Que diguin el que vulguin, però la tecnologia ens ha fet més lliures. Una altra cosa és el cretinisme congènit a l’espècie humana que pateix addició a tot allò que distreu o que, simplement, permet la facilitat de raonament. Internet, i les xarxes encara més, són una mina generosa de personatges, coneixement, reflexions i, per descomptat, d’humor.
Cert és que, com en un bar, a l’espai virtual hi ha borratxos, agosarats, gent que beu en got de tub i deixen les claus a la barra, maleducats, savi-tasses i capsigranys, però que queden sobradament compensats per cínics, iconoclastes i gent que simplement beu Bitter Kas, perquè encara que sigui només un cop a la setmana, vol saber què és passar un mal tràngol. I mira que n’és de bo, el Bitter.
Jordi Juanola, ‘Toti’, el pastor de la xarxa X
També és veritat que la tecnologia té el risc d’allò que al final dels anys 60 del segle passat albiraven els analistes de CIA, el tecnofeixisme. Un risc que també incorporen les democràcies quan són sistemes febles i mediocres. Però encara som prou lluny de tot això, encara que molts intentin desenfrenadament deshumanitzar qualsevol cosa que tingui personalitat pròpia. La prova del nou que la tecnologia ens permet obrir encara més els ulls és una de les joies de la corona del catàleg de Símbol Editors i que presenta amb bons presagis el Sant Jordi d’enguany, 4 estacions i 1 ramat.
L’editor Jaume Ciurana, amb esperit de Ventura Gassol, i a fe de Déu que li ha portat anys i panys, ha transformat en un llibre les aventures d’en Toti, en Jordi Juanola, un pastor d’ovelles de l’Alta Garrotxa que, a través del perfil @xaiecologogic d’X, fa temps que ens radiografia, en el seu dia a dia, el que anomena la “República Collie“, per a honor i glòria dels gossos que li guarden i li curen el ramat. 4 estacions i 1 ramat és el títol d’un llibre que desromantitza la vida del pagès de muntanya, això sí, reivindicant una manera de viure o, si més no, d’entendre la vida.
“Un poble sense llegendes passa fred”
El llibre no és un al·legat encès del neoruralisme. Ni de bon tros. Si bé el llenguatge, les expressions i els costums que s’hi reflecteixen poden quedar lluny de qualsevol natural de la Santa Mare de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Un pastor que ens explica la seva relació amb el llop, ara que està de moda en el salvatge món de la política, amb la guineu, amb el monstre de l’administració, amb el bosc, o la connexió que manté amb les ovelles, animals més “vius” del que l’imaginari col·lectiu imagina.
De fet, llegir 4 estacions i 1 ramat genera la mateixa sensació que ens faria llegir el llibre d’un any de la vida d’un lutier amb els seus violins i violes, un calderer amb els seus estris d’aram, un mestre d’obres aixecant una catedral, un fuster bastint un auditori o un professor de secundària narrant les seves experiències amb adolescents que els caldria un bull. El llibre obre la porta a l’esperit per conèixer mirades i mons que existeixen i estan entre nosaltres. Sense psicodrames, sense la perversió d’imaginar que la gent de muntanya són en Manelic que ens descrivia Guimerà. Toti ens regala un antídot contra la Barcelunya de Quechua i casa rural.
Toti no fa veure res. És com és i escriu tal com raja, a doll. Amb el llibre, el lector surt a pasturar amb ell i el seu ramat. Sense cap més pretensió que conèixer com és el cicle de la natura, amb la banda sonora dels esquellots i les llegendes, les històries que delaten que Catalunya és un país que ve de lluny i que encara vol anar més lluny. Com diria Màrius Torres, la fe de vida que Toti transcriu en 150 pàgines mostra que la terra no sap mentir. Entendran que un dels protagonistes essencials del llibre sigui el foc, que a muntanya s’encén per Sant Miquel de tardor, el 29 de setembre, fins a Sant Miquel de primavera, el 8 de maig. El foc, element indispensable, que serveix d’excusa per esplaiar-se amb llegendes, contes i rondalles. “Poble sense llegendes passa fred”, diuen. El llibre n’aixeca acta.
