Un historial d’embaràs reeixit i una exploració ginecològica sense troballes patològiques poden generar una falsa sensació de seguretat que retarda la consulta especialitzada, segons explica la doctora Candela Gallardo, ginecòloga de IVI Màlaga, que assenyala que “haver tingut fills abans, o estar en perfecte estat de salut, pot donar una falsa sensació que tot està bé. La infertilitat secundària, en la majoria dels casos, també té l’edat com a causa subjacent”.
La particularitat clínica d’aquest perfil resideix, segons l’especialista, sobretot en el maneig de les expectatives. L’antecedent d’una gestació sense complicacions pot ser un factor motivador, però no ha d’interpretar-se com a garantia de fertilitat actual. La valoració en un centre especialitzat és, en tots els casos, el primer pas recomanat.
El diagnòstic genètic preimplantacional (PGT-A) ha transformat el maneig de les pacients d’edat materna avançada. Les dades de IVI mostren que, als 40 anys, una dona té un 20% de probabilitats que l’embrió obtingut per FIV sigui euploide —cromosòmicament sa—. Als 43 anys, aquesta probabilitat descendeix al 5%. “El PGT-A suposa un abans i un després en els tractaments de reproducció assistida. Ha estat especialment rellevant en el maneig de les pacients d’edat materna avançada”, assenyala la Dra. Gallardo. Testar els embrions permet evitar transferències sense possibilitat d’èxit, reduir els casos d’avortament sense explicació aparent i canviar d’estratègia —cap a la ovodonació, per exemple— sense necessitat de travessar cicles d’espera negatius.
La taxa acumulada després de tres transferències d’embrions euploides pot aconseguir el 90-95%, un percentatge similar a l’obtingut amb òvuls donats. Aquest resultat ha permès equiparar, en determinats perfils clínics, els resultats de la FIV amb òvuls propis als de la ovodonació.
Quan la reserva ovàrica està compromesa o el nombre d’embrions obtinguts en un primer cicle és insuficient, IVI aplica estratègies d’acumulació ovocitària. Una de les més rellevants és la doble estimulació, coneguda com a DuoStim. “El segon cicle d’estimulació ovàrica es comença seguit, en acabar el primer. Deixem passar cinc dies de descans després de la punció i ja comença la següent ronda”, descriu la doctora Gallardo. El protocol escurça de manera significativa el temps entre cicles —anteriorment es deixava transcórrer un mes— i redueix la càrrega psicològica associada a tractaments multifase. Les dades disponibles confirmen que els ovòcits obtinguts en el segon cicle no presenten diferències de qualitat respecte als del primer, ni en número ni en competència per al desenvolupament embrionari.
La decisió de transitar d’òvuls propis a ovodonació es basa en un criteri objectiu: la probabilitat que l’embrió obtingut sigui euploide. A partir dels 43 anys, IVI proposa habitualment la ovodonació com a primera opció. “El criteri objectiu més important és la probabilitat que, si aconseguíssim un embrió i l’analitzéssim amb PGT-A, aquest fos euploide. Una vegada explicat això, seran les pacients els que decideixin”, afirma la doctora Gallardo. La funció de l’equip clínic és proporcionar les dades i acompanyar aquesta decisió.
En l’àmbit de la medicina reproductiva existeix una tendència estesa a emprar el terme “rejoveniment ovàric” per a referir-se a tècniques com ASCOT, orientades a millorar la capacitat de l’ovari per a produir òvuls durant l’estimulació. La doctora Gallardo introdueix una correcció clínica amb implicacions directes sobre com es comunica aquest tipus de tractament: “El nom de rejoveniment ovàric és imprecís, perquè no canvia l’edat dels òvuls, que estan igualment aquí des de la nostra vida fetal. És més correcte parlar de reactivació ovàrica”. Aquestes tècniques busquen activar fol·licles preantrals per a fer-los sensibles a l’hormona estimuladora, sense modificar la càrrega genètica dels ovòcits. La seva indicació s’individualitza en funció de cada cas.
