En unes declaracions recents, el papa ha parlat dels moviments d’independència que estan tirant endavant algunes nacions europees.
En concret, ha dit: “Cal estudiar cas per cas. Escòcia, la Padània, Catalunya. Hi haurà casos que seran justos i n’hi haurà que no ho seran, però la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar tots els aspectes”.
Amb molt de gust invitem el Papa a visitar el Born i la seu vella de Lleida (algú s’imagina la catedral de Burgos o León convertides en casernes militars?), i Caldes de Montbui, Terrassa, Manresa, etc… totes les viles i ciutats de Catalunya arrasades per una guerra que imposà a Catalunya un règim forçat i absolutista, el borbònic, que, anul·lant els seus drets i llibertats, represaliant els seus defensors, prohibint la seva llengua, trinxant les seves institucions pròpies, pretenia acabar amb la seva personalitat nacional.
Quin va ser el paper de l’església durant la guerra de successió? La immensa majoria del clergat català va defensar la terra, és a dir, va formar part de l’austriacisme i va ser durament castigat –sovint, expulsat- consumada la desfeta.
Aquests dies, a la capella de Santa Àgata de Barcelona es pot veure una exposició fascinant sobre “Monestirs urbans en temps de guerra: santa Clara i sant Pere de les Puel·les”. Segons la germana Coloma Boada, “les benetes van tenir un paper primordial durant el setge de 1714”. Ambdós monestirs van ser duríssimament castigats pels bombardeigs i les batalles, essent enderrocat completament el de Santa Clara, i molt malmès el de sant Pere. Només per fer-nos una idea del que es va perdre –des d’un punt de vista arquitectònic- tenir en compte que aquest darrer va servir d’inspiració per aixecar el monestir de Pedralbes.
L’església catalana va restar fidel al país. No tinc cap dubte, que restarà fidel a la nova República Catalana. I el Vaticà serà un dels primers Estats a reconèixer-nos.