Mario Casas s’ha acabat convertint en un dels actors més prestigiosos del cinema espanyol, un èxit que ni tan sols somiava d’aconseguir quan era un nen. Els primers anys de vida els va passar a Galícia, però ben aviat la família es traslladaria a Barcelona on ha passat la gran majoria de la seva infància. Els pares només tenien 17 i 19 anys quan va néixer, una joventut que venia acompanyada d’una senzillesa i humilitat que van saber traslladar-li. No era el típic nen que tenia tots els regals que desitjava i això, vist en perspectiva, diu que l’ha ajudat a mantenir els peus a terra: “Vinc d’una família molt humil i he crescut en un barri molt barri… Encara que hagi aconseguit moltes metes, no m’oblido de qui soc“, ha assegurat recentment a la revista Esquire.
El seu naixement no va ser fàcil, diu ara, ja que els metges van haver de treure’l amb fòrceps -l’instrument en forma de tenalles que s’empra per a l’extracció de l’infant en els parts difícils- i això va deformar-li el cap: “Era com un monstre, vaig sorti molt deformat… Semblava Sloth, el de The Goonies“.
Les inseguretats de Mario Casas quan era jove i tenia cos de nen
Deixant de banda l’anècdta, considera que els seus van ser uns primers anys “meravellosos” malgrat els problemes econòmics i les “inseguretats” que va haver d’afrontar. I és que, en diverses entrevistes, ha lamentat que va haver de fer front a molt assetjament escolar. I per què? Doncs, sorprenentment, pel físic. Mario Casas forma part de tots els rànquings dels actors més atractius del star-system, però en el seu moment es reien d’ell per ser “molt baixet” i per tenir “cos de nen” fins als 15 anys. No obstant això, sempre ha dit que ser “molt sociable” va ajudar-lo a continuar triomfant entre les noies: “La meva primera nòvia la vaig tenir amb només 4 anys“, ha dit.
Mario Casas era un apassionat del cinema des de ben petit, una generació marcada per les visites al videoclub: “Arribaves a casa i el pla de dissabte a la nit era llogar una pel·lícula”. A El País ha explicat que mentre els seus amics jugaven a futbol, ell agafava l’autobús per anar sol al cinema. Costa de creure, però aquest actor tan exitós va tenir uns anys complicats i també va haver d’afrontar dificultats. Ara, des del seu privilegi, ho recorda amb un somriure i l’agraïment d’haver-ho viscut perquè això l’ha ajudat a evitar perdre el cap amb la fama.
