“Vaig estar a punt de matar Bob Dylan”. La primera cullerada, una mosca. Rai Escalé, que viu ara per a l’art, sense viure’n, ha fet de tot. Entre aquest tot al principi va ser productor al Festival de Cap Roig. Allà va actuar, per darrera vegada a Catalunya, Dylan, i Escalé el va portar en furgoneta des del castell que hi ha dalt fins a l’escenari on es feia el concert. Uns 200 metres de baixada en picat per un caminet de sorra estret, sense barana protectora. Era de nit i el mànager del cantant es va encabotar a fer aquest tram sense llums, per no alertar els fans. Un figura. Rai Escalé va obeir, va patir molt i va pensar en aquell moment que passaria a la història com l’assassí de Bob Dylan.
Aquest és el començament. Després hi ha hagut pintura, molta pintura, dibuixos, més, i una col·laboració intensa amb l’artista eslovac Miloš Kopták al projecte Miroir Noir, “que ha furgat a les interseccions de la pintura contemporània i la història de l’art”. Van començar a treballar junts el 2007 i des de llavors han creat desenes de sèries d’obres “que desafien els espectadors a percebre l’art de manera sorprenent i innovador”. “El projecte ha estat exposat en galeries i museus de tot el continent i forma part de les col·leccions més importants de l’Europa central”, remarca Escalé. El curiós que s’aproxime a un d’aquests quadres veurà rostres difusos, guixats, i una certa sordidesa, que l’autor rebutja com a tal. Rai Escalé ha aconseguit finalment dibuixar i gaudir de la pau creativa al seu estudi. A una certa edat ja no cal vendre ni fer la mona en públic per viure en pau amb un mateix.
Ara treballa en una sèrie de dibuixos sobre la pel·lícula Freaks, un clàssic entre els clàssics dels anys 30. Allà on sembla que hi sordidesa, Escalé hi veu dignitat i bellesa.
Senyor Escalé, es pot viure de la pintura?
Molt poca gent pot viure de la pintura o de l’art plàstic. Crec que cada vegada és més complicat. Se’n pot malviure, se’n pot quasi viure. Si vols viure amb unes certes condicions de comoditat, potser no se’n pot viure. Depèn. Hi ha els quatre que els toca la loteria pel que sigui i que sí que en viuen. El mànager de Bob Dylan cobra el 10 % del que guanya Bob Dylan. Les galeries d’art cobren el 50 % del que facturen. O més si van a fires o si tenen alguna despesa especial. Vendre un quadre no és complicat. Vendre’n tants per poder viure’n dignament i tenir una casa és molt més complicat. Hi ha temporades que vius millor i temporades que vius pitjor. Jo, per exemple, m’he pogut alliberar del tot d’altres feines fa potser dotze o tretze anys. Perquè la meva dona es guanya la vida també.
Treballant també en l’art?
Ella fa els aparadors de Santa Eulàlia a Barcelona i coses de disseny, d’espais. També ja tenim una edat que hem rodat bastant. Ahir, per exemple, em van comprar un quadre des de Chicago. 1.500 dòlars, que ara ja no valen res i no seran ni mil euros. Avui m’ha trucat una amiga de Berga que em deu un quadre i m’ha demanat si hi pujava avui, que fan una festa, i que me’l pagaria. –“Ja me’l pagaràs”. –“És que fa quasi un any!”.
Va vostè sobrat!
No. És que ella me n’ha comprat molts al llarg de la seva vida… Vaig portar uns quadres a Eslovàquia i ella va estar aquí a casa abans, li vaig dir que se l’emportés i després ha anat passant el temps…
Total, que no li és prioritari…
De fa vint anys he treballat molt a Eslovàquia amb un altre pintor, Miloš Kopták, tinc taller allà i allà ens va molt bé, venent molt…
Ven més a Eslovàquia que a Catalunya?
Unes vint vegades més.
Per què?
Allà passem per ser un grup pictòric eslovac. Jo en soc la cirereta llatina, que fa com un contrapès. Allà fins que no hi va haver la caiguda del Mur de Berlín, si eres artista, havies de ser artista del sindicat i, per tant, treballar per encàrrec del mateix sindicat. Si no hi encaixaves, només podies fer d’il·lustrador de llibres juvenils o coses així. Durant tots els anys de comunisme no hi va haver col·leccionisme privat. I ara, un cop va caure el Mur i es van independitzar de Txèquia, els més rics de tots compren art eslovac d’entreguerres, els que van anar a París, a Praga o van córrer una mica pel món –allà són molt nacionalistes–, i els que més s’han de conformar amb l’art contemporani. Aquí a Catalunya els avis o els pares, els que van fer calés, estan ara intentant vendre’s les col·leccions que van fer en els anys seixanta o setanta i no se’n surten. Allà hi ha molts diners nous amb el canvi del comunisme al capitalisme. Com sempre, el capitalisme ha acabat sent de castes. El que era el director de la fàbrica ara n’és el propietari. Els diners no es mouen gaire, però n’hi ha molts de nous. Molta paret nova.
Eslovàquia és un país en creixement. Van passar el tràngol de separar-se de Txèquia, que eren els intel·lectuals, els savis de la parella. Eslovàquia tenia la indústria i ha acabat tenint una gran capacitat econòmica. Txèquia, per exemple, encara no és a l’euro. Eslovàquia hi és des del primer dia. Ho han passat malament, però al final estan disparats com a cruïlla del centre d’Europa.
Part de l’estructura cultural de l’època comunista equival ara a un bon museu en cada ciutat. Nosaltres tenim una galeria al centre de Bratislava, però vens molt directe al col·leccionista, al taller. Hi vaig quatre cinc vegades a l’any i m’hi passo tres setmanes a cada viatge. Quan surto del taller hi passen deu col·leccionistes, que són constants. Sempre trien bé. Només sortir del taller a la setmana següent ja has venut mitja dotzena de quadres.
Adés deia que a Catalunya ara els fills o els nets dels col·leccionistes de fa dècades intenten vendre’s aquelles obres… Hi ha col·leccionisme ací ara?
Ara en una subhasta te’n regalen algunes. Quadres dels anys cinquanta, seixanta, setanta… te’ls regalen. El teu iaio va pagar per ells 300.000 pessetes i ara te’ls posen a subhasta per 300 euros.
Per què?
Perquè la gent triava entre el que hi havia i després el valor de les tendències i els corrents canvia. Aquí hem aguantat molt l’informalisme pel punyeter Tàpies. Quaranta anys d’informalisme a Catalunya i a la resta del món va ser un instant. Després tota la corrua que venia al darrere d’allò s’ha devaluat perquè també tot allò estava fet com estava fet. Jo tampoc soc historiador de l’art, però…
I ara ací hi ha col·leccionistes com a Eslovàquia que miren, remenen i compren art català?
Jo fa deu anys que no soc a Barcelona, però, d’alguna manera, només he vist tancar galeries. Soc una mica contrari a pagar-los el 50 %, perquè em sembla una mica injust. He estat en un parell d’associacions d’artistes que han fet de galeria i entenc totes dues parts. A principis del 2000 hi va haver una mena de col·leccionisme més jove, que comprava a través de galeries com Iguapop, que crec que s’ha extingit. Vaig fer tres exposicions grans a Iguapop i ho veníem tot. Venia 30.000 euros amb una sola exposició. Era una bogeria. Clar que després n’havies de donar 15.000 a la galeria. Però, vaja, et portaven a fires i vam estar a Miami, a Nova York…
I això ara ja no existeix…
Per a mi, no. Però des que han aparegut els mòbils intel·ligents i les xarxes… La dopamina aquesta que tot és a l’abast, però que tot és molt breu i evanescent… Sí, com deies tu fa un parell de dies en un article, tot és una mica efímer, una mica idiota i una mica absurd. També he notat que fa deu o quinze anys hi havia com un interès per anar a exposicions i ara sembla que si algú s’ha de parar trenta segons al davant d’un objecte que no es mou i dedicar-hi una mica de temps, per acabar de veure’l sencer i entendre que hi ha allà, això és un esforç que cada cop fa menys gent. També és cert que al final tens la paranoia de tornar-te un vell rondinaire que no entén res del que passa.
En tot cas, jo a Catalunya he deixat de vendre quasi del tot. I això que sempre he procurat tenir preus com més baixos millor. La galeria em deia: “Això, ho pots vendre pel doble”. Sí, però m’interessa que aquest tio de trenta-dos anys es compri un quadret i que d’aquí a tres anys en compri un altre i que després en compri un a un altre artista. Sempre m’ha semblat que, si posem el preu que pot pagar el més ric de tots… Després, a més, si t’ho venc a tu aquí o el venc en una galeria, jo guanyo aquest preu baix que fixo o la meitat. M’estimo més guanyar el doble. Cap altre negoci funciona així, tret de les multes de trànsit que, si les pagues demà, et costen el 50 per cent menys. Per a l’artista és molt complicat acceptar aquesta bogeria del valor de les teves coses.
A més, el preu del mercat depèn de no se sap ben bé què… Et demanen com a artista que gravis un vídeo, perquè la gent et vegi a les xarxes, que posis la teva cara, perquè a la gent li agrada més… Tot això és tan intrusiu, que he mirat de no participar en aquest joc de ser el teu director de cine, el teu guionista, el teu no sé què… Tot això se’m fa molt complicat. M’estimo més evitar-ho. Em diuen: “Si ets un artista, és millor ser jove; és millor si ets dona, perquè les dones ara han de tenir el seu espai; és millor si tens aquesta capacitat de comptar amb 50.000 followers aquí o allà”…
Ni galeries, ni jove, ni dona, ni followers, ni res…
Jo ja he fet el que havia de fer. He complert el somni de poder dedicar part de la meva vida a fer d’artista plàstic, he treballat per a altres artistes, he fet de mànager de grups i he estat en totes les bandes de l’auca.
I aquesta figura, el marxant, que abans representava els artistes, encara funciona?
No. Ja no existeix. Abans fins i tot un galerista quan sorties de Belles Arts venia i et deia: “Compro! Em quedo aquests trenta quadres per tres duros. Faré una exposició i després els tindré al meu magatzem i els vendré deu vegades més cars si puc”. Va haver-hi un moment en què ja no es va veure factible que el galerista et comprés res. Quan jo estudiava a Belles Arts al més brillant el posaven un altell a no sé on, li pagaven el material i li anaven requisant els quadres que anés fent. Li donaven 30.000 pessetes al mes perquè mengés llaunes de sardines i aquell tio no tenia dret a fer exposicions si no era de la mà de qui li pagava les pintures. És un món molt desprotegit i has d’anar fent el teu camí com pots. És com els músics. Si ets el número u i fas un milió de reproduccions a l’Spotify, viuràs. Si en tens 10.000, no viuràs, encara que siguis molt bo, boníssim. T’hauràs de conformar a fer un disc quan puguis. Doncs, nosaltres, igual.
Diuen de vostè que és un artista que s’estima la distorsió i l’humor provocador. Vostè què pretén quan pinta?
Pots fer situacionisme teòric, argumentar tot el que fas… Jo sempre he intentat mirar a l’altra banda del mirall, però inconscientment. És a dir, fer imatges que em semblessin interessants… Amb els anys també vas canviant. Fa anys intentava ser més provocador. Jo no soc estrictament un pintor, un bon pintor. M’agrada més dibuixar. Sempre que he tocat pintura ha sigut per grapejar coses dels altres. Les sèries aquestes sobre quadres del Prado o en el seu moment, anuncis de gran format de publicitat o de revista. Aquí és on em diuen que soc una mica torracollons perquè sempre busco la volteta i fer humorisme sobre la gràfica dels altres, sobre la tradició pictòrica o sobre la publicitat. Tota la càrrega d’allò digital i l’hipercolorisme absurd que també veig a l’univers que és el que crida més a la gent, les palometes visuals, sempre m’ha interessat relativament.
Sempre m’ha agradat treballar a mitges amb altres artistes. He fet moltes coses amb altra gent i he acabat tenint una parella artística durant els quinze o els vint darrers anys. Parlem llenguatges diferents, però ens entenem en un llenguatge comú, que no és el seu ni el meu i que m’ha obligat a parlar dels processos i de les intencions. Però jo crec que quan un està sol el monito tampoc parla clar. Tu vols traure una imatge que et semble interessant, que doni la volta al que és més previsible, però no he sabut mai què volia fer quan pinto. Puc fer una temporada paisatges, però faré paisatges on m’agradaria viure, no els que vegi. M’agrada distorsionar? Sí, perquè és que veig la distorsió pertot arreu. M’agrada intentar fixar-la, la distorsió, i sé que és impossible.
Però quan un agafa els grans clàssics i els distorsiona és molt atrevit…
Això són acudits visuals. Faig de Joan Brossa, una mica.
Manolo Valdés va agafar les Menines, les va distorsionar, les va continuar distorsionant i així porta mitja vida…
Manolo Valdés és dels que viuen de l’art. D’alguna manera se’t demana que trobis un acudit i que el vagis repetint fins a l’infinit, com l’Eugenio. Pots mirar tots els artistes que viuen de l’art i tots estan fent la mateixa magdalena una vegada i una altra. Jo no he segut mai capaç de fer això. En primer lloc, perquè no treballo sempre al taller. M’hi estic quinze dies, pràcticament sense dormir, i ho deixo estar. La meva dona em diu que soc com un gat, jo. Després potser em passo dos mesos mirant llibres, pensant, veient on puc fotre la garrotada. Això em fa ser molt poc comercial. A més, tinc uns formats molt desajustats: quadres molt grans, quadres molt petits, coses en paper, que envelleixen molt malament. Durant una època tenia una galeria a Miami i allà em deien: “Però tu ets burro. Com vols vendre obra en paper aquí?”. El 90 % d’humitat la destrueix. Em deien que havia de pintar en tela… He comprat teles i teles als Encants per pintar-hi a sobre i estalviar-me la feinada d’agafar un llenç en blanc i pintar-lo. Hòstia, quin mareig!
Li deia adés que vostè distorsiona els mestres. Per què ho fa?
Sempre m’agrada sentir-me una mica com un petit trapella, sense prendre-m’ho seriosament. Aquestes versions dels quadres del Prado… Vaig començar embrutant llibres de reproduccions de pintura i després anava fent-ne versions més grans. Vaig acabar-ne fent reproduccions gegants, de dos metres per dos metres: de les Menines, Adam i Eva del Bosco… Les venia totes als Estats Units, a Alemanya o a Àustria. La gent de l’estranger entén que és un homenatge a la teva tradició pictòrica. Ja som al segle XXI i a aquestes alçades s’admeten les bromes, però mai he tingut una exposició a Madrid d’aquesta sèrie. De fet no n’he fet cap a Espanya. També és una cosa bastant extraordinària…
Vam fer una exposició amb el Milos Kopták a Bratislava i el director del museu de la ciutat tenia contacte amb l’ambaixada d’Espanya. Van venir els funcionaris de Madrid a la inauguració. Jo era amb algun periodista que hi ha català a Eslovàquia superindependentista. Estàvem allà amb un format molt català i van aparèixer allà uns Cayetanos i la vam tenir. Es van emprenyar. Aquí no se sol fer, però a Eslovàquia a cada inauguració parla el director de la galeria o el museu, parla el curador que ha organitzat l’exposició i, si hi ha alguna entitat col·laboradora com l’ambaixada d’Espanya, també. No va venir l’ambaixador, però va venir l’agregat cultural i uns paios i unes paies com madrilenys, així, amb la corbata del PP. Quan em van dir que “tenía que hablar en castellano” vaig contestar que no, que jo parlava en eslovac o en català. “En castellà aquí a Eslovàquia, perquè ho entengueu vosaltres només, no té cap sentit. Si he de parlar, parlaré en català i aquest senyor farà de traductor a l’eslovac. Això és el que hi ha. Per què he de parlar jo en castellà?”. Se’m va tallar el camí de l’Instituto Cervantes, que havia col·laborat en aquella exposició cobrint-ne part del catàleg. Alguna vegada l’Institut Ramon Llull m’ha fotut un cop de mà, però el Cervantes, no.
Ja no els agrada vostè…
Amb els espanyols no m’hi he acabat mai d’entendre pel que sigui. He fet alguna cosa a Madrid, però sempre amb promotors catalans. Mai he treballat amb cap galeria ni a Madrid, ni a Andalusia, ni a Santander, ni enlloc d’Espanya.
No deu ser per la irreverència amb els clàssics. Quan l’Equip Crònica agafava el Guernica i hi introduïa el Guerrero del Antifaz ningú s’alterava gaire allà…
Tampoc els de l’Equip Crònica van viure tranquils en aquella època…
Però qui els mirava malament era el franquisme, no la societat.
Van ser importants en la història de la cultura pop espanyola. Per a mi són dels referents…
En tot cas, sembla clar que a la gent que anava contra el règim els agradava el que feien i que el règim s’ho mirava amb una certa condescendència…
Però és que ara, en haver-se diluït el règim en una cosa que sembla que no és règim, però que continua sent el mateix règim, la gent ja no té tan clar a què ha de fer costat culturalment i a què no. Ni què és ideològic i què no n’és. Per a mi agafar la tradició espanyola ficada al Prado i rebentar-la és un plaer que es pot llegir de moltes maneres, i això encaixa dins la meva tradició gràfica. No ho he fet amb el Louvre ni ho he fet amb cap museu holandès. M’ha agradat anar a la mamella espanyola. Pots agafar aquestes fotografies i abaixar-te-les en un format més gran. I gaudir-ne molt, perquè com més gran és, més detalls hi trobes. A partir de Velázquez, el Greco i tots els altres eren molt pop. És molt fàcil intervenir-hi, perquè eren molts moderns també. Extraient-ne trossos o veient algunes visions que tenien, la cosa dona per a molt. Aquell quadre que heu vist a l’entrada, El somni de Jacob, de Ribera, quan el vaig veure al Prado i després quan vaig veure’n les ampliacions, vaig descobrir que en realitat Jacob somnia en hurís, a penes dibuixades, transparents…, però el quadre és pervers. El capellà està fent una migdiada i veient allà totes les ties del món en pilotes. Al llibre d’història de l’art no ho aprecies de cap de les maneres, però sí, tot això hi és…
El fascina el Barroc?
El Barroc és el màxim de tot. Em fascina com a espectador. I em porta fins als límits d’allò que un artista és capaç d’entendre, assumir i fer. Els putos barrocs aconsegueixen fer un art inigualat. Però també m’al·lucina Miquel Àngel o els grans pintors del segle XV…
Ho dic per la distorsió, pel tenebrisme, del Barroc. Per les pors, les foscors, els monstres, un món de contrasts fortíssims, amb la Reforma i la Contrareforma…
Al final el segle XX va acabar amb una mena de barroc sense saber que era barroc. Tot forçat fins a uns extrems impossibles. Per això el Barroc no ens sembla tan aberrant com és si et pares a mirar-lo peça a peça. Venim del Barroc i hem acabat vivint en un món hiperbarroc. És allò de portar-ho tot al límit. Imagina’t el Barroc en cine o en moviment. Això és on som ara. Amb aquests programes de televisió que no tenen cap sentit…
La diferència és que al Barroc hi havia els mestres, acceptats i reconeguts, i ara hi cap tot i tothom.
Perquè, efectivament, una de les coses que s’ha perdut és el valor de la mestria. Avui dia a qualsevol indocumentat, entre els quals potser m’incloc, que tingui una certa constància i una certa direcció, se’ls permet presentar-se en llocs on no se’ls permetria entrar cent anys enrere. A primers dels vuitanta ja estaven restaurant els quadres de Miquel Barceló. Tornant a enganxar-hi tot el merder que s’anava caient. Ja estaven els restauradors rumiant com collons tornar a enganxar-hi les burilles. Per posar-ne un exemple. El Barceló és molt treballador i tal, però també li ha començat a caure el sostre de la Unesco i allò de la seu de Mallorca, que és fantàstic, no sé com estarà d’aquí a cent anys. Allò ho van haver d’acabar fent a Itàlia amb uns forns que fan no sé què i penjar-ho amb enginyers.
Sense voler parlar del Barceló, jo vaig acabar d’estudiar a Belles Arts a primers dels vuitanta i ja no vaig fer procediments. Menys els de l’opció A, que era la més realista, que els ensenyaven una mica més de procediments, et podies passar tota la carrera sense saber com collons mesclar dos colors o de compondre un aglutinant amb… Es transmetia un cert esperit, però no els coneixements tècnics. Tenies una mica de dibuix en primer, però no se’t demanava que sabessis dibuixar bé. Estudiaves Belles Arts, n’hi havia que sabien dibuixar una mica, però n’hi havia que no en tenien ni puta ni idea…
Cal saber dibuixar, ser un bon retratista figuratiu, per ser pintor? No sé si Tàpies era bo en aquest sentit…
És possible que no. Guinovart, segur. Guinovart no sabia dibuixar. Tinc un catàleg amb un dibuix seu per aquí… Mira, això és la portada del catàleg de l’actuació de Louis Armstrong a Barcelona l’any 55. Va fer dos passis abans de Nadal. Aquesta portada del programa al Hot Club és de Guinovart. No en sap, de dibuixar. Ni puta idea… Aquests artistes són els que ara van a la baixa de preus en les subhastes.
No són els únics. També Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso…
Aquests, no tant, eh!
Jo crec que sí. Entre la quantitat que es pagava per un quadre seu fa més de quinze anys i el que s’hi paga ara…
Tornem a Miquel Barceló. Mai ningú ha venut un quadre de Barceló per la meitat del que li ha costat…
Els pintors modernistes i noucentistes catalans es van revaloritzar durant dècades… i ara… Potser perquè ningú, al contrari del que passa a Eslovàquia, defensa i reivindica aquests artistes com a pals de paller propis.
Ah! Mira, no vull entrar a parlar del tema dels museus perquè és un deliri sense cap ni peus…
Vostè entén quina funció té el MACBA?
M’estimaria més no entrar en aquesta qüestió, perquè no només no l’entenc, sinó perquè si me’n poso a parlar…
Acabarà malament…
Ja m’hi he barallat amb la directora de les col·leccions perquè a la que dius dues coses que et sembla que són d’abecedari, de sentit comú, l’ofensa els és intolerable. El gerent del MACBA ha sigut un arqueòleg… El gerent del MACBA! Art contemporani? Què collons ha comprat el MACBA d’art contemporani? En fi, no me’n facis parlar… Així com adoro el MNAC, detesto el MACBA… El MNAC té una política respecte a l’art contemporani…
La que no ha ocupat el MACBA.
I encara diem d’ampliar més el MACBA? Per l’amor de Déu! I les cireretes aquestes com la directora africanista i totes aquestes rondalles… És que de veritat… Diu que és el museu d’art contemporani de Catalunya i què esteu fent? Estem apostant per unes altres coses. No ho entenc, ni ho vull entendre, i em sap molt greu. Jo quan estudiava Belles Arts deia als professors que agafaria una bomba, la llançaria contra tots aquests museus i els tornaria a fer de nou, i em contestaven: “Tu ets un mil·lenarista!”. És que s’ho mereixen, collons!
He, he…
Sí, perquè si has aconseguit tenir el museu que acull menys visites, amb les exposicions menys interessants, de les quals la meitat són llogades, d’aquestes que… Per favor! [Calla].
Deixem-ho estar [Ric].
Si, deixem-ho estar, perquè després hi ha el Centre d’Art Santa Mònica, que, de veritat… Quin gremi que tenim!
Cada vegada que alce la vista ací em trobe amb aquella pila de Francis Bacon… Puc deduir-ne que és una influència? Després dirà que no és sòrdid vostè…
Jo soc molt menys sòrdid i menys atrevit que Francis Bacon, en realitat. M’agrada molt Kitaj, també, per exemple. Vaig estar a Anglaterra fa un parell de mesos, a Bradford, al museu de David Hockney, que em va interessar molt quan estudiava al principi. Després me’n vaig desentendre, una mica. I hòstia, la seva etapa final, de vell, m’ha entusiasmat tant, que l’he tornat a recuperar. Ara l’admiro profundament. He comprat tot de llibres amb entrevistes seves. És un esnob i tot el que vulguis, però és un paio amb uns collons tan grans… És un dels artistes que he tornat a gaudir de gran. Aquestes instal·lacions gegants que té… Al museu de Bradford hi ha els faxos que enviava des de Califòrnia, que fan un mural… Fantàstic. Que tot pogués ser com això. Uf! Fa uns dibuixos a l’iPad fantàstics. Em fot com mania el dibuix digital, però, hòstia, com l’entén i com el fa anar!
Vostè no en fa, de dibuix digital?
No. Vaig estar una temporada fent il·lustracions per al Quimera, el Benzina i el Lateral, quan encara hi havia coses de paper. Com que eren coses que s’havien de fer per a imprimir en blanc i negre, sí, vaig estar fent…
Hi treballava digitalment?
Les feia a mà i després les passava per programes, però no m’acabava d’interessar gaire treballar a la pantalla. Has d’ajustar les fotografies, saber anar el Photoshop… No és un univers que m’atragui especialment.
Adés quan hem parlat de Bacon ha comentat que és molt més sòrdid que vostè. Vostè no es considera sòrdid?
No en soc gens. És l’adjectiu que et col·loquen quan el que fas és una mica més fosc que el que és habitual, però, hòstia!
Què té contra la sordidesa?
No em molesta gens, però sòrdid em sembla que és asseure’s i mirar-se un Telediario des del principi fins al final. I veure tots els personatges que hi surten. Això sí que em sembla sòrdid. Una representació més o menys falaguera, més o menys dolça, més o menys forçada de llums o d’expressió, no. Estem acostumats que la representació figurativa d’allò humà, a la que mous una mica alguna cosa, ja et sembla que és molt sinistre. Al final, també són manies de la gent que té mandra de mirar.
Ara treballa molt amb dibuixos que recullen la pel·lícula Freaks. Aquesta pel·lícula, que és una obra mestra, té molt de sòrdid…
Sent una gran obra mestra, tot ho pots veure des de l’òptica de la sordidesa. És la primera pel·lícula i potser la darrera on surten monstres de veritat, que no estan fets amb efectes especials o amb maquillatge, però també és la primera vegada que se’ls dona poesia i llum a uns personatges diferents, que se’ls acaba donant una dignitat. Els que acaben sent sòrdids són els personatges normals…
Ja ho diu bé. D’aquesta sordidesa parlava jo, la que són capaços de generar els humans normals…
Qui és el que posa l’etiqueta de sordidesa? Quan et mous fora dels arquetips de la bellesa, de l’art fàcil o de la pintura més amable –retrats bonics o paisatges macos–, que no fan por a la gent, a la que et surts una mica d’aquest patró, la primera cosa que et diu la gent és: “Jo no hi entenc”. Això vol dir: “Això que m’has posat davant o em toca els collons o no acabo de veure per on vas”. Hi ha com un rebuig, com si hi hagués una barrera al mig que no et permet mirar. Defineix sordidesa. I defineix amb un dibuix amb grafit sobre paper en blanc què et pot ofendre tant o que pot resultar tan sòrdid, si és que no estàs fent apologia de la sordidesa, que hi ha tota una línia sobre això: l’ull que cau o la destrucció o la cosa més de terror.
Això ja ho feia Buñuel…
Només fins a un punt. Defineix què vol dir sòrdid, què vol dir fosc…
L’amargor i la decadència de la societat parisenca burgesa que reflectia Toulouse-Lautrec?
Allò era el món de la nit, de les prostitutes, dels bevedors… Un món sòrdid per ell mateix. Aquells personatges socialment vivien en un món sòrdid i ell els presentava més o menys sòrdidament. Però si et pares a mirar, la majoria de les seves pintures en realitat no són tan sòrdides. Són bones pintures i tots els personatges tenen com una llum. Al final tots els personatges tenen la seva dignitat i la seva bellesa, fins i tot al món de la nit francesa de l’absenta i de tot el que calgués.
També en tenen els personatges de Freaks…
Jo crec que són absolutament bells. De fet, el que no té cames és un noi guapíssim. Sí que en tenia. En tenia dues de petites que li lligaven a l’esquena perquè caminava amb les mans. El tio explicava que a l’escola els nens grans es barallaven per portar-lo en braços per com era de guapo. Deia: “Jo, tret de buscar aigua al riu, puc fer el mateix que feu tots vosaltres”. La bellesa també és un concepte per definir. Què és la bellesa i què és la bellesa per a cadascú?
Hi ha un estàndard assumit socialment que pot variar. La Maja de Goya era una bellesa en aquell moment. Ara no seria bella per a quasi ningú. No la veuríem en una desfilada de models.
Les mateixes models dels anys noranta, que eren aquells trossos de dona, ara són adolescents de tretze quilos.
Igualment, les dones i els hòmens que apareixien en les pel·lícules pornogràfiques que es feia filmar Alfons XIII avui no servirien ni per a un anunci…
És això. Al final sempre que hi ha un adjectiu per definir. Què és l’obscenitat o què és la bellesa per a tu? La bellesa és un concepte que és totalment mòbil, que depèn de la teva història personal, dels teus gustos, del que hagis vist i paït en aquesta vida, d’on surts, què has vist i què no has vist… Uf! [Esbufega].
Ha comentat alguna vegada que l’art és minoritari, que no interessa perquè no interessa al “circ mediàtic”…
L’art plàstic, vols dir…
Sí.
Cada vegada em sento més un dinosaure per treballar encara en aquest format, que és un format estàtic i antic.
Els qui treballen amb tots els recursos que permeten les noves tecnologies, les xarxes socials, ja entren inevitablement al circ mediàtic? El format els hi fa entrar?
No ho sé. Hi ha moltes fugues. El concepte antic de la galeria francesa, amb quadres fins a dalt, els museus com s’entenien inicialment, la galeria dels anys quaranta o cinquanta on es presenta tot net i aïllat, amb un context superneutre, les arts conceptuals que demanen una pantalla o uns espais diferents, la performance, que lliga amb el teatre… Al final, el concepte antic de penjar una cosa a la paret, una cosa que al final és un quadre o un dibuix, no serà el més popular en els pròxims anys…
És vostè un dinosaure!
No cal dir-ho. Te’n fan sentir una mica. Al final, la figura mitològica de l’artista, passant gana, amb una espelma, pintant l’obra mestra, Van Gogh tallant-se una orella i tot allò, tenia un sentit fa cent anys que s’ha anat diluint. Tot això va acabar amb Picasso i amb els grans mascles antifeministes. Ara l’artista és el Bugs Bunny aquell que no agrada a Trump. Com es diu? Bad Bunny? Jo què sé! Jo respecto tots els formats de la creació artística, però hi ha coses que ja dius… Us podeu riure de mi, perquè sí que realment soc més un producte del segle XX que no del XXI, perdoneu-me, però hi ha tantes coses de consum massiu considerades art que no acabo de veure’ls cap futur i que no acabo de compartir o entendre…
Què espera de vostè com a pintor en aquesta etapa que… en podríem dir darrera?
Sí. [Riu].
Potser no. Potser considera que és la penúltima [Ric].
M’agradaria continuar bastant com ara. Que no m’emprenyin gaire. Estic estudiant més que mai, llegint més que mai, no estic treballant més que mai, però estic gaudint més que mai quan treballo al taller. No tinc gaires exposicions, que són molt estressants… M’està costant vendre les coses que faig últimament, però m’estimo més no vendre-les. Estic entrant en una fase estranya i m’agradaria quedar-me com estic. He aconseguit tenir un taller fantàstic, on estic a gust i m’estic tot el dia fent una mica d’això i estudiant una mica d’allò. Déu meu, que em quedi com estic!
Ha aconseguit ser un burgès perfecte!
D’acord. He donat moltes i moltes voltes ja. Estic molt cansat també. He voltat i voltat. Dels 20 als 30 anys vaig fer de road manager de grups, dels Brighton, dels Rebeldes, de sa puta mare. Setanta mil quilòmetres a l’any. Vaig tenir una oficina de management i ho vaig donar tot pel bé del rock català i això. Aneu a prendre pel cul! Després vaig treballar per empreses alemanyes muntant cuines per tot Espanya, per Santa & Cole muntant mobles per aquí i per allà… He fet tots els putos oficis del món. He tornat amb els meus amics de quan començava a fer de mànager de grups a fer de runner de cuina de grans festivals. He fet de runner per al cuiner de la Madona i del de Bruce Springsteen…
Ah! També? Aquesta no la sabia! Uau!
A prendre pel cul també! Perquè al final deies “Tenim una setmana de bolo de Bruce Springsteen al Camp Nou”, i jo vinga, amb el cuiner en cap, fent encàrrecs… Fins que ja em vaig fer massa gran. He passat per tots els llocs per on havia de passar. I ara que des dels 50 anys puc fer una mica d’artista al meu aire, ja m’ha passat punt aquell dels 30 de l’ego i de triomfar… Quan vaig arribar als Estats Units deia: “Següent parada, Nova York!”. Aneu a prendre pel cul també! Tota la fantasia de ser a través del reconeixement dels altres es va diluint. Sobretot, quan veus que tampoc no et reconeixen tant els altres.
Home, vostè no és ni Madona ni Bruce Springsteen…
No, no cal dir-ho. Ni ganes! Llegia una entrevista amb el Jim Carrey que deia: “Jo li desitjo a tothom que es faci ric i famós”. I que vegin que feliç que et fa això. [Riu]. Ja us ho regalo, tot això, perquè al final tots els sacrificis que has anat fent per anar vivint i per anar fent… Al final, podies fer d’artista, però de dia havies de treballar de no sé què i a la nit te n’havies d’anar al taller i fer el que havies de fer… Ho fas perquè que sí i perquè aquella exposició que faràs serà fantàstica. Tot serà fantàstic! Ai!
Després de tot això, després de tanta experiència i tants anys viscuts, què és la condició humana per a vostè?
Hòstia puta, quina pregunta!
Per acabar pot passar…
La condició humana? [Riu]. Això és una bogeria. No té cap sentit. La condició humana en quin sentit?
En el sentit de què som i com són.
Som un puto virus que amb cinquanta generacions quasi ha acabat destruint el planeta. Ens movem per uns impulsos que no tenen ni cap ni peus, jo crec. La humanitat, la condició humana, és un mar de desgraciats tots plegats. Cadascú en el seu estil i uns més que altres, però infeliços i desgraciats. No fem més que barallant-nos, fent-nos mal els uns als altres, no deixem de viure al puto veí del costat. Em sembla que la condició humana és un experiment molt poc reeixit. Clar que hi ha bones persones i clar que hi ha petits universos on es respira pau d’alguna manera, però bàsicament és una destralada darrere d’una altra, la condició humana.
