“Hi ha molt de Gary Cooper a Lucky Luke. Crec que Gary Cooper encarna perfectament l’heroi-tipus del western d’una certa època; corpulent, esvelt, una mica desmanegat (…) Lucky Luke hi està molt inspirat, sobretot pel que fa a la forma de vestir… Però no és pas, directament, la caricatura de Gary Cooper”, explicava Maurice de Bevere en una entrevista el 1981, quan el seu cowboy ja era una icona del còmic internacional. Lucky Luke és la paròdia d’un dibuixant belga nascut aquest divendres fa cent anys i que havia crescut admirant el cinema i el còmic nord-americans, fins al punt que el nom de baptisme que li van adjudicar els pares, Maurice, va ser fonèticament manipulat pel dibuixant fins a convertir-lo en l’americanitzat Morris amb què va signar els àlbums de l’únic cowboy europeu amb fama mundial.
A diferència de la majoria dels grans noms del novè art, Morris és autor d’un únic personatge. Lucky Luke neix el 1946 dins les pàgines de la revista Spirou, al costat d’alguns dels grans noms del còmic belga com Jijé, Will, André Franquin, Ivan Delporte o Peyo. Spirou era la gran competidora de la revista Tintín, però això no va ser obstacle perquè Morris homenatgés Hergé, reiteradament, des de les pàgines de Lucky Luke, amb referències a algunes vinyetes del reporter del gosset blanc. En aquell moment Lucky Luke ja cavalca, però encara no queda clar cap a on.
Morris i René Goscinny
El 1948, dos anys després de la creació del personatge, Morris -conjuntament amb Franquin i Jijé- va aconseguir viatjar -i, de fet, instal·lar-se durant sis anys- als Estats Units. Allà va treballar i conèixer de prop la indústria del cinema i el còmic nord-americans, però el més decisiu va ser que allà va conèixer René Goscinny (autor, també, d’Astèrix, Iznogoud i el Petit Nicolas), amb qui va mantenir una llarga amistat plena de creativitat. Goscinny va fixar la personalitat de Lucky Luke i va donar profunditat al repartiment de secundaris, amb els germans Dalton en primer pla. També va mitigar l’èpica solitud del cowboy amb Jolly Jumper -un cavall superdotat intel·lectualment- i Rantanplan, el gos més estúpid a l’Oest del Pecos. A partir d’aquell moment, Lucky Luke adquireix un caràcter reservat, respectuós, seductor -però distant- amb les dones, valent, extremadament hàbil amb el revòlver i sempre del cantó de la justícia.
El Far West de Morris no és el de veritat, però sí que és el que ens imaginem: “Fem servir clixés“, afirmava Morris, “vestim els nostres personatges com els del cinema i no com els de l’autèntic Far West; ens n’adonem quan consultem documentació autèntica de la història del Far West. Nosaltres només caricaturitzem els clàssics del western de Hollywood“. Amb una diferència substancial, Lucky Luke és una paròdia que inclou el sarcasme, no una ficció de bons i dolents. Per això el 1968 René Goscinny defineix Lucky Luke com “el cowboy que dispara més ràpid que la seva ombra”, una frase que ha passat a l’ús popular de molts idiomes, inclòs el català, fins i tot sense que els que la utilitzen la relacionin amb la sèrie belga.
Vist amb perspectiva, l’estil de Morris pot semblar, d’entrada, d’un esquematisme excessiu, fins i tot un pèl primari. I no. Les pàgines de Lucky Luke destaquen per un ús revolucionari del color, amb tons plans que marquen perspectives o, fins i tot, estats d’ànim, i una vitalitat dels personatges extremadament eficaç. Les seqüències són trepidants i les trames satiritzen tipologies que van molt més enllà del Far West. A La curació dels Dalton, un psiquiatre delirant trastoca molt més que cura i a Ma Dalton és la institució familiar la que passa pel filtre de l’humor insolent de Goscinny i Morris. Les situacions són enormement diverses, però sempre acaben amb Lucky Luke marxant en solitari mentre canta “I’m a poor ans lonesome cowboy and a long way from home…“. Sempre en anglès, sempre a l’última vinyeta.
Lucky Luke, un clàssic del còmic
L’època daurada de la sèrie va coincidir amb els guions de René Goscinny, entre 1955 i 1977, quan va morir prematurament. A partir d’aquesta data, Morris va utilitzar guions propis o d’altres creadors com Xavier Fauche, Bob de Groot, Jean Léturgie, Lo Hartog Van Banda, Vicq o Guy Vidal, sempre amb un gran èxit comercial i una popularitat incrementada pel salt als dibuixos animats. Maurice de Bevere va morir, inesperadament, a causa d’un accident domèstic, el 21 de juliol de 2001, a 77 anys i en plena activitat. Lucky Luke contre Lucky Luke, l’última aventura que va afrontar, amb guió de Patrick Nordmann, va quedar inconclusa i inèdita, tot i que estava bastant avançada. Més endavant la sèrie ha estat continuada pel francès Achdé amb el mateix èxit de públic de sempre i unes crítiques raonables.
A cent anys del seu naixement, queda clar que Morris ha estat un dels grans gràcies a un personatge original, innovador i versàtil i un estil propi ben diferenciat. Amb el temps, Lucky Luke ha passat de la popularitat (i la típica infantilització dels dibuixos animats) a convertir-se en una sèrie de culte. Tant, que és matèria d’homenatges d’altres autors de còmic, com els de Matthieu Bonhomme o l’últim, per ara, de Ralf König, amb un Lucky Luke ratllant -però només ratllant- l’univers gai.
