Xicu -Francesc- Cabanyes és un artista estrambòtic. Això no vol dir gran cosa. Quin artista no n’és, si realment vol ser artista? L’excentricitat -que cal no confondre amb l’originalitat- és una manera de ser, molt valorada en segons quins oficis artístics. Però la pretensió queda reservada per a la creació, perquè Xicu, quan parla, és un pagès de l’Empordà, amb la càrrega que Josep Pla donava a l’accepció. “Què més voldria jo -repetia Pla-, que ser un pagès!”. Xicu no n’ha fet mai, de pagès, però parla, s’expressa, s’exclama, fa encaixades i blasfema com un pagès. De tant en tant, quan veu un badall en l’interlocutor, proclama repúbliques i independències. I es caga en els capellans.
La seua saviesa, però, és una altra. No la dels terrossos. És la saviesa de les formes i els materials. De l’ofici d’escultor. Sense pretensions, però sense concessions. Formes arredonides i formes rectes. Formes erèctils i formes escampades. Enramades, totes, en un bosc, el de Can Ginebreda, que hauria de ser el bosc d’En Cabanyes. Moltes faves i moltes figues, també.
Xicu repeteix, sempre que troba l’oportunitat, que n’ha fet vuitanta, que se li acaba la corda i que, de tot el que ha fet en la vida, la seua màxima aspiració satisfeta i el seu somni palpat han estat omplir aquelles fanecades de formes. Cent cinquanta, per ara. Els pagesos parlen amb els pebrots. Ell diu que parla de tot amb l’escultura. I ella, granítica, li ho aguanta. Can Ginebreda és un espectacle. Xicu Cabanyes, més. I si el lector en vol més, que pare el cabàs, que pare també els ulls i que continue llegint. I, sobretot, en poder, que visite el bosc de menhirs de Xicu. Quatre euros per persona només. Amb torn automàtic a l’entrada i màquina que facilita el canvi en monedes al costat, per si de cas l’escultor o algun dels seus amics -tan estrambòtics com ell o més- no hi són en aquell moment.
Quan pujàvem la costera fins ací, referint-se a Jaume Plensa, m’ha sentenciat una frase que m’ha encantat…
Ha set accidental. Ni jo me l’havia sentit mai. Li he dit que puc ser malparit, però que mai de la vida seré envejós.
Com és vostè de malparit?
Vull dir que, davant de joguines, de sentiments i de paranys que et posa la vida, de vegades tu també fas servir tot això com element de joc. És a dir, jugues amb la perversitat. És una manera de viure, també.
Si juga amb la perversitat és perillós, pot acabar cremant-se…
Viure és perillós permanentment.
La correcció política ens marca i ens coarta. O a vostè, a hores d’ara, tant se li’n fot?
Jo ja estic a punt de fer el gran viatge. Per tant, em preparo per marxar amb tranquil·litat i amb poques recances, perquè tinc la impressió que ja ho he vist tot.
Què vol dir el gran viatge? Vostè creu en Déu o en el Valhalla?
No. Soc ateu químicament pur.
On farà el gran viatge, doncs?
Això vol dir només adeu. A la gent que ens hem dedicat a l’estètica la basarda que ens fa la mort és l’estètica barroera que la disfressa. El moble, la manera que parlen de tu els capellans, la gent, que si Déu t’està esperant… Jo suposo que a la gent que li fa por la mort és per la cerimònia.
Però el mort ja no la veu.
D’acord, però la veus ara. Jo no vull res. Ja he fet el meu testament. Res més.
Què diu el seu testament?
Diu el que diu el de tothom, però potser alguna pinzellada més. Demano que no m’exposin. No vull que m’exposin. No vull cap cerimònia. Ja l’he fet i espero que em facin cas.
Vol que el soterren ací, al Bosc de Can Ginebreda?
No, no. Només cendres.
Vol que les escampen ací?
Potser em faria gràcia això. Clar que em faria gràcia!
Quina mena de persona i quina mena d’artista és vostè?
Si parlem d’artista, això m’ho heu de dir vosaltres. És d’una petulància excessiva que en parli jo en aquests termes. No m’ha agradat mai la gent que, d’entrada, s’autodefineix com a artista. És un títol que t’ha de donar el teu públic. Van Gogh quan va morir no era artista…
Era un desgraciat…
Sí. Al cap del temps la gent s’ha posat d’acord i l’ha fet artista. Sempre ho he tingut clar. Una peça que surt del taller d’un pintor, un escultor o un novel·lista, allò és una proposta d’art. Si la col·lectivitat es posa d’acord i diu que allò comunica i d’això, llavors arriba a la solemnitat aquesta de ser art.
Vostè, doncs, encara és un projecte d’artista?
Sí, però amb el bosc ja començo a mastegar la dolçor d’algunes escultures acceptades. Dius: “Goita, goita, goita, aquesta arribarà!”. La sorpresa és que quan treballes d’escultor i fas un taller com el meu -que t’ho fas tot, no hi ha escultura delegada ni res- has de triar molt bé el projecte. Tant de temps i de calés per a una idea que a la millor no arriba ni a l’altura d’un acudit de ninotaire de diari… Dius: “Hòstia, doncs, fem un ninot i no especulem amb el temps”. En acabat, de vegades no tens raó. Aquella cosa que feies amb desgana, perquè dius “vols dir, vols dir?”, doncs aquella precisament agafa motor propi i la gent que l’ha vist hi veu més coses de les que hi veus tu. I dius: “Hòstia!”. T’ho agraeixen. Fantàstic!
No coincideix allò que li agrada a vostè amb allò que agrada a la gent que ve a veure el bosc?
Normalment, no. A mi també em passa quan visito un museu. Davant allò, sovint dius: “Vols dir? N’hi ha per a tant?”. Ara, ningú té la llibertat de ser tan desllenguat. De dir: “N’hi ha per a tant?”. Els collons! Uns metges diuen que allò té paràlisi facial; l’altre, que és un home; els homosexuals exclamen: “Molt bé!”… És un aparell de discussió que pot tenir la categoria d’art. Per exemple, veus una persona tan valuosa com Miquel Àngel i et dius: “És possible que aquest home hagi fet escultures tan dolentes?”. Com una que n’hi ha per riure’n molt que els italians li diuen “el Braghetonne”. No sé si l’has vista. Està extramurs. Li han hagut de fer uns calçotets de bronze. Ja saps com anaven després aquestes coses. Allò és la cosa més lletja que he vist en la vida, i és del gran mestre! L’altra, Bacus. Dius: “Aquesta escultura no està a l’altura de la vàlua d’aquest home. Està esguerrada!”. I penses: “Per què està esguerrada?”. Està esguerrada pel seu puritanisme. Com que ell volia que tot cabés dins el bloc, com que no volia fer afegitons com el Bernini i els altres posteriors, que deien: “Aquí s’acaba i cal un bloc més, doncs en posaré un més, només caldrà ajuntar-ho”. Aquesta llibertat del Barroc ell no la tenia. I ara per què em poso amb aquest senyor si és admirable? Ens ha ensenyat tantes coses… Luca Della Robbia. És un home que té tanta categoria com ell, però que no va trobar l’escuderia dels Mèdici. Si el Della Robbia hagués trobat una escuderia com la que va trobar Miquel Àngel… Llavors et dius: “On és el mèrit d’aquest home?”. Molts. Els té quasi tots. Però l’art de la política, seduir els qui l’han de pagar, això és un mèrit que també forma part del seu talent…
No conec cap escultor famós que no el tinga, aquest mèrit… És un ofici car.
Tu diràs que has de fotre l’aigua al teu molí. És clar. No en caldria una altra. Jo he triat lliurement l’escultura i encara ara em sembla que no m’han marxat les ganes. Sobre l’escultura hi ha una càrrega que no hi és sobre l’escriptor, el cineasta… En faré algunes pinzellades només. Quan arriba el Franco es carrega totes les escultures de la república. Amb aquesta farsa de tornar a recuperar les llibertats treuen tímidament les de Franco. A Rússia van traure les de Lenin… Perquè una escultura pública duri en el temps ha de ser molt dolenta.
O no ha de fer una referència directa a un personatge que després pot arribat a ser odiat…
Sí, però, si admetem que tot és publicitat d’idees, perquè l’escultura ho és des del Nen Jesús del Pessebre, em sembla a mi que no hi ha res en la vida que no tingui pretensions polítiques. Tot, doncs, s’exposa…
En tot cas, un quadre o un dibuix els pots amagar cautelarment, però una escultura pública és molt difícil. Queden a l’evidència pública fàcilment. Tombar una escultura és un escarment davant de la gent.
Sí, sí, sí. És exactament això. En fi, no passa res, com que fer escultura ara serà molt fàcil, amb tot això de l’automatisme… Abans hi havia una certa dificultat per fer de copista. Des del pantògraf, que ja coneixien els grecs, amb una escultura petita i unes fustes repetien la dada al bloc gros, però ara tot això fa riure. Ni geometries descriptives, ni perspectives cavalleres, ni res… L’exercici aquell dels regles i els cordills per passar de la maqueta al gros ara és una brometa.
Això ja té anys. Recorde aquella escultura de Franco a cavall. En van fer còpies i la van escampar per places públiques i casernes com si res.
Sí! Bé, tu vens d’un país on n’hi ha unes quantes…
De Franco, ausades. Sí que n’hi havia, sí.
No, d’escultures. Parlo dels fallers. Les falles representen un excés d’ofici i una falta de guió acollonant. És impressionant l’ofici que arriben a tenir els mestres fallers. I és clar, el guió és tan miserable, és tan poca cosa, que allò és quasi una pèrdua de temps. Imagini’s que en tinguessin… Jo penso que sense un bon guió no es pot començar ni a treballar.
Qui li’ls fa a vostè?
[Riu] Jo tinc pretensions de guionista. També. Sí.
Què busca vostè amb aquests guions? Què busca expressar, ensenyar?
Hòstia! Això encara no ho sé. Jo, de fet, no vull ensenyar res, però sé que em passen moltíssimes coses, que el tacte potser el tinc més desenrotllat. M’agrada tocar. Fins a la meva eròtica és ser tàctil, abans que altres coses. El que pot tocar el dit, canvis de textura, superfícies, freds, calors… És clar, això forma part de l’escultura. Alguna cosa té veritat l’escultura perquè des de l’antiguitat fins avui les pàgines de la història s’han escrit en pedres. S’han escrit en interpretacions. Tot és interpretable! L’escultura també pot tenir la mala intenció, la mala fe… Coses que no s’hi poden veure, però que més tard s’hi veuen. Tot això forma part del guió. La mala fe és bàsica en qualsevol obra.
I a vostè li’n sobra.
No em puc queixar i no en puc exportar, perquè jo la consumeixo tota. Allò tan maco d’aquest país quan parlem… Hi ha una expressió que no sé si diuen els valencians, però segur que en castellà no té traducció: “No m’acollonis”. No és prendre’m el pèl. És una altra cosa. Quan es dialoga i tot això, tu amb la teva construcció provoques unes reaccions que, de vegades, si no ets prou amic, no t’agradaran. Però les has provocat tu amb la teva construcció. I llavors, jo què haig de fer, callar-me-les i carregar-me de les teves parides? Has de tornar allò que t’ha provocat. I l’altre serà prou hàbil per tornar-te-la també. I així surt un diàleg ric, de no beats, que es passen tot el dia dient ora pro nobis, ora pro nobis, ora pro nobis…
L’escultura no es pot contestar… No és una conversa entre parts.
Sí. La gent contesta. Imagina’t, ser un creatiu i que la gent et pagui amb la indiferència. Hòstia! T’assassinen. Una cosa és que et diguin fill de puta per haver fet allò, perquè llavors estàs dins una escala de valoració interessant. Però si et diuen “me la pela”, uf! Has de posar el cap sota una premsa. Què hi fas, aquí? Has perdut el fil del diàleg amb tothom. Fins amb els forasters. Seria terrible.
Com reacciona la gent a Can Ginebreda davant les seues escultures?
Ui! Ara em fa la impressió -i que em perdonin els meus estimats visitants del bosc- de ser un celebrity. Venen al taller, em pregunten coses, em posen la mà al muscle. I dius: “Home, ja és hora que, al cap de seixanta anys, que tinguis aquesta satisfacció”. De riure amb el que ve. De fer-li un acudit poca-solta i que l’altre se’l prengui com un acte creatiu. Això està molt bé. M’he hagut d’escoltar tant de “fill de puta!” i tant d’“així et morissis!”, mentre vivia el Franco, que llavors ja està bé. El fet que hi hagi escultures eròtiques no em fa un calent malalt. Jo soc un teòric mental. Però un calent, no. Consumeixo com tothom, més aviat per sota de la mitjana. Veure que la gent s’enfadava tant amb un fal·lus o amb una cosa així em va fer pensar: “Hòstia, has trobat l’eina de destrucció massiva. Només faràs escultura eròtica!”. Però amb el temps…
La fava o la figa com a eines de destrucció massiva… és un concepte interessant…
Sí, sí, sí. Però ara en aquest moment, francament, la gent que ve al bosc em tracten amb un respecte. Perquè s’han adonat que al bosc no hi ha cap mentida, ni una escultura per agradar, ni res de res. Tu comuniques, bé. No comuniques? Deixa-ho estar. Ves per una altra. Pots ser irreverent, però en el fons, hi ha aquesta cosa de la qual tots participem, però no en tenim ni puta idea: la vida s’ha de viure. Qui ens havia de dir que els milers i milers de casualitats que poblen el cosmos farien que tu i jo avui ens asseguéssim aquí a parlar d’escultura? Si la teva iaia no hagués anat a aquell ball, tu no hauries nascut… És clar, aquesta matemàtica de…
La matemàtica de la xamba. Tot és una xamba.
I tant. És allò que hem sentit tantes vegades. Tot el sentit de la vida és de dretes i tot el que és d’esquerres és un acte creatiu humà i irrealitzable. Ningú és d’esquerres perquè, quan el fas emprenyar una mica o et fiques amb la seva dona, o amb el plat que té a taula… Collons! Ja veuràs si és tan magnànim. Ni la Teresa de Calcuta, la mala puta, donava la medicina que havia de donar perquè així la gent pogués sentir el dolor de Déu. Hòstia, nois, nois, nois! Per això fa tanta por el moment que la dreta tan despiadada aquesta, la de casta, torni a regir els nostres destins, perquè no té el sentit de l’humor, no té el sentit de l’humanisme… Aquesta cosa que ningú, ningú, l’ha tocada que és l’honor. Què collons és l’honor? I, en canvi, es pot fer una guerra per l’honor. Una cosa intangible, l’honor. És que el llenguatge… Ja m’agradaria ser com vosaltres, un home de lletres, perquè també és un univers. Poses una paraula en lloc d’una altra, davant o darrere, i la construcció és fabulosa!
Ara hi tornarem, a la dreta. Però ha dit una cosa que m’ha cridat l’atenció. Diu que fas una broma i la gent se la pren com una expressió d’art… Quina diferència hi ha entre un farsant i un geni?
Hòstia, potser no hi és! Potser no hi ha diferència.
Per a vostè, Dalí era un farsant o era un geni?
No. Era un geni. Per exemple, qui ha llegit Diario de un genio? Jo l’he llegit. És un home que triomfa com a escriptor. Potser no hauria d’haver set pintor, però tenia el cervell molt ben moblat. A més, era un home tan curiós i tan remeneta, que es va ficar a la medul·la de la ciència, de tot. Freud va quedar acollonit amb ell. Jo també he llegit la biografia que li ha fet l’historiador anglès, el Paul Preston. És un home que no està per a hòsties, que fa una anàlisi d’una persona que t’hi pots picar els dits, que no saps on comença i acaba la fantasia, quan toca de peus a terra.
Hi coincidim. Hi ha genis clarament detectables. Però aleshores, davant l’art del segle XX i del segle XXI, arran de la mort del figurativisme, enfront d’un quatre que és una taca, com sabem que no ens estan prenent el pèl?
Això no té vacuna. Hi ha una gran quantitat de pàgines de la història que t’enredren. Per a això hi ha les tesis doctorals. Ara resulta que Ramon Llull era una mica gilipollas. I llavors dius: “Com quedem? Per a què serveixen les tesis doctorals? Per a destruir el mite? Ara resulta que Shakespeare ho ha copiat tot. Que és un cabró que… Bé. Això m’espanta. Si jo tingués la documentació per a demostrar que Shakespeare era un copión, potser me la guardaria. No sé si és bo desmuntar-ho tot. Perquè amb una anàlisi així, estricta, no s’aguanta ningú. Ves amb ull amb tots aquests historiadors i analistes. Ara resulta també que Neró no era cap malparit!
Perquè es quede més tranquil, li diré que el concepte de plagi que es tenia en l’Edat Mitjana o en el Renaixement no era tan estricte com el que tenim ara. Si agafa el Tirant lo Blach, per exemple, hi detectarà còpies de moltes obres del moment. Per a ells no era un defecte, fins i tot era considerat una virtut, una reivindicació de la font original…
És clar! En un reportatge d’una revista que vostè coneix molt bé, El Temps, tret de Der Spiegel, sobre intel·ligència artificial, donen unes dades que em van fer pensar molt. Diuen que la intel·ligència artificial en aquest moment ha agafat toooot el que s’ha fet al planeta i s’ho ha quedat. I on són els drets d’autor?
Aquest és el gran debat.
I com ho arreglarem, això? Es poden apoderar del dipòsit de coneixement humà que hi ha hagut fins ara, biblioteques, museus i tot això. I els creadors d’ara, què? S’hi conformaran? S’hauran de vacunar perquè el monstre aquell no els centrifugui, no es quedi amb tot. L’altura de visió a què hem arribat és envejable, però jo em penso que el progrés i el futur, en lloc d’alliçonar, seran més d’aprendre a pensar. Que la gent aprengui a pensar. Diuen que això que vivim és bo… Serà bo per a tu!
Això passa amb els poetes -que són malparits-, que hi ha moments en què es deïfiquen, i tu no els segueixes. És clar, perquè ets burro. Doncs, no. Si és una llicència, si és que s’ha tornat boig o no s’ha pres la medicació… Hòstia, aquell tros… Escriviu unes quartilles per saber què ha passat. Aquí no hi ha lírica, aquí no hi ha res. Aquell viatge que havia posat a flor de llavi… en un moment donat ho trenca, perquè ell mateix no en sap, perquè és un analfabet d’allò que és seu. Hòstia, terrible!
Vostè ha anat sempre sol en això de l’art? O ha format d’algun grup en algun moment?
Jo vaig anar a estudi fins als dotze anys, cosa que no m’agrada perquè m’hauria estat necessari tenir coneixements. M’hauria anat molt bé, per exemple, saber anglès. M’hauria anat bé quan he anat a fer escultures a Suècia o això no haver de dur un intèrpret, que diuen allò que els dona la gana. Per tant, el poc aparell de seducció que tenia quedava inutilitzat pel puto traductor o traductora. I es va acabar aquella veta. Llavors dius: “Jo me’n torno al bosc, faré uns diners i la meva obra de fabricar un bosc serà una sola peça i tota la resta quedarà com a elements complementaris.
Però li preguntava si vostè en algun moment s’ha sentit part d’una tendència, un moviment artístic, algun grup, o sempre ha anat sol per la vida?
Home, per explicar això, primerament hauríem de dir un tros d’aquella cançó de la Maria del Mar Bonet: “Jo em donaria a qui em volgués només per un bes”. Collons! Jo també! Si m’haguessin volgut, ja hi hauria anat!
I no l’ha volgut mai ningú.
Perdoni, pel que fa a Generalitat, de cultura oficial, mo-les-to.
Per què?
Perquè l’estètica oficial és una altra.
Quina és l’estètica oficial ara a Catalunya?
Jaume Plensa.
Ha dit abans que no volia malparlar-ne…
No. Però és l’estètica oficial. I Xavier Corberó. Però en l’apartat de pintura no en sé tant i no m’hi ficaré. De la mateixa manera que cadascú té un metge de capçalera, cada ciutat té un escultor de capçalera. Aquí durant molts anys ho ha set Josep Maria Subirachs i a València ho ha set Andreu Alfaro o Eusebio Sempere. He tingut la sort d’estar a casa de tots ells. I al País Basc, com que aquests tenen més mala llet, pot ser el Eduardo Chillida o Jorge Oteiza. Depèn de les copes de vi que hagin pres. En pintura és diferent. La pintura ja ha tingut els seus fills. La pintura ja és inútil. Tot el que es remena al voltant de la imatge. La pintura ja ha tingut el cinema, la televisió, com a fills. Perquè, sense ella, res de res. I és lògic que ara emprenyi a tothom. Dius: “Hòstia, ara aquesta què vol, si amb l’ordinador donaré aquesta imatge, que ja m’està bé?”. Et quedes fotut, perquè ja ha tingut els seus fills. Però llavors l’escultura també n’ha tingut…
Ja ho ha dit abans, les falles.
[Riu] Sí, les falles, I els arquitectes, per exemple, que en xuclen molt, de l’escultura. Molt, molt, molt. Els homes-déu que fan arquitectura són escultors. Santiago Calatrava, Norman Foster, Arata Isozaki… Allò que es pot experimentar en un taller com aquest meu, amb aquestes idees, que tens dificultat per fer-les aguantar, és una font d’inspiració molt bonica per a l’arquitecte home-déu. L’home-déu ja té calculistes que faran aguantar la seva creació. Aquell volia fer un núvol amb un cogombre dins. Ja li arreglaran com s’aguantarà tot això. No és la seva feina. A més a més, s’emprenyarà molt: “A mi em dius com s’ha d’aguantar, fill de puta? Ets tu qui se n’ha de cuidar. Jo vull un piu així”. “Ah, és que no hi ha un aliatge de ferro que…”. “A mi què m’expliqueu! Collons, inventeu-la! Jo soc un home-déu!”. I és molt divertit. A mi també m’agrada molt l’arquitectura. Si probablement la meva vida m’hagués anat en candela, també m’hauria agradat fer arquitectura. Jo la segueixo. Vas per Europa o per aquí, per casa, i dius: “Goita, allà hi ha un Foster. Oh! Collons! A menys d’un quilòmetre hi haurà un Calatrava”. Són mitja dotzena de tios que han administrat tots els calés del planeta. Sir Foster… [un helicòpter sobrevola el bosc]… Aquests cabrons ja ens han descobert! Ens busquen a nosaltres! Hem fet un foc, hem fet un foc!
Vostè no para de fer-ne!
Aquests homes-déu tenen tants elements, tants diners, i el gran capital confia tant en ells, que dius… El Trump, ara quan volia fer aquesta urbanització de luxe a Gaza, hi comptava. Home, amb qui vols que hi compti? Amb el senyor Foster, sir Foster, que cardaria allà una barreteria d’aquestes immenses. Amb el senyor Calatrava, també. Si li han perdonat allò de l’estació de metro de la zona zero de Nova York, li donaran una gran cosa d’aquelles. I la Ciutat de les Arts i les Ciències de València! És un descaro. I tenen la gola d’entaforar-los en la història de l’art i no en la de les barrabassades, on anirien davant de tots.
Abans parlava de la por. Sempre que vostè parla del franquisme sembla molt marcat per la por que s’enramava pertot aquells anys… Vostè n’és una conseqüència?
Totalment, totalment. Jo vaig nàixer mentre tiraven la bomba atòmica. L’any 45. Jo no he passat gana, ni res de tot això, però sí que he sentit el pes de la por a casa. Fins i tot quan vaig anar a la mili em van dir si volia veure la meva fitxa i els vaig contestar que sí, que em feia gràcia. Allà constava ben clarament que no em coneixien cap malifeta, però en lletra vermella a sota alertava: “Su padre sirvió en el ejército rojo”. Per si de cas. No sigui cas… Jo he viscut amb un pare i una mare totalment desgraciats, que no s’atrevien ni a parlar. Em deien quan anava a col·legi que no em busqués cap embolic perquè els perjudicava, perquè els que manaven al poble no s’emprenyessin.
La seua obra és un rebot, un crit de llibertat contra tot això?
Sí, és clar. Ho vol ser. Home, i tant. Si no és això, la cremo tota. Amb la poca cosa que jo hi he pogut aportar, he pretès arribar a la sortida d’aquest túnel negre. I arribar a una normalitat. Els primers viatges a Perpinyà em sentia molt desgraciat. No m’atrevia ni a dir hola! a una noia que m’agradava molt. Les primeres vegades que vaig anar a Itàlia… Allà els americans van resoldre bé allò de Mussolini. Aquí no van resoldre això d’en Franco. Però els qui tenen una tia de dretes són ells, de moment. En teoria tocaria aquí perquè el Franco va morir al llit i seria lògic que els seus hereus manessin en aquest moment…
Ja ho intenten.
Ja ho intenten, però, collons!, Itàlia, amb el pla Marshall, amb el Mussolini penjat d’un ganxo d’aquells de carnissers, amb tota la depuració… I collons! Els surt aquesta noia que com es diu?
Giorgia Meloni.
Això! Meloni. Ara vull tornar a Itàlia com a últim viatge de… Però això no té res a veure amb aquesta entrevista que tant agraeixo. Això d’aquí no és normal. Vam tenir molta mala sort d’haver d’aguantar una persona que no tenia ni talent, que no tenia absolutament res, que un obús se li va emportar els ous, que no va tenir ni una sola puta idea en la vida. Un monstre, monstre, monstre, que diu que quan se li veia un principi d’amabilitat a la cara era quan signava els enterado de les sentències de mort que li portaven en una safata de plata. I dius hòstia!
L’estètica, l’estètica franquista. Això també hi ajuda. És clar que des d’aquí no és lògic que s’hagi canviat el món… i s’ha canviat! Un Tàpies ha aconseguit impregnar amb coses naturals fetes de ferros rovellats una altra estètica. Urbana i de tota mena. El de l’arruga és bella, l’Adolfo Domínguez aquell, ha aconseguit canviar la moda. Tot el que són coses que durant el franquisme es veien ordinàries, com anar arrugat, com aquell ferro que s’ha rovellat, i en podríem dir moltes més, sembla estrany que l’estètica que ha produït el país l’hagi regenerat i l’hagi fet d’avantguarda. Això, no ho han pas estudiat aquests cervellets. Tant de catedràtic i tanta hòstia!
Ara que diu “hòstia” -no para de dir-ho-, els capellans…
[Riu]. Ah, au, vinga! Els capellans! Ara he fet una escultura aquí al bosc d’en Francesco. Ser capellà… El sol fet que algú es fes capellà sense que el capessin això ja és una anomalia. Tu vols ser capellà? Ous a terra! I llavors seràs un bon feligrès que podrà dirigir espiritualment el poble. I deixarem en pau el nen petit, les dones casades i els bordegassos i qui sigui. [Riu enjogassat]. No hi ha res pel que fa a relat, pel que fa a estafa, ja que en parlàvem abans, com les mogudes del clero a tot arreu. Són creatius dintre el femer. Jo no em pensava que es pogués ser creatiu en un femer, i ho són, i molt. Molt creatius. El Vaticà! Tota aquesta monstruositat plena d’art…
Home, el pagaven ells!
Sí, però ull. Allò del Miquel Àngel, del Braghettone… A ell, que com a gai volia fer titoles, se li perdonava, però quan després arriba un altre que diu que no, ho tapa tot.
No ho entén vostè [ric jo]. Hi ha una teoria que ho explica. I que explica, també, els penis i els testicles petits. Calia que la gent que es mirava aquelles escenes bíbliques es concentrara en la història i no es distraguera amb els genitals. Per això, o els tapaven o els feien ben menuts…
El que vulgui vostè. Parole, parole, parole… Per exemple, el David, una obra d’això, collons!, per què no té la fimosi? Agafarem una llibreta i un llapis i farem un passeig. Que els savis, arqueòlegs del pensament no vinguin en collonades i que llauren fondo aquí. A veure què en surt. És apassionant, apassionant, apassionant. Ara he llegit un llibre, aquell de Vicenç Lozano sobre el Vaticà gai. L’he trobat creatiu, creatiu, creatiu. Quins ous! Encara avui que la guàrdia suïssa sigui un club de gais. [Riu].
Parla molt vostè, però ací al bosc mateix, té una capella plena de sants. Una cúpula de grandària considerable.
Sí, perquè això no ens ha de molestar. Jo no renunciaré mai a una catedral gòtica, a l’art romànic. Jo soc ateu, però soc de cultura cristiana. Això és una meravella. És una plataforma d’on hauria de sortir un pensament molt més conreat que el que tenim.
Ve vostè del túnel negre del franquisme i diu ara que és demòcrata, però “de mala gana”.
[Riu més enjogassat encara]. Sí, sí. Ho he dit jo, però ara no me’n recordava! Tota aquesta beatitud, que si hem de ser demòcrates… Collons, arriba un moment en què la persona més humanística, amb més condicions que jo, s’emprenya. Quan els estúpids es posen d’acord, si tens dos dits de front, dius: “Els estúpids han dit això i ara jo em galvanitzo d’estúpid i vaig amb ells”. Però, com hi vols anar content?
Diu també que té una opció política arriscada, que no segueix ningú. Quina és aquesta opció política?
No, soc molt vulgar. Soc un patriota i vull la independència. Jo, sobre això, podria dir bestieses. Per exemple, podria votar VOX si em garantís que treballarà per la independència.
Ja s’hi pot posar fulles. Li garantiran just el contrari.
Doncs, això val per la de Ripoll. Si la de Ripoll em promet que treballarà fins a l’extenuació per la independència, collons!, la votaré.
Caram! Tant la desitja?
Ho diuen els poetes, ho diu el Raimon i tot aquest tipus de gent: l’home no pot ser si no és lliure. És un estat natural de les persones que hem perdut nosaltres. Abans-d’ahir sentia plorar Sandro Rosell en un programa dient que li havien cardat dos anys de presó per ser president del Barça. I que a aquesta llepa de Carmen Lamela l’hagin ascendit… Com vols continuar amb ells? Si la persona malvada que ha tancat dos anys sense motiu el Sandro Rosell… Van els superespecialistes dels jutjats a veure què li troben, no li troben res, i l’han de deixar anar…
Quantes escultures té instal·lades fora del bosc?
Moltes. Jo he treballat molt. Calculo que he fet unes 2.000 idees per a escultura. De laboratori. Almenys 2.000 guions hi són. Demostrables.
Quantes han acabat convertides en escultura?
Cent cinquanta al bosc. Fora del bosc n’hi podria haver un centenar més.
Amb aquest centenar ha pagat el bosc?
Sí.
I vostè viu de l’aire, com un eremita, per poder continuar fent escultures i clavar-les ací dins…
Home. Amb aquestes cent he viscut jo també. M’agrada el cava, m’agrada comprar llibres… És cert que vesteixo molt austerament, però tinc un cert refinament en el menjar. Hi ha coses que per a mi són secundàries. Ara que no estic aparellat i que no tinc ganes de tornar-ho a ser, no em veig en l’obligació de fer un protocol públic d’unes despeses, d’unes sortides, ni d’arreglar l’aparador.
On són les escultures que ha venut?
A Estocolm n’hi deu haver cinc de públiques. A Itàlia també n’hi ha una, a Bolonya. Les altres totes han anat a parar a mans d’empresaris o altra gent, que les tenen a casa seva.
A Barcelona no n’hi ha cap?
A Barcelona no hi ha res.
Per què?
Ja t’ho he dit. No formo part de la cultura oficial. Mai.
Mai cap polític català li ha demanat una escultura?
Sí. Hi ha una anècdota. Els de Convergència de Banyoles em van dir que venia en Pujol tal dia. “Oh, que bé! -els vaig contestar. M’agradaria que el meu president vingués a veure el bosc”. Em van replicar: “No hi vindrà pas!”. I els vaig retrucar: “Ah, sí? Per què tanta seguretat?”. -“Perquè li faran la foto passant allà davant una polla i…”. -“Però és el meu president!”. En acabat em van dir: “Farem una cosa. Et comprarem una escultura i l’hi vens a portar”. “Ah, molt bé!, però primer pagueu-me-la, perquè les hòsties de la política són inescrutables”. Me la van pagar, vaig fer un alabastre maco, que es deia Pels camins del gòtic. Una escultura molt maca, almenys per a mi, malament m’està dir-ho, però ho dic com ho penso. Allà al míting quan va arribar l’hora va venir una assistenta a buscar la peça. La pobra assistenta que va venir hauria quedat cruixida. Allò pesava massa. Li vaig dir que ja la portava jo. Quan vam arribar allà no hi havia lloc i la vaig deixar al faristol. El Pujol anava dient: “Qui és aquest, qui és aquest?”. I li van dir: “Aquell del bosc!”. “Ah! -va respondre-“. I va afegir: “Què és això, què és això?”. Li vaig dir: “Miri, els artistes de la comarca tenen altura, capacitat i ofici per a regalar una escultura al president del país. M’han triat a mi i jo amb molt de gust vinc a portar-l’hi”. “I què és, què és?”. Li vaig contestar: “Això és alabastre de Maià de Montcal i l’acudit és Pels camins del gòtic”. El tio és un geni. Em va dir: “Molt bé, gràcies!”. I es va posar a fer: “Ehem! Ehem! Catalunya comença amb el gòtic. Genial, genial!” I va fer tot un discurs sobre la qüestió.
No se’n queixe, doncs. A la Generalitat hi ha una estàtua seua…
I tant. I en privat moltíssima gent en té. I ull! Jo diria que soc bo. Res de molèstia falsa. Les meves escultures són ben construïdes, el guió sol esser agosarat, de dues maneres. Per exemple, quan un taller treballa molt la corba corre perills. T’embafa. Tanta corba… N’hi ha al pit, al cul, al maluc… Si no pares això, pots arribar a les corbes del càncer. “Hòstia, haig de parar, se m’ha embrollat tot, això ja no m’agrada”. Llavors, només pot desintoxicar-te anant a can Geometria. La Geometria no està per a hòsties, Posa ordre a les teves idees. He fet escultures geomètriques de les quals m’he enamorat. M’he dit: “Goita quin acudit més ben resolt. Soc un geni!”. D’escultures, només n’hi ha de dos tipus: les que expliquen una història, que sol ser literària, i les que expliquen sensacions. Les de les sensacions no són traduïbles a la literatura.
Vostè practica el doble joc…
Sí. En faig de sensacions i de literàries. Hi ha un escultor -no puc evitar parlar-ne- que no ha tingut sort en aquest sentit. Es diu Alberto. Va anar com a nen a Rússia i va tenir la desgràcia d’haver de fer escultura oficial. Va morir a Pequín. Les úniques escultures que té per aquí són a Madrid. Els fotia uns títols… Si jo l’hagués conegut, li hauria dit: “Per què les fas? Ja estan fetes amb el títol!”. Una mostra: “Mujer en el aire con las piedras de la explosión de un barreno”. Tu creus que després has de fer també l’escultura?
Hi ha dos tipus d’escultura i també hi ha dues maneres de treballar el material per fer-ne: tallar directament o modelar. Quina fa servir vostè?
Totes dues. Modelar és fantàstic per a fer retrats. N’he fet molts. He fet els del bosc amb documentacions pèssimes, perquè la meitat d’aquestes persones són mortes. Se’m dona bastant bé, el retrat. És que mirar una cara, si no tinguessis aquest pudor, és un plaer. És un plaer mirar cares. A Barcelona, a la Rambla, quin encant mirar la gent descaradament sense que vingui un tio i et digui: “Vols que et trenqui la cara?”. El plaer de mirar una cara sense haver de dissimular. Jo en tinc un banc dels diaris. Retallo cares dels diaris i les vaig posant en uns dossiers…
I també té un banc de culs.
També, també. El cul… Ui! Això és fantàstic! El cul és allò que ens fa humans. Tots els animals tenen la claveguera que els surt a fora. Fastigós, fastigós. La cua els fa de tapa. Encara sort. Hòstia! En el cas dels humans la claveguera queda dins i una cosa que no hauria de ser desitjable resulta que és un volum ideal. Quan ho analitzes dius: “Si no fos pels mugrons, tant és com un cul com un pit”. És el mateix volum. Si poses uns mugrons a un cul, resulta que tens un pit. El punt que més m’encanta del cul és la creu que forma sempre. Això connecta amb la vida. La ratlla que baixa i l’altra. Una creu peeeerfecta. Als cristians, en tenir aquest símbol, per fer-los enfadar els dic: “Cada vegada que mireu el cul de la vostra amiga esteu resant, perquè això és una creu”. Mira’ls allà [assenyala cap a un banc de culs enganxat a la paret del seu taller]. Cul. cul, cul.
Com que el dibuix més important que s’ha fet al planeta és la creu -dues ratlles que es troben, s’aparten i no es trobaran mai més-, que en el cul hi hagi precisament aquest símbol i que en una puta barraca necessites dos pals per fer la creu al cim, que la base de les catedrals sigui una creu, que quan folles fas la creu… La pregunta hauria de ser a l’inrevés. Quan mires, on no en veus una? A mi m’encanta Beethoven, perquè és el músic que més comprenc. I dius: “Hòstia, quantes creus, aquell fill de puta”. Pa, pa, pa, paaammm. [Imita amb les mans les d’un director d’orquestra marcant la novena simfonia]. En els conceptes filosòfics, amb tot, hi ha la creu. No vull que l’exclusivitat de la creu sigui del Vaticà, perquè també és meva. Jo reivindico la creu. La puta de la meva mestra em marcava els errors als deures amb una creu vermella. L’arbre del bosc que vols tallar, el marques amb una creu. Tot, amb una creu.
Vol que escampen les seues cendres en aquest bosc en forma de creu?
Vinga, vinga, vinga! Ja m’ha agradat. M’ha entès! Ja ho diu mossèn Cinto: “Té forma de creu lo nin quan veu la mare”. Quina llàstima que no fos puter, perquè hauria estat el poeta més gran de l’univers!
No se sap mai…
Hi, hi, hi, hi, hi!
