”, conclou la periodista.
