Sara Carbonero no ha ocultat que ha estat malalta de càncer, però tampoc no ha volgut parlar mai del tema massa obertament. La periodista ho va passar realment malament quan van diagnosticar-li aquesta malaltia el 2019 quan només tenia 35 anys. No ha estat fins ara, però, que s’ha vist prou forta per fer un pas endavant i donar-ne detalls en públic. Ho ha fet en un discurs molt emotiu a la gala solidària Elle X Hope que organitzen la revista de moda i Caixabank per recaptar fons per a l’Associació Espanyola contra el Càncer.
Tan bon punt va arribar, els periodistes congregats a les portes van notar clarament el seu nerviosisme. Ella mateixa va acabar confessant-ho davant dels micròfons d’Europa Press: “Estic emocionada perquè em costa parlar del càncer i avui veureu que m’obriré una mica més per primera vegada. He decidit que és el moment i estic nerviosa, és clar. M’agrada molt una frase que diu que mai no saps com ets de fort fins que ser fort és l’única opció”.
L’han volgut premiar i ella ho ha agraït amb un discurs de sinceritat que s’ha viralitzat: “Tant de bo no m’hagués tocat lluitar i tant de bo no m’hagués tocat rebre aquest premi, ja que això significaria que no he hagut de travessar aquesta malaltia i conviure amb ella. Crec que és important respectar els processos, els temps i les maneres de cada persona. Potser hi ha gent que és capaç de compartir-ho abans i d’altres després, però hem de fer servir aquest altaveu”.
El discurs més emotiu de Sara Carbonero sobre el seu càncer
Ara parla públicament del seu càncer perquè es troba en un moment bo: “Estic bé, tranquil·la i en una etapa de calma. En quin projecte estic immersa, em pregunten, doncs en el meu projecte que ara mateix és cuidar-me molt i estar en calma. Em sento bé, estic forta i bé. La meva prioritat és cuidar-me i estar molt present a casa amb els nens”.
Aquesta és la primera vegada que parla a cor obert i públicament sobre la seva malaltia: “El càncer, una paraula de la qual he fugit durant molts anys…“, deia abans de trencar-se i posar-se a plorar en directe sense poder-ho evitar. Una paraula a la qual diu que no li agradava fer referència perquè creia que si no la pronunciava, “no seria una realitat”.
“M’ha costat temps acceptar i comprendre que aquesta és una carrera de fons, que sempre seré una pacient oncològica, tota la meva vida. Que conviuré amb la incertesa, la qual he après a abraçar. Si ha arribat fins aquí és perquè ha fet una gran feina personal i he mirat molt cap a dins, m’he adonat que aquesta travessia es fa molt millor acompanyada, que hem de normalitzar el càncer i que mostrar-nos vulnerables no és dolent sinó tot el contrari”, ha afegit des de dalt de l’escenari amb molta emoció i llàgrimes als ulls.
Ha reconegut que es va quedar “en xoc” quan li van diagnosticar i que no entenia res perquè ella era jove i tenia una vida sana. El seu pronòstic era bo, però tenia el cap ple de perquès. Diu que va ajudar-la, per exemple, poder parlar amb 10 dones que havien passat pel mateix uns anys enrere i que ara tenien una vida plena amb feina: “Ha estat molt dur per mi no saber com explicar als meus fills per què havia d’estar vuit dies estirada al llit després de cada quimioteràpia i que això es repetís cada 21 dies, per què no tenia energia com les altres mares de l’escola o per què, directament, hi havia dies que no podia acompanyar-los a l’escola“.
És moltíssima la gent que ha aplaudit la seva valentia i el contingut d’un atac de sinceritat que serveix per donar esperança a altres malaltes de càncer.
