“Mala bèstia del dimoni. Ai de tu si t’atrapo!” crida el capità Haddock a una nena gitana que, espantada, l’ha mossegat i ha fugit. Només som a la pàgina 2 de ‘Les joies de la Castafiore‘ i el vell mariner ja s’ha enfadat. En realitat, el company de Tintín ha dit “Espèce de petite tigresse! Gare à toi si je te rattrape“, però aquest -catalaníssim- “mala bèstia!” era un primer pas en la catalanització, profunda i popular, de les aventures de Tintín. Som a la diada de Sant Jordi de 1964 i els afortunats que van adquirir aquells llibres, d’edició luxosa i llom de tela, van sorprendre’s en veure un producte, amb intenció de comercialització massiva, traduït al català, una llengua perseguida que (mal)vivia fora de l’espai públic.
En aquella època Tintín ja era un èxit rotund a Europa i havia estat traduït a una dotzena de llengües. Aquella primera edició de ‘Les joies de la Castafiore’ de 1964 -avui introbable- està feta amb la por de qui no sap si està trepitjant alguna línia vermella del franquisme. Editorial Joventut va arriscar, i molt, tot i que als crèdits no hi figurava el típic llistat de les llengües en què es pot llegir Tintín i, a la contraportada, hi apareguessin els títols anteriors, tots en castellà.
Joaquim Ventalló, ‘creador’ de Tintín en català
Però si el Tintín universal té un creador, Hergé, el Tintín en català en té un altre: Joaquim Ventalló (Terrassa 1899/Barcelona 1996). Periodista, traductor, polític i escriptor, Ventalló va ser un periodista crític, que va combatre tant el sistema corrupte de la monarquia borbònica, com els excessos fora de control dels escamots de la FAI a principis de la Guerra Civil. Joaquim Ventalló també va ser la primera veu que va retransmetre un partit del Barça per la ràdio en català, així com va exercir de regidor d’Educació i Cultura, per ERC, a l’Ajuntament de Barcelona. Tot plegat, li va costar uns anys d’exili a França, fugint, primer dels uns i, després, dels altres. Incertes glòries de l’època.
El fet és que Ventalló va ser conscient de l’allunyament de la gent jove de la llengua, arraconada a l’ús familiar. L’escola franquista havia fet que generacions senceres -les més joves, nascudes entre els anys quaranta i els seixanta- haguessin perdut el contacte amb el català escrit. Ventalló buscava un vehicle guanyador i el va trobar en les aventures d’aquell reporter belga. Per això, quan s’assabenta que Editorial Joventut n’havia comprat els drets en castellà els escriu una carta demanant-los la traducció, també, en català. I no només era un suggeriment, ell s’ofereix a fer la feina “de franc, si cal“.
Els renecs del capità Haddock, amb l’estil dels pescadors empordanesos
A partir d’aquí, l’èxit. Joaquim Ventalló va plasmar a les aventures de Tintín un model de llengua planer, però genuí. Fins al punt de fer una traducció més precisa que l’original francès. Quan l’acció, per exemple, la desencadena un fetitxe precolombí al qual li falta la part superior de l’orella, Hergé titula ‘L’oreille cassée“, mentre que Ventalló, més acurat, ho tradueix per “L’orella escapçada“. El tractament més generalitzat és el de “vós”, deixant el “tu” per a, per exemple, la relació entre el capità Haddock i Tintín, és a dir, del més gran al més jove.
En general, Tintín fa servir un llenguatge més acurat, més neutre i sense renecs. Però -tal com marca Hergé a l’original- cadascun dels personatges adopta el registre que més li convé al guió. Són famosos els renecs del capità Haddock, que Joaquim Ventalló va adaptar a partir de l’argot dels pescadors empordanesos (del Port de la Selva, en concret), però més difícils encara devien ser els diàlegs on intervé el professor Tornassol, amb confusions còmiques degudes a la sordesa del científic: “- periodista: ‘voici notre carte‘; Tornassol: ‘De la tarte?!” va ser traduït per “-periodista: ‘aquí van les nostres targetes‘; Tornassol: Mongetes?!“… i funciona.
A partir d’aquell Sant Jordi de 1964, Editorial Joventut va encarregar a Ventalló totes les traduccions de Tintín. L’última, ‘Tintín i l’Art Alfa‘, incompleta, es va publicar l’any 1987, quan tenia 88 anys. Entremig, 24 àlbums que van reconnectar amb el català escrit diverses generacions que només el conservaven en el registre oral i familiar. D’alguna manera, Ventalló va deixar fixat el català que hauria pogut ser si no hi hagués hagut la Guerra Civil. Joaquim Ventalló, en definitiva, va ser un periodista català que mai no es va rendir, ni en el seu ofici ni en la seva condició.
