Oriol Brunet (Sabadell, 1996), compositor, cantant i músic d’Azul -nom que va escollir per aquest projecte en homenatge al grup del seu avi-, va començar l’any 2018 a fer les primeres passes dins l’escena musical de Catalunya, retorna després d’un any de cuinar a foc lent el seu nou disc: Psicodèlia Mediterrània. Un treball d’estudi autoproduït i masteritzat pel mateix artista amb la col·laboració de Pol Folguera amb què el cantant, adherit al segell discogràfic Jardí Amagat, intenta condensar una “desenfadada recerca de la bellesa autòctona” i reflectir els “petits plaers” de la quotidianitat en un recopilatori de 9 cançons que fusiona diversos estils musicals. A diferència dels seus altres discs, en aquest darrer treball, que ha sortit a la llum aquest divendres 13 de setembre, Oriol Brunet aposta per fer un “salt al buit” i presentar el seu primer projecte exclusivament en català. En conversa amb El Món, l’artista sabadellenc aprofundeix en el repartiment “desigual” de la indústria musical de Catalunya i la importància de reconduir la forma de consumir música.
‘Psicodèlia Mediterrània’ ens dibuixa un viatge per les escenes del dia a dia a la costa catalana que recorden, en cert punt, a l’estiu. El disc pretén abocar aquest record?
La meva intenció no és parlar de l’estiu, sinó reflectir la quotidianitat de la vida mediterrània, que és un element que ens defineix com a país. Des de llargs sobretaules que s’allarguen fins a la vesprada fins a sopars que s’enfilen a la matinada. És possible que algú hi pugui identificar l’estiu en aquesta sensació, però la meva intenció ha estat reflectir els paisatges rurals de Catalunya, els nostres costums, l’atenció al detall que tenim els catalans… Precisament, després d’estar vivint a Barcelona durant uns anys, m’he refugiat en un poble de l’Empordà per construir aquest disc i això m’ha permès reconnectar amb aspectes de mi mateix que han canviat en comparació a quan vivia a Sabadell.
És per aquest motiu, doncs, que durant el disc apareix força la dicotomia poble-ciutat.
Crec que en aquest disc he romantitzat molt la vida de poble, però sí que és veritat que hi ha aspectes molt inhumans de viure completament allunyats de la naturalesa [en referència a Barcelona] i sense tenir gaire relació amb la gent del teu entorn, perquè al final als teus veïns no els coneixes, o ni et saludes a l’ascensor. En canvi, crec que la gent de poble està feta d’una altra manera. Que és evident que té coses bones i dolentes, però crec que el ritme vital amb què funcionen i la contemplació a la naturalesa els donen una altra perspectiva de vida.
‘Psicodèlia Mediterrània’ també ens presenta diversos estils. Amb aquesta fusió, buscava crear un nou gènere?
Més que crear un nou gènere, que jo no he creat res, he anat madurant amb els anys una manera de fer música que ha desencadenat en aquesta psicodèlia mediterrània, que incorpora notes del pop psicodèlic nord-americà, però que no acaba de ser ni pop ni psicodèlia. És, en certa manera, una manera d’etiquetar-me com a artista. Barrejar el concepte de tradició i dels petits plaers més hedonistes que tenim la gent que hem nascut al Mediterrani amb la influència més americana, o fins i tot anglosaxona, de la psicodèlia [com a gènere musical] dels anys setanta. Buscar un concepte que em permetés englobar-ho tot, perquè socialment és necessari posar etiquetes, amb les coses bones i dolentes que això comporta.
Estilísticament, s’allunya una mica dels anteriors treballs d’estudi, amb un so un punt més auster i fresc. És un canvi buscat?
És cert que no ets la primera persona que m’ho comenta… En ser un disc amb menys psicodèlia, no tan eteri, podria semblar un disc molt més aterrat, cosa que pot fer aquesta sensació d’austeritat, perquè potser trobes més bones cançons, les quals no cal recobrir-les amb tantes capes. Crec que sí que es nota un aprenentatge en comparació als darrers treballs que em permet fer música de manera més despullada [instrumentalment parlant]. També és cert que, en certa manera, hi ha una recerca per fer cançons no més fresques, sinó més ballables, tot i que no tenen res a veure amb el pensament col·lectiu de què és la música ballable [en referència als sons més llatins i els gèneres urbans], sí que he intentat treballar perquè la gent balli en els meus concerts. No he fet un gran canvi de perspectiva envers el darrer disc, però sí que l’evolució natural de la composició m’ha dut per aquest camí.
Un altre aspecte que es diferencia en comparació als darrers discs és que aquest és totalment en català.
Fer més música en català [anteriorment el gruix de cançons era en anglès] és una idea que feia temps que em rondava pel cap. Ja havia anat fent alguna cançó en la meva llengua en els anteriors discs, però molt puntualment. I al final, per un canvi d’influències del que he escoltat des de sempre a nivell de proposta catalana, he vist que es pot fer l’estil de música que faig i que funcioni. Bandes com El petit de Cal Eril, que tot i que per gèneres no és el mateix que el que faig jo, La Ludwig Band, Dan Peralbo i El Comboi o els Filipin Yess [algunes bandes de les quals també formen part del segell discogràfic independent el Jardí Amagat] són propostes molt bones que s’estan fent un nom dins la indústria musical de Catalunya. Tot i que no són influències directes en aquest àlbum, segur que hi ha deixos de la sonoritat que es poden notar.
Cantar en català en aquest disc també té un component d’indústria, perquè amb aquest temps, cantant en anglès dins el circuit català, he vist que hi ha una desconnexió lingüística amb l’interlocutor que el públic no acaba de comprar. Més enllà d’això, però, tenint en compte que el disc tracta de reconnectar amb la nostra essència mediterrània, sovint desvirtuada en les grans ciutats, què millor que fer un disc amb la llengua que utilitzo cada dia… Què millor que això per sentir-te com a casa i tornar a les teves arrels.
‘Psicodèlia Mediterrània’ té cabuda dins la indústria catalana? N’hi ha una de sola -entesa com la música mainstream– o són diverses?
Crec que dins la indústria musical catalana hi ha diversos circuits, el més evident és la moguda urbana que s’ha expandit en els darrers anys, però també hi ha altres grups que no formen part de l’escena mainstream [almenys, de manera explícita], com ara La Ludwig Band, que són capaços de crear grans connexions amb el públic de totes les edats, des dels més petits fins als més grans. A Catalunya també hi ha forat per aquests estils musicals, són grups que tenen molt potencial i s’estan programant. Sembla que la indústria s’està expandint.
En quin sentit?
Crec que, ara mateix, Catalunya viu un moment històric en l’àmbit cultural. És paradoxal perquè, en els últims anys és quan s’ha agreujat la preocupació per la llengua, però alhora és el moment on considero que hi ha més oferta cultural, divulgadors i noves fornades de músics en català. En els darrers anys semblava que la indústria havia quedat una mica estancada, que no sabia ben bé cap on créixer, i de sobte han aparegut infinitat d’artistes amb noves propostes musicals, i unes propostes amb molts menys prejudicis a l’hora de crear. Musicalment parlant, estem en un bon molt moment, però si ens posem a rascar una mica també és cert que està molt monopolitzada pel sector públic. En el documental que va fer TV3 sobre La banda del pati s’explicava molt bé els efectes socials d’aquesta nova onada d’artistes, però no s’explica que dues o tres persones que manegen el panorama dediquen tots els esforços perquè els contractin en el sector públic i emportar-se els diners que els ajuntaments tenen per invertir en cultura. Són dues o tres discogràfiques que tenen controlades pràcticament el 80% dels grups de les festes majors de Catalunya.
Les festes majors tenen molt pes dins la vida dels grups a Catalunya?
Tal com està entesa la indústria, tenen molt pes. El gran problema és que no hi ha prou diners perquè funcioni una indústria musical a Catalunya. Tot i que, evidentment, no ens podem comparar, si tinguéssim un model similar a l’americà, on hi ha molts esdeveniments privats i moltes sales, les coses funcionarien diferent, però aquí s’està perdent aquesta cultura [la de concerts en sales] perquè la gent se centra en les festes majors, perquè és on hi ha el pes econòmic. Aleshores, si tota aquesta inversió que es dona als ajuntaments perquè contractin cultura acaben sempre recaient en les mans de les mateixes discogràfiques, els grups que formen part del circuit de festes majors sempre és el mateix.
És a dir, el repartiment econòmic de la indústria és desigual.
Exacte. Hem de tenir en compte que el regidor de cultura de qualsevol poble no coneix els grups emergents que surten a Catalunya, però sí que té un llistat, facilitat per les grans discogràfiques, amb els quatre grups de referència, i això fa que acabin sent sempre els mateixos a tot arreu. L’únic cas excepcional és The Tyets, que tot i venir d’un segell molt petit ha acabat convertint-se en un gran referent. Però és un cas atípic. Si ja hi ha pocs diners invertits en cultura, i els que hi ha estan repartits, els altres ens quedem amb les engrunes de les engrunes. Som l’última merda.
Com es pot revertir aquesta desigualtat?
Crec que hi ha dues maneres d’afrontar-ho. Per una banda, la manera com la població consumeix música potenciant els concerts en sales, que cada vegada estan més en desús, especialment entre la gent jove, que cada vegada coneix menys el circuit de sales tradicional de Catalunya, i prefereix anar a festes majors que pagar per veure a un artista. Igual que consumim producte de proximitat en l’alimentació, potser hem d’aprendre a consumir productes de proximitat en la cultura. I, per altra banda, que els regidors de cultura dels ajuntaments estiguin més assabentats de les propostes catalanes, i especialment de les seves localitats, per potenciar-les. Per exemple, apostar pel talent local abans de gastar-se 100.000 euros amb un concert de Juan Magán, que és el que ha passat aquestes darreres festes de Sabadell. Hi ha d’haver de tot per a tothom, això és evident, però si tens artistes del teu poble, els has de fer pujar.
