Francesc Pi i Margall és el protagonista del cinquè capítol del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, que comença amb Estefania de Requesens i acabarà amb Francesc Cambó.
La idea federal a Espanya està indissociablement unida a la figura de Francesc Pi i Margall, tant per la seva dilatada i persistent trajectòria política com per la seva gran aportació teòrica. En realitat, quan es parla de federalisme al nostre país és impossible no mirar cap a l‘experiència del Sexenni democràtic (1868-1874) i el seu amarg colofó cantonalista. Les condicions en què es va produir aquest fracàs són en l’origen de l’escàs predicament posterior que va tenir la idea federal i del fet que Pi continués sent al llarg del segle XX l’únic referent disponible. En aquesta caòtica i frustrant experiència històrica rau encara avui bona part dels malentesos o desconfiances que el federalisme segueix generant en la política espanyola, malgrat que el model autonòmic actual té una clara “textura federal”, com va sostenir el socialista català i ponent constitucional, aleshores pel PSUC/PCE, Jordi Solé Tura.
Tot i que Pi no va ser el primer precursor de la idea federal al nostre país, la seva importància rau en el fet que, d’una banda, aconsegueix que el federalisme s’articuli políticament i, de l’altra, introdueix el concepte de sobirania individual a partir de la qual organitzar el seu ideari de república federal. No en va és el pensador més consistent de l’esquerra espanyola del segle XIX, les obres del qual també van ser llegides a l’estranger, sobretot Las nacionalidades, amb diverses traduccions. El seu protagonisme a partir del 1854 és indiscutible, erigint-se en l’encarnació de l’ideari federal fins al punt que des de les seves pròpies files se l’acusaria de ser el responsable intel·lectual del desbordament cantonalista que va sentenciar la improvisada Primera República. El federalisme va ser a partir de l’estiu de 1873 injuriat, fins i tot entre gran part del mateix republicanisme, que es torna unitarista, fent mofa del “pacte sinal·lagmàtic, commutatiu i bilateral” com una cosa que era tan difícil d’entendre com impossible d’aplicar, encara que en realitat van ser poques les ocasions en què Pi va recórrer en els seus treballs a aquesta barroca fórmula.
Advocat per complaure el seu pare
Nascut a Barcelona el 29 d’abril del 1824, el seu pare havia estat sergent de la Milícia Nacional durant el trienni liberal i era teixidor de veles. Així doncs, la seva extracció social era popular, artesana, encara que sense aparents penúries econòmiques. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, però més per complaure el seu pare que perquè l’entusiasmés l’advocacia, professió que va exercir quan no va tenir cap altre remei. En realitat, en allò que gaudia era en l’estudi de la filosofia, la història, l’art i la literatura. Cap al 1840 va entrar en contacte amb la generació dels escriptors romàntics, com Manuel Milá i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Pau Pifarrer. Són els anys de les revoltes bullangueras i de les barricades de carrer que Pi recorre disfressat de rodamon. També del general Espartero al poder i de la commoció que produeix el bombardeig de Barcelona el 1842.
Sense haver conclòs encara els estudis de dret, es trasllada a Madrid per acabar la carrera i exercir de periodista i crític teatral. Els primers anys deambula per diversos oficis i empreses editorials, col·laborant en l’obra Recuerdos y bellezas de España. Com a historiador i crític d’art, dues ocupacions que sempre l’acompanyarien, destaca la seva Historia de la pintura española (1851). La capital li ofereix oportunitats professionals i la possibilitat de connectar directament amb la política.
El juny del 1854 es casa amb la basca Petra Arsuaga Goicochea. Del matrimoni naixeran diversos fills, encara que només en sobreviuran tres (Joaquín, Francisco i Dolores). Al llarg de la seva vida, Pi viatjarà moltíssim per Espanya per raons polítiques, però, exceptuant dos anys d’exili a França i un breu període de confinament obligat a Andalusia després de la caiguda de la Primera República, va viure a la capital fins a la seva mort el 1901.
Tota una vida de català no catalanista, tot i donar suport a l’autonomisme en el llit de mort
Català de cognoms inconfusibles, a Madrid desenvolupa tota la seva activitat sense ser mai un catalanista, ni en el sentit polític ni en el cultural. Al contrari, sempre intentarà desmarcar la proposta federal de qualsevol mena de provincialisme o patriotisme local. Tot i això, fruit d’aquest contacte juvenil amb els escriptors romàntics, simpatitzarà sempre amb les expressions literàries de la Renaixença, encara que no escriurà mai res en català. Del moviment literari renaixentista català el separaria que estigués massa influenciat pel tradicionalisme i l’organicisme, als antípodes de la seva mentalitat racionalista. Amb tot, Pi pensava que si els regionalistes, i més tard els catalanistes, maduraven s’aproparien als postulats federals. En els darrers anys de la seva vida s’esforçaria per conjugar federalisme i catalanisme, amb un últim article dictat en el seu llit de mort on donava suport a l’autonomia de Catalunya.
El Sexenni per a Pi és l’etapa més crucial, intensa i trepidant de la seva vida. D’una banda, obté la satisfacció de veure que el federalisme es fa realment popular, creant-se multitud de centres i agrupacions federals per tota Espanya. Políticament, aconsegueix el lideratge de la minoria republicana a les Corts i es converteix en el seu referent intel·lectual, sobretot després del discurs que fa en defensa de la República el maig de 1869. Però, de l’altra banda, és un període amb un final tempestuós, molt amarg, en què arriba al poder només fugaçment i se salda amb l’enfonsament gairebé complet del projecte republicà federal.
El 1873, Pi postula la via legalista com el millor camí per assentar una república federal amb un ampli programa de reformes a favor de la classe obrera, la qual cosa el porta a enfrontar-se tant als que estan a la dreta dins del partit com, sobretot, als que pretenen desbordar-lo per l’esquerra. Pi no vol precipitar res, pretén que s’arribi al federalisme de dalt a baix i no al revés, cosa que exaspera els intransigents que trenquen amb ell i es llancen a promoure els alçaments cantonals. A l’enfrontament amb els intransigents s’hi afegeix l’enemistat dels grups bakunistes de la I Internacional. Les insurreccions es produeixen primer en diverses ciutats andaluses, però el caos es precipita amb la proclamació del cantó de Cartagena l’estiu de 1873. Aquests aixecaments no obeïen a una estratègia definida de revolució social, sinó que derivaven de la utopia per implantar el federalisme des de baix al costat de l’esclat de vagues obreres que promouen els bakunistes. El resultat desemboca en anarquia i en violència, i suposa la liquidació de l’experiència republicana.
A la primera etapa de la Restauració borbònica, Pi va ser inicialment confinat a Andalusia i quan va poder tornar a Madrid va patir un atemptat a mans d’un exaltat ultracatòlic, reflex de fins a quin punt la seva figura concitava una enorme animadversió entre els sectors conservadors. Aquest temps que viu apartat de la política l’aprofita per vindicar-se davant de les crítiques i passar comptes amb els seus enemics amb La República de 1873, però també per ordenar el seu pensament de federalisme republicà i publicar la seva obra més coneguda, Las nacionalidades. Fins al 1880 Pi no va poder reintegrar-se a la vida pública.
Creació del Partit Republicà Democràtic Federal
El 1883 es forma el nou Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Pi, que es reconcilia llavors amb el seu gran amic Estanislau Figueras. Finalment, s’aprova el tan anhelat projecte de constitució federal. Es tracta d’una proposta on tot el cos politicolegal està perfectament encaixat, i del qual Pi arriba a dir que si l’haguessin tingut fa deu anys la República s’hauria salvat. El nou partit, però, no és una formació revolucionària, d’insurrecció, sinó de resistència testimonial, de crítica al règim bipartidista de la Restauració.
El 1884, Pi i Margall és elegit regidor a l’Ajuntament de Madrid i el 1886 torna a ser elegit diputat a Corts, condició que ja no abandonarà fins a la seva mort. A més de fer de diputat, funda el 1890 El Nuevo Régimen, diari que redacta en solitari gairebé íntegrament i que fa les funcions d’òrgan del partit federal. El 1894 s’aprova el programa del Partit Republicà Federal, que s’inspira en el seu pensament i amb què es culmina l’intens exercici de clarificació doctrinal que fan els federalistes.
Com ha observat amb encert Antonio Jutglar, els contratemps i les contrarietats van acompanyar freqüentment Pi: quan va tenir la seva gran oportunitat política no tenia programa i quan va comptar amb el programa ja no va saber trobar la seva oportunitat. En la darrera dècada de segle XIX és quan creix el seu prestigi fins a convertir-se en un mite de la política espanyola. Encarna el polític honrat, que renuncia a la pensió anual que li corresponia per llei; exerceix de veu de la consciència enmig de l’exaltació patriotera de la guerra de Cuba, que Pi desqualifica molt durament. 1901 és l’any de la seva mort, “respectat i admirat per molts espanyols, però seguit per molt pocs”, com encertadament ha escrit Isidre Molas.
