Gisela ha estat mare del seu primer fill, un nen molt desitjat a qui ha anomenat Indiana. El procés fins aquí no ha estat fàcil, tenint en compte que ha trigat cinc anys en quedar-se embarassada i que, pel camí, ha tingut dos avortaments. Ara que tot ha sortit bé i ja es troba a casa amb el nadó, ha concedit una entrevista a la revista ¡Hola! per presentar-lo en societat i explicar com està vivint aquests primers dies de maternitat.
Molt i molt feliç, reconeix que encara no es creu haver complert aquest somni: “Ha estat una cosa tan esperada, tan desitjada i tan lluitada… sembla mentida que hagi arribat“. No és fàcil adaptar-se al canvi radical que suposa l’arribada d’un bebè, però de moment estan tenint molta sort: “Han aparegut moltes pors i molts dubtes, així com molt de cansament. No dormim i ens estem adaptant com a família, però tenim molta il·lusió, moltes ganes i intentem gaudir de les petites grans coses. No tenia una idea preconcebuda, només sabia que seria maco i dur alhora”.
Pel que fa al part, explica que van haver de fer-li cessaria “per diversos motius“. Sobretot perquè era l’opció més segura per al bebè i per a ella. D’aquell procés recorda, amb especial il·lusió, el moment en què va veure el fill per primera vegada: “Va ser un moment únic, màgic, inoblidable, emocionant… De les coses més brutals que he viscut en la meva vida”.
Com es porta el fill de Gisela?
De moment, el nen té un caràcter molt tranquil i els està deixant dormir bastant: “No ens podem queixar perquè és un bebè bastant tranquil, som nosaltres els qui l’emprenyem perquè mengi cada tres hores i no vegis el que ens costa despertar-lo”. Diu que, a primera vista, el nen és més similar al pare físicament.
Molts li han preguntat com és que han escollit un nom tan original com Indiana i Gisela explica el motiu: “Al principi no volíem saber el sexe i vam buscar un nom unisex que tampoc no tingués traducció. Aquest nom ens agradava als dos gairebé sense haver-ho parlat, ja que a tots dos ens agradava des de sempre”.
L’embaràs ha estat complicat per a ella, ja que li ha coincidit amb una pedra en el ronyó que li ha fet complicat gestionar el dolor: “Haver de dur un catèter durant quatre mesos ha estat molt dur i molt dolorós. No he pogut gaudir del meu embaràs i no crec que es pugui tornar a repetir, així que m’he de quedar amb aquesta experiència”. Emocionalment, diu que està prou bé més enllà que està molt sensible i que tot l’espanta molt: “Creia que seria una hecatombe perquè soc hipersensible, però ni tan mal“.
Algunes persones l’han criticat per ser mare als 45 anys, però això no li preocupa: “Estic meravellosament bé amb aquest tema perquè és la meva vida i ningú no enterbolirà la felicitat de tenir Indiana entre els meus braços. Ningú no sap el que he passat per arribar fins on he arribat ni el temps que m’ha costat. Respecto les opinions, però no deixaré que m’afectin”. Com descriu la maternitat? Com un procés “desafiant, emocionant i màgic”.
