Cristina Medina ha reivindicat la manca d’ajudes que reben els pacients de càncer com ella, uns malalts per als qui demana més suport de les institucions perquè ha pogut comprovar que se’ls descuida moltíssim. L’actriu de La que se avecina ha concedit una entrevista potent a Y ahora Sonsoles, en la qual reflexiona sobre tot el que creu que haurien de canviar des de dins. Després que el 2021 li diagnostiquessin un càncer de mama, ara fa d’activista pels drets d’aquest tipus de pacients per intentar millorar una situació que és més que indignant.
“Hi ha moltes carències amb aquesta malaltia des del moment en què te la diagnostiquen“, assegura. El primer que s’hauria de fer, segons la seva experiència, és que assignessin un psicòleg a cada malalt oncològic: “Hauria d’estar al seu costat sí o sí”.
No és fàcil de gestionar tenir algun familiar o amic proper amb càncer, tal com ha comprovat ella mateixa: “Els malalts de càncer tenim dret a sentir-nos malament. Els actes concrets són el millor que pots per fer donar-los suport, no dir-los frases com ànims i has tingut sort o exigir-los que siguin feliços quan han superat la malaltia“, afegeix. I és que creu que de les pitjors fases de la malaltia, encara que sembli contradictori, és quan et diuen que l’has superat: “Allà t’arriba el cop real, ja que fins llavors has estat vivint en mode automàtic perquè només pensaves a sobreviure“.
Cristina Medina demana que tractin millor els malalts de càncer
En el cas de l’actriu, i en el de tants altres, el xoc arriba quan et diuen que tens càncer: “Càncer és igual a mort, això és així i qui digui el contrari menteix”. Estàs, durant mesos, amb la mort al cap i un instint de supervivència que va creixent: “Estàs més estona a l’hospital que a casa, un pal brutal. T’espantes quan et mires al mirall i tens pensaments catastròfics sense parar“.
Un testimoni sincer i esfereïdor que reflecteix com de malament ho passen: “Tothom t’aplaudeix que estiguis viva, quan el superes, però tu estàs rebentada i ningú no ho entén”. I ha acabat amb una petició a tots els espanyols: “Si us plau, la paraula càncer i la paraula sort no poden estar en la mateixa p… frase perquè senta molt malament“.
Que hi hagi tantíssimes injustícies burocràtiques no li agrada, és clar, ja que no existeixen cm a col·lectiu sinó que els tracten com si tinguessin una malaltia comuna: “No tens un % de res i si a tu t’agafa això estant a l’atur, doncs et donen per cul perquè no tens ni un €“. O, per exemple, tampoc li fa gràcia que no et deixin renovar el carnet d’identitat quan estàs en la fase en què no tens cabells: “Amb el pelat no pots… Ja m’agradaria a mi tenir cabells”.
