Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949), autor de Dos taüts negres i dos de blancs i de L’abominable crim de l’Alsina Graells entre altres títols, ho ha tornat a fer. Ha tornat a fer una novel·la que ell diu que no és una novel·la negra però que es llegeix com si ho fos –en el millor sentit de la idea– i que, en realitat, explica moltes altres coses: el Pallars, la pagesia, la postguerra, les dues primeres dècades del franquisme al Pirineu i el xoc entre paios i gitanos que s’arrossega des de fa segles. Tot plegat, partint un crim del 1953 en què el que importa no és saber-ne l’autor, sinó més aviat el curiós joc de miralls sobre la veritat que es genera al voltant dels fets. Els crims de la mel (Edicions Proa) –crims, en plural, cal llegir-lo fins al final– parla de la veritat i de la llibertat –i de què és veritablement la llibertat– a partir de la història d’un pagès que es fa passar per assassí d’un gitano per salvar la casa pairal –i que es troba empresonat físicament i psicològicament– i la d’una gitana que també busca alliberar-se del seu destí. Dues vides que es van trobant amb girs inesperats.
Aquesta novel·la no és la primera que escriu amb temes de crònica negra. Però vostè mateix aclareix en l’epíleg que, malgrat que està inspirada en un cas real, no pretenia fer-ne una recreació fidel, sinó abordar-hi tot el que implica. Que és molt, perquè s’hi tracten temes com el racisme, el classisme, la llibertat, la veritat…
La novel·la és un gènere literari que s’adapta a tot, com el capitalisme. Sempre diuen que s’acaba. Ho deien a principis del segle XX, quan va aparèixer el cinema, perquè el cinema mostra l’entorn, el territori, amb més fidelitat. Es considerava més bon mirall per a l’exterior. Però la novel·la s’ha anat adaptant, sobretot mirant cap al món interior. I el que faig a ‘Els crims de la mel’ és partir d’un crim del qual se sap l’autor des del primer moment, però els personatges després evolucionen. Sí que he pres alguns elements reals. Per exemple, vaig consultar el sumari del cas. I també he parlat amb alguns testimonis que queden, però des del punt de vista informatiu poc et poden dir, perquè fa 70 anys dels fets…
Deu quedar molt poca gent viva.
Sí, i tampoc tenen detalls del cas. M’han servit per tenir una percepció més clara de com eren els paios de l’època a la zona. Dels gitanos, és impossible trobar res, eren ambulants, no n’han quedat vincles.
Per tant, el que més li interessa és reflectir una època i, sobretot, el xoc de dos mons, el dels gitanos i amb el dels paios, amb la Guàrdia Civil i l’administració de justícia pel mig, en plena postguerra.
M’interessava aquest xoc entre dues visions del món, sobretot en l’aspecte de la mobilitat. Uns neixen condemnats, o destinats, a viure sempre allà, a tenir cura de la casa i dels camps. Els altres contínuament canvien de lloc. M’interessava, en aquest sentit, la qüestió de la llibertat.
Què és realment la llibertat és un debat transversal en la novel·la…
M’interessava, sobretot, explorar la llibertat individual, perquè tant en una banda com en l’altra pots trobar personatges que d’una manera o altra se senten en una presó, al marge de la presó física d’un d’ells. I arriba un moment que s’adonen que estan atrapats. Tant per la part dels gitanos, en el cas de la gitana, la vídua, com per la part dels paios, en el cas del pagès, amb el qüestionament del destí de l’hereu d’una casa. I en aquest cas, a més a més, circulava pel Pallars el rumor que hi havia hagut un engany [l’autor de la mort d’un gitano hauria convençut el seu germà gran, l’hereu, per sacrificar-se i fer-se per l’assassí per salvar la casa], de manera hi havia la qüestió de la mentida enfront de la veritat, que també m’interessava molt. La llibertat i la veritat són els dos conceptes que formen part d’aquella màxima evangèlica, ‘la veritat us farà lliures’. Apareix al començament del llibre, a la muntanya, que és un lloc una mica sublim entre el cel i la terra, i tots els personatges es mouen en aquesta màxima.
En aquesta trama del relat fins i tot hi ha punts humorístics, o tragicòmics, amb la presa de pèl d’un germà a l’altre.
Per començar, conté una reflexió sobre el funcionament de la figura de l’hereu, del que implica o implicava heretar un mas i què podien fer els altres germans.
Hi ha una dualitat entre la ingenuïtat de l’un i el cinisme de l’altre. És el que representen els dos germans?
És que era bastant freqüent aquesta situació. El que no naixia hereu s’havia d’espavilar, cosa que podia voler dir moltes coses. Però el que apareix també a ‘Els crims de la mel’ és el moment en què heretar una masia relativament rica, de 90 hectàrees, deixa de ser un privilegi i comença a ser una nosa.
És el final d’un món?
Sí, s’acaba un món. S’hi troben moltes famílies cap a finals dels 50 i dels 60. Veuen que la terra no dona prou, i ser l’hereu es torna bastant desagradable. I el meu protagonista és l’últim de la seva casa. Per això es diu Galderic, que és el nom del patró dels pagesos catalans, un nom antic, d’un sant de la Catalunya Nord. Després, amb la Contrareforma i el Concili de Trento, aquest sant el van deixar de banda en favor de Sant Isidre, que és de Madrid. Per això, el personatge es diu Galderic i representa l’últim pagès tradicional, el que encara llaura amb bous en ple segle XX. Perquè al final de la novel·la, quan ell torna al mas, ja és una granja. No té res a veure amb la relació amb els animals i amb la terra que tenien abans que ell marxés a la presó.
És una reivindicació del pagès tradicional?
En tot cas, el lector ho pot interpretar com una reivindicació, però la feina del narrador és narrar. I no crec que hi hagi nostàlgia per part del narrador. Més aviat, humor, o ironia. Quan s’acomiada definitivament de la finca, el monòleg és bastant irònic, perquè, d’una banda, sent nostàlgia, però, d’altra banda, hi ha ràbia continguda per les baralles que ha tingut amb la terra, amb aquesta terra tan aspra i rocallosa.
El tema de la llibertat s’aborda a partir de la contraposició entre paios i gitanos…
Sobretot, és una experiència individual. Hi ha un paio i una gitana que tots dos estan destinats a viure d’una determinada manera i volen ser alliberar-se’n, ser lliures. Però descobreixen aquesta necessitat a partir d’un xoc, d’un fet inhabitual. L’un serà per això de fer-se passar per assassí, que és un cop molt fort i el fa entrar a la presó i en un món que desconeixia. I l’altra, arran de l’avortament, quan es queda vídua. És com si caiguessin del cavall. Un fet traumàtic els permet adonar-se que hi ha una vida diferent més lliure.
Tot i que hi ha molts personatges que se sap que parlen en castellà, cosa que el narrador explicita, la llengua de la novel·la és, en tot moment, el català.
Una novel·la catalana ha de ser en català. Això ho tinc claríssim. Veig que hi ha escriptors que, si surt un guàrdia civil, el fan parlar en castellà. Jo ho trobo una anomalia això. Juan Marsé o Vázquez Montalbán, en novel·les seves que passen a Barcelona, hi fan sortir catalans i no els fan parlar pas en català. Si fas una novel·la en català, ha de ser tota en català. A més, la llengua que jo domino és el català. Per tant, fer parlar guàrdies civils en castellà també em costaria, per la qüestió del registre. No n’hi ha prou d’entendre-la. Has de dominar molt una llengua per fer-ne un producte mínimament artístic. I em sembla que, en una novel·la en català, fer parlar un guàrdia civil en català és tractar el català com una llengua normal. A més, en aquesta novel·la, si hagués volgut posar-hi la llengua original de guàrdies civils, gitanos, jutjats… hauria sigut gairebé tota en castellà.
Si volem tenir una llengua normal, de la mateixa manera que les novel·les en castellà ambientades a Catalunya són íntegrament en castellà, en català hem de fer ser exactament igual. Fer el contrari em semblaria incoherent i negatiu, perquè denota un complex el fet de pensar que introduint el castellà hi hauria més versemblança, cosa que no és certa.
El racisme és un altre dels temes transversals de la novel·la. El dels guàrdies civils, però també el dels pagesos.
Potser els més racistes serien els pagesos. Consideren els gitanos uns lladres. Perquè la seva forma de vida és tan diferent, xoca tant, que no entenen que hi pugui haver una cultura tan ancestral, com al paleolític, amb els caçadors-recol·lectors, que no tenien terra. No és fins al neolític comença a existir la propietat de la terra, un canvi que ha calat històricament en els paios però no en la cultura dels gitanos. Que en la natura no puguin agafar alguns fruits, quan n’hi ha tants, no ho acaben de veure. I els pagesos no entenen el contrari.
Hi ha també el racisme institucional, el del poder…
Hi ha menyspreu de la Guàrdia Civil, perquè a la Guàrdia Civil els gitanos li donaven feina. Sense els gitanos haurien estat molt tranquils i pels gitanos rebien contínuament protestes dels pagesos. Però en el crim del qual parteixo, en el cas real, em va sobtar el tracte totalment digne i just dels tribunals. El sumari seria exactament igual si la víctima fos un paio. En cap moment el jutge diu la paraula ‘gitano’. Sí que la utilitzen el fiscal i el defensor, però el jutge, no. I condemnen el suposat assassí a deu anys de presó, que Déu n’hi do.
Però en la novel·la introdueix una deliberació imaginària, entre els tres jutges, força divertida, que reflecteix el debat social i el racisme.
Sí, sí, hi volia posar un jutge estrafolari. Però en el sumari real es veu que hi va haver un judici amb cara i ulls l’any 1953…
I això el va sorprendre…
Sí. Perquè hi havia allò de la llei de ‘vagos y maleantes’, semblava que si mataven un gitano la condemna havia de ser d’un any i gràcies, que és una mica el que pensava la Guàrdia Civil i la gent d’allà. I, en canvi, no va ser així. Cosa que no feien amb els presos polítics.
El xoc entre el món dels paios i el dels gitanos sorgeix també pel que fa al tracte dels difunts.
És un altre aspecte que també m’interessava molt.
Hi ha una discussió divertidíssima amb el jutge i el forense dins la caravana dels gitanos, reclamant al patriarca el cadàver de la víctima del crim per poder fer l’autòpsia…
El cas és que al jutge i al metge només els interessa fer-la per quedar bé amb Lleida! El jutge tem una clatellada de les instàncies superiors, perquè era un jutge de districte, com un jutge de pau, que feia una llarga suplència perquè la plaça de jutge professional estava vacant. I ell se sentia molt insegur. Però al marge de les escenes inventades, analitzant el sumari real vaig trobar que la justícia no havia sigut gens racista en aquest cas. Tenint en compte que eren els anys 50, en ple franquisme.
Però creu que va ser una casualitat, cosa d’un tribunal en concret?
Suposo que depenia del jutge. Però sí que tinc la sensació que, probablement, la justícia de l’època habitualment tractava millor els gitanos que no pas els republicans.
En un moment de la novel·la, el narrador recorda que les notícies sobre crims i successos de seguida van ser descobertes pel franquisme com una distracció ideal perquè la gent no parlés de política. És una llufa que la crònica negra i la novel·la policíaca han dut molt temps, però això s’ha acabat. Ara el gènere passa per una època daurada.
Doncs jo no en llegeixo gens de novel·la negra…
No considera que ‘Els crims de la mel’ sigui novel·la negra, per tant?
De la novel·la negra m’interessa l’esquelet que té, que a vegades pots fer servir per no descobrir l’assassí fins al final o fer un final sorprenent, però tampoc m’interessa especialment.
Doncs no és la primera vegada que fa una novel·la sobre crims…
Potser la que segueix més els codis, l’estructura aquesta de mantenir una incògnita fins al final, és ‘L’abominable crim de l’Alsina Graells’, que té un esquema clàssic. Hi ha un mort al primer capítol, una desfilada de sospitosos i al final un final sorprenent, realista però que sorprèn el lector. Tant a ‘Dos taüts negres i dos de blancs’ com a ‘Els crims de la mel’, en canvi, només he agafat algun aspecte del gènere…
Bé, es titula ‘Els crims de la mel’, en plural, i al principi només n’hi ha un. D’aquest se’n sap l’autor des del primer moment, però cal arribar fins al final per entendre el títol del tot. Sí que juga amb la incògnita.
Sí, sí, en aquest sentit, sí. Hi ha un ganxo fins a l’últim capítol, com en un thriller. Però agafo només algun aspecte de la novel·la negra, en aquesta i en algunes altres novel·les. En principi no m’interessa especialment la tafaneria aquesta de qui va ser l’assassí, que a vegades és l’única cosa que vols saber. El que m’interessa és el que deia abans, parlar de què és la llibertat i què és la veritat, què vol dir realment la veritat. M’interessa això i mostrar l’ambient social de l’època.
L’atmosfera ve determinada no només per l’època sinó també per la zona geogràfica, dura i aspra. Retrata una mena de far west de Catalunya.
Sí, la terra sí que no és de ficció. Tots els topònims són reals, no els amago. A vegades trobes novel·les en què sembla que parlar dels topònims d’aquí és provincià, i jo penso que tan provincià és parlar de topònims del Pallars com de carrers de Nova York. A més a més, donen molt de joc. Són topònims tan arcaics que fins i tot fonèticament et diuen molt de la terra. Noms com Carrànima, amb aquelles erres. T’imagines aquelles penyes, aquells boscos amb precipicis. Formen part també de l’expressió literària i és un material que aprofito.
