Miquel Bonet és un periodista, com els vells écrivains francesos, maudi. Maleït per un petit univers comunicacional, el català, massa sovint més mesquí que petit. O així es veu ell. Potser hi ha més pa que formatge, però cadascú té dret a veure’s i vendre’s com estime més pertinent. Bonet, això sí que és segur, se’n burla. I molt. De tots i d’ell. L’autoretrat que apareix a la solapa de la seua darrera novel·la és diàfan: “no sap fer res del tot bé, però té el do de ser completament immune a la síndrome de l’impostor, cosa que li ha permès dedicar-se amb quotes d’èxit lamentables a oficis com ara cuiner, delineant o periodista mercenari precari, que és del que malviu actualment”. Combinat amb una carrera on l’han anat fent fora de tot arreu, ha escrit la novel·la El dia de l’escórpora i ara acaba de traure Fricandó Nation, una distopia sobre la cuina i el país que la perd i que, perquè no hi falte de res, porta la coautoria de Segell Fosc. Ben foscs estem.
Miquel Bonet és molt solvent en allò que fa i un descarat amb un punt intens d’encant, però això no ho sap veure tothom. Potser per aquesta circumstància i per precarietat econòmica, “s’amaga i mandreja en un edifici rònec de la costa catalana, on practica la seva proverbial aversió a l’entusiasme”. Mentida! En raja. Un cert entusiasme que el remou i que el fa riure sovint. Perquè, si no, de què? Aquest és un país d’entusiastes que fan cara de despagat.
Diu la solapa de la seua darrera novel·la: “Miquel Bonet no sap fer res del tot bé, però té el do de ser completament immune a la síndrome de l’impostor”. Això segur que ho ha escrit vostè. Com a periodista, se sent un impostor?
Com a periodista, segur. Del tot. Vaig entrar en aquest ofici com l’elefant a la botiga d’atifells i n’he sortit gairebé de la mateixa manera. No en soc, de periodista, ni de formació ni de –fins i tot m’atreviria a dir-ho– de vocació. És una feina que em vaig trobar una mica de casualitat. Perquè jo sí que he volgut sempre escriure, però això del periodisme he trobat que és una anècdota dintre la vida de l’escriptor.
I per què no ha fet mai cas de la dita castissa “Manolete, si no vales de torero pa que te metes”?
Perquè m’agraden els problemes. Quan vaig identificar un ecosistema on podia escriure i trobar problemes m’hi vaig sentir totalment empès. Per una cosa que tinc dintre meu que m’obliga sempre a autoboicotejar-me.
A part l’autoboicot, pateix també la síndrome de l’enfant terrible? Hi ha molts periodistes i articulistes que saben que aquesta actitud els farà més visibles, més seguits…
Hi discrepo. En primer lloc, perquè ja no soc cap enfant. L’any que ve faré cinquanta anys…
Le garçon terrible, doncs…
[Riu]. I després, perquè tampoc no m’he considerat mai un provocador. Poden ser-ne Albert Serra o Albert Boadella. No ho sé… Bernat de Déu pot ser provocador de vegades. Però jo no m’hi he trobat mai. I em remeto, per exemple, als articles que he escrit. Sí que n’hi ha algun amb un paràgraf, amb una frase, una paraula, alguna cosa que es pot considerar provocadora, però l’esperit general de la meva poètica, per dir-ho amb aquest terme llepat, no crec que sigui provocador. Això és una etiqueta que m’han penjat i que no he volgut confirmar mai, perquè no crec que sigui així.
L’enfant terrible no és necessàriament provocador. Pot limitar-se a anar contra corrent, a eixir-se’n de la norma general.
Si ho agafem per aquesta accepció, ho puc acceptar. Anar a contracorrent m’agrada. Això sí.
L’han fet fora dels mitjans o hi ha més llegenda que realitat en això?
No. Realment m’han fet fora de gairebé tots els mitjans on he estat. Tret de Núvol, on tinc una col·laboració que he suspès –no és que l’hagi acabat, però l’he suspès–, de tots els altres mitjans n’he sortit perquè la direcció ha cregut oportú prescindir dels meus serveis.
Com a col·laborador o com a membre de la plantilla?
No he entrat a formar part de la plantilla enlloc, a excepció d’una empresa on vaig fer de fals autònom, que no diré. No ho diré per no remoure la merda, eh?, més que res, perquè tampoc tinc cap problema a fer-ho.
Quina edat ha dit que tenia?
Faré cinquanta anys ara.
I de què viu?
Visc bàsicament de la caritat de la meva família i del govern, que una mica també em dona alguna prestació, petita però útil.
Quina és la prestació que rep del govern?
La renda mínima garantida. La d’Espanya. La d’aquí no sé com es diu, però jo vaig passar dels d’aquí i la vaig demanar directament a Madrid perquè vaig veure que era més efectiva. Tot i que els imports eren els mateixos, allà són més efectius.
Allà tenen més recursos…
Deu ser això.
Viu a disgust amb tanta correcció política?
Ara no. Hi va haver un temps en què m’ho prenia com una cosa personal, però era un error meu prendre-m’ho així. La correcció política, com totes les coses polítiques, són efectes que es donen sobre la col·lectivitat i sobre la comunitat. I no han de recaure sobre la persona. Això és un aprenentatge que m’ha costat molts anys. Ara ho dic així, molt segur i molt conformat, però hi ha hagut fases. No m’agrada la paraula woke, però crec que per entendre’ns va bé. Al començament de l’explosió d’aquesta cosa woke hi havia coses que em prenia personalment, com atacs personals. A la meva dignitat i a la meva llibertat d’expressió. Ara ja he vist que no és tan així.
A la resta del món sovint qui marca la ideologia dominant és la dreta, però a Catalunya és l’esquerra… Hi està d’acord?
Hi estic completament d’acord. No estic d’acord que a la resta del món sigui així, perquè no ho sé. No ho conec de primera mà i no m’atreveixo a dir-ho, però a Catalunya qui marca la pauta del que es pot dir i del que no es pot dir és evidentment una cosa que abans en diríem l’esquerra. Jo soc molt reticent a fer servir l’eix esquerra-dreta, perquè em sembla mandrós fins i tot.
Per dir això li diran reaccionari.
Sí. Sempre m’ho diuen. Si dius que la dreta i l’esquerra no existeixen, és que ets de dreta. Això és un altre tòpic.
Vostè es considera un reaccionari?
No! Jo em considero un conservador. Conservador d’esquerres, que aquesta m’agrada més.
Això és un oxímoron.
No. No n’és.
Es pot ser d’esquerres i conservador?
Sempre en poso com a exemple la qüestió mediambiental, per exemple. Si tu vols conservar el medi ambient, què ets, d’esquerres o de dretes?
Fins fa poc vostè hauria estat de dretes. Les esquerres clàssiques estaven per la classe obrera. Això vol dir fàbriques. I les fàbriques contaminen. Però això s’ha capgirat. Ara les esquerres modernes estan per la verdor…
O pel decreixement, per exemple.
L’esquerra ara reivindica economies “decreixents” i “sostenibles”, sí.
Doncs, jo m’hi sento totalment identificat. I com que no veig clar si són idees de dreta clàssica o d’esquerra clàssica, arribo a la conclusió sil·logística gairebé que la dreta i l’esquerra ja no existeixen.
I jo arribe a la conclusió que l’esquerra el titlarà de reaccionari.
[Riu]. Ja m’ho diuen. No ve d’aquí.
Sap com va tot això digital avui dia. Quan escrius alguna cosa forta, allò ja et persegueix per sempre. A vostè sempre el perseguirà aquesta frase: “La meva teoria és que l’èxit de Rosalía són les tetes”.
[Riu]. Hi estic completament d’acord, però la veritat és que molta gent ja ni se’n recorda. Va ser la meva primera polèmica forta. Des de llavors se’m va titllar de masclista. Mai m’he tret de damunt aquesta etiqueta. És igual el que escriguis després o el que hagis recomanat. De fet, d’aquell tuit, perquè va ser un tuit –irònic, evidentment–, i va ser l’any 2018, vaig escriure’n fins i tot dos articles de confrontació, refutació i explicació. Perquè és allò que et deia abans. Jo tenia aquella cosa de voler explicar-me i de voler fer entendre a la gent que darrere una frase hi ha molts matisos i que pot voler dir moltes coses. I no me’n vaig sortir.
Però com se’n vol sortir dient això!
És que a mi m’agraden les tetes! El problema és aquest. M’agraden les tetes, m’agrada mirar-les i m’agrada tocar-les. Soc un gran admirador de les tetes.
Això avui dia no es pot dir. No sé si n’és conscient.
En soc conscient, però ho estic dient. Què faig? Em nego a mi mateix per agradar-me les protuberàncies mamàries de les senyores? O dels senyors, perquè m’és igual.
També li agrada tocar les mamelles dels senyors?
Sí, m’agrada. És una cosa per la qual tinc una debilitat.
S’imagina Jack el Desbudellador dient: “Què faig? Em negue a mi mateix?”.
Com a contraargument està bé, però no és el mateix. No és el mateix matar gent que tocar pits.
Sí. És clar. De vegades vostè té tendència a l’acudit fàcil. Quan jo era petit se n’explicava un de molt fava en castellà. Una senyora havia perdut un gos que es deia Mistetas. Anava a un guàrdia i li demanava: “Agente, ha visto Mistetas?”. I ell li responia: “No, pero me gustaría verlas”. El coneixia?
Evidentment. Per això l’article de justificació que vaig fer s’acabava així precisament. M’agradaria veure les tetes de Rosalía.
Per això li ho dic.
Ja el coneixia, l’acudit. I és un cim de l’humor absurd de la nostra infantesa. Això és un altre tema. Hi ha molta gent que ja ha desconnectat d’aquell univers nostre dels anys setanta, vuitanta i noranta, i han canviat moltes coses. Evidentment, ja no hi pots connectar. I és igual que diguis que és broma perquè, quan els referents ja no són els mateixos, canvies de llenguatge.
Li agraden els germans Marx?
Molt.
Creu que avui dia la gent entén aquell humor?
No! Però evidentment allò és un altre llenguatge. Ha passat gairebé un segle. Ara precisament llegia per a un altre tema, perquè m’interessa molt el gènere, les novel·les de Francesc Trabal, molt connectades amb aquesta mena d’humor, entre l’absurd i l’slapstick, i que beuen molt de tota l’eclosió de l’avantguarda del jazz dels anys vint i trenta… La guerra es va carregar tot aquell llenguatge i ara costa una mica entrar-hi si no ets molt voluntarista i t’agrada molt l’humor d’aquells temps i tens una mena d’activisme per recuperar-lo…
Jo no ho he provat, eh? Però hauria de provar de posar-li Sopa de ganso al meu fill a veure què passa. És un experiment per fer-lo. Però sí que hi ha coses dins l’humor que són universals i que sempre funcionen. Perquè ja els funcionaven a Plaute i a Aristòfanes. Són coses que es continuen fent servir ara. En una novel·la d’humor com aquesta trobes gags que sempre acaben funcionant.
Recorde’s de Margaret Dumont i Groucho. Si algú li amolla a una senyora grossa que se’n va: “Molt bé. Vagja-se’n. Ara podran construir un bloc d’apartaments on vostè hi era”, l’acudit funcionaria?
Una cosa és que faci gràcia i una altra que tu et reprimeixis la rialla. Són dues coses diferents. Això passa ara. Ara hi ha molta repressió de la rialla. Evidentment, la gordofòbia és una cosa que condemno. Jo soc gras.
Una mica només…
Ho he estat més. Vaig arribar a pesar cent trenta quilos. Els vaig pesar quan era a l’institut i sé perfectament el que és. Sé perfectament que és l’apartheid per ser gras. I és una cosa que és greu. No es pot frivolitzar amb això. Però sé perfectament que un acudit com aquest del Groucho Marx, que és un cim també de l’humor universal, continuaria fent gràcia si no tinguessis aquestes prevencions del que és políticament correcte. Aquesta cosa de no fer mal a ningú i de comparar sempre l’atac amb paraules amb violència.
Ara potser me’n vaig una mica, però quan el jutge Marchena va sortir amb allò de la violència ambiental, allò em va esgarrifar tant… Em va esgarrifar tant pel mateix concepte de posar aquest adjectiu al costat del terme violència. Si hi ha violència ambiental, se suposa que és una violència cosmètica, una violència de pell. La violència en la pell és difícil. La violència sempre és interior. Veig difícil que amb les paraules es pugui utilitzar la paraula violència. La gent diu que sí. Sé que és totalment unitari. Diu que insultar és una forma de violència, però no hi puc estar d’acord.
Quan tot un camp de futbol crida a un jugador negre i li diu “mico, mico”, això no deixa de ser una forma de violència.
No hi estic d’acord. No puc equiparar la violència real, perquè l’hem viscuda i sé el que és, amb la violència verbal. Crec que, si fem aquest joc de fer una gradació entre l’insult i la violència, ens equivoquem.
La segona intervenció famosa seua va ser sobre una treballadora de l’empresa Ibeco que es va suïcidar perquè algú havia escampat per les xarxes un vídeo sexual seu. Va deixar dos fills. I vostè va apuntar textualment: “S’ha de ser molt fill de puta per fer córrer el vídeo d’una treballadora en una fàbrica de camions, però s’ha de de ser més poca cosa per a deixar dos fills orfes per això”. Aquesta reflexió també li va causar molts problemes…
Aquest tuit em va causar problemes justificadament. De fet, aquest tuit és l’únic que he esborrat… N’he esborrat altres per temes formals, però, com a retractació de tuits, aquest és l’únic pel qual he demanat disculpes. També és d’aquella època. També fa anys. Em vaig disculpar i moltes vegades que m’ho han retret m’he tornat a disculpar i he hagut d’explicar que en aquell moment em vaig equivocar. Ho he dit moltes vegades. Allò va ser una equivocació meva. És l’única que he fet. No com allò de les tetes, que encara reivindico, perquè a mi m’agraden les tetes. [Riu].
I Twitter li agrada? Aquesta selva bruta?
Twitter m’agrada. M’agrada una mica com un guilty pleasure. Sé que no m’hauria d’agradar i sé que ja soc gran per a aquestes coses, però encara li trobo unes certes virtuts, gairebé de manera romàntica. Això que tothom tingui veu i que tothom hi pugui dir el que vulgui… Però no m’agrada l’anonimat, això sempre ho he condemnat…
N’és ple!
I cada dia més. A mi m’agrada Twitter, però m’agrada amb la gent que diu les coses amb nom i cognoms.
No li fa cas ningú.
No, perquè és molt còmode, és molt fàcil i és molt covard dir les coses amagant-me. Jo amb això tinc la consciència molt tranquil·la. Quan l’he cagat, com t’he comentat, m’he hagut de disculpar perquè hi havia el meu nom al darrere. No ha servit de res, perquè com deies les etiquetes es mantenen…
Quan la cagues la cagues.
Sí. És com el comte de Montecristo.
No hi ha cap possibilitat de penitència ni de perdó.
No hi és. És pitjor.
Diu Jordi Amat, que és un periodista del règim, que vostè és “un adorable cabronàs”.
[Riu]. Què vols que et contesti, la teva apreciació o el que ell diu de mi?
Les dues coses, si pot ser.
És un periodista del règim, evidentment, però és… Bé, no crec ni que sigui un periodista. És un intel·lectual, que en deien abans. Però també crec que és una feina que és necessària. Els règims –les corts!– han de tenir els seus escrivans i ell és una persona que fa molt bé la seva feina. A més, com a persona té un tracte irreprotxable i honest. Almenys així ho ha demostrat en la relació amb mi. Jo soc molt partidari de les relacions humanes de tu a tu, encara que després et pugui dir el nom del porc en article o per Twitter. Perquè quan entres a l’arena pública hi ha una sèrie de servituds, hi ha un espectacle que sempre has d’alimentar. També hi crec, en això. Hi ha gent que són de la meva corda amb qui no m’entenc ni a la de tres i hi ha gent que no són de la meva corda amb qui m’entenc molt bé, com és el cas del Jordi Amat.
Però vostè és un adorable cabronàs o no?
No ho sé. Jo crec que no. Jo crec que soc una bellíssima persona. [Riu]. No. Em costa molt. Caic molt malament a la gent. Crec que caic més malament del que tocaria. Objectivament, eh?
Podem canviar i ser, com es diu ara, empàtics, que és molt bonic…
No vull canviar. A mi no m’interessa. A més, de simpàtic, ja en soc, però el meu objectiu principal és no trair-me a mi mateix. Jo no m’agrado. Si, a més de no agradar-me a mi mateix, faig cas del que em diuen els altres i intento canviar-me, encara serà pitjor. El còctel que en pot sortir seria pitjor. Per això m’esforço una mica perquè no em moguin de les meves posicions.
El seu país petit és el triangle Tarragona-Reus-Cambrils?
Sí.
Joan Fuster deia que un terç de la literatura catalana feia referència a l’Empordà… El petit país a Catalunya és, per tradició, l’Empordà. El seu és una excentricitat, no és res.
És zero i, de fet, el llibre que vaig fer en forma d’articles, que es deia Periodisme de contacte, és pioner dins la literatura catalana precisament per això, perquè intenta crear una realitat de país petit –de subnació, com m’agrada dir-ne de vegades– d’on no hi ha res. Bé, sí, Rovira i Virgili, Domènec Guansé, Xavier Amorós, de Reus, però ningú…
Home, tenen Antoni Gaudí en aquesta subnació! Això justifica tot un país!
Antoni Gaudí no escrivia, però pensava. Ara he fet un assaig en què defenso aquesta idea de la camptarragonitat. Com que sempre hem estat amb aquesta baralla entre Reus i Tarragona i ningú ha donat el braç a tòrcer, al final això ha perjudicat les dues ciutats, que en el fons –aquesta és la meva tesi i ho he dit sempre– són la mateixa ciutat amb dues cares. Una cara solar i una altra de lunar, per dir-ho així en terminologia dionisíaca. Però en el fons entre Reus i Tarragona hi ha deu quilòmetres, que és menys del que fa la Diagonal d’una punta a l’altra. No és tan diferent. Jo crec que és un país real.
Es pot fer periodisme ara?
Crec que no.
Per què?
Estic elaborant aquesta resposta una mica encara. Ho relaciono una mica amb el que dèiem abans d’aquesta tensió entre ser tu mateix i haver-te de doblegar. Quan vaig començar en aquest ofici tu com a periodista podies triar el llenguatge. Triar el llenguatge no és només triar les paraules i els conceptes, sinó també els temes que volies agafar i des d’on ho feies. Tinc la sensació que la llibertat ara està més restringida que mai. A las pruebas me remito, que diria aquell, perquè, si no, no tindria lògica que jo hagi hagut d’anar saltant d’un mitjà a un altre i cap m’hagi donat continuïtat. Tu em podries dir: “No, és que no ets tan bo”. Jo aquesta l’acceptaria. Aquesta esmena l’acceptaria, però no me l’ha fet ningú. Ara podria venir algú i dir-me: “Tu què t’has pensat? No ets tan bon periodista ni escrius tan bé per merèixer-te una columna setmanal en un mitjà”. No he demanat res més en certes ocasions. I això no ho he aconseguit mai.
Crec que El Món li ho ha proposat ara…
Sí, però això arriba una mica tard. M’arriba en un moment de crisi en què jo m’estic fent aquesta pregunta de si és possible fer periodisme a Catalunya.
Vostè és jove… Es pensa que durant el segle XX, quan s’instaura allò que en podríem dir periodisme modern, s’ha pogut fer periodisme amb total llibertat en algun moment?
No ho sé. Jo vull pensar que durant els anys noranta, el dos mil, potser sí. No?
No. Com ara.
Doncs, ja està. Ja m’ha respost.
Això crec jo. Però no ho hauria de dir jo, perquè és vostè qui contesta.
Però m’interessa molt l’experiència directa sobre això.
Jo crec que amb llibertat absoluta no s’ha pogut fer periodisme mai. Ni periodisme ni res. I ara hi ha més problemes afegits, que ja li comentaré després…
Mai? Doncs, és això.
Els obstacles sempre han estat els mateixos. Règims, poders, empreses, interessos, publicitats… Sempre han tingut bec les oques. Ha vist Primera plana, de Billy Wilder?
Sí. La de Jack Lemmon i Walter Matthau.
Doncs, és això. No és cap broma, aquesta pel·lícula.
Però, tot i això, els diaris existien i es publicaven.
I ara també.
I ara també, però és que jo crec que, revisant una mica el meu historial d’articulista, el que he escrit, tret d’allò del Joc de cartes, que era un exercici literari més que periodisme, molt destraler, tampoc veig que faci tanta por. No soc un periodista punyent d’aquells que van buscant girar el clau i fer mal. Tampoc crec que sigui això. M’ha perjudicat potser més això que deies tu, les etiquetes i els estirabots que deixo anar de tant en tant a Twitter, que no pas l’article, el cos del mateix article. Em diràs ingenu. Sí! Però no em vull reduir amb aquesta ingenuïtat, perquè amb ingenuïtat no faria res. A mi em desactiva la ingenuïtat.
Potser no hauria de deixar el periodisme i hauria de deixar Twitter…
[Riu]. També podria ser això. Això també m’ho han dit.
No li agrada cap diari de Catalunya? No li agrada La Vanguardia?
No, però és que tampoc la llegeixo.
És un diari que té 150 anys.
Sí. També els té el Diari de Tarragona. I és el pitjor diari de Catalunya.
Això ho diu perquè el van fer fora.
Sí, però hi vaig entrar amb una clara voluntat reformista i amb moltes ganes i molta il·lusió per arreglar el que jo creia que s’hi havia d’arreglar, que era aquella cosa casposa total del diari, i no va ser gaire ben rebut…
Abans li he dit que ara hi ha més problemes afegits. Com per exemple, l’algoritme de Google, que és una cosa infame…
Hi estem d’acord.
I com es pot contrarestar? Com hem d’evitar la síndrome del clic, el titular groc o idiota, etcètera?
No ho sé. [Riu]. Pagant. Pagant un altre cop diaris. Imprimint diaris i pagant-los un altre cop, però amb un preu raonable. Suposo que si un diari valgués un euro i tingués portades boniques i no mentides…
Els periodistes que hi treballarien, si fora imprès, es moririen de la gana.
Ja.
Vostè veu al metro algú que vaja llegint un diari de paper?
No. Però algun llibre, sí.
Un de cada mil.
Però el mòbil, sí, perquè la gent llegeix.
Una mica, però, sobretot, mira vídeos. Després li preguntaré sobre literatura, però ara acabem açò. I la intel·ligència artificial?
S’ho carregarà tot.
Segur? O ens acabarà salvant de nosaltres mateixos?
No. No ens salvarà de res. Hi he pensat també, però jo crec que no hi manera humana, almenys en els deu o vint primers anys, que ens salvi de res. Al contrari. Ho acabarà d’espatllar tot. Aquestes tendències que hem vist dels algoritmes… els perfeccionarà i acabarà per anorrear del tot la cultura de la comunicació humana.
Li vull preguntar sobre vostè com a gastrònom. Se’n considera?
Sí.
Va ser cuiner…
Molts anys.
Diuen en castellà que cal ser cuiner abans de frare…
L’he sentit, aquesta. No l’he acabat d’entendre, però l’he sentit.
Home, aplicada a vostè voldria dir que ha estat cuiner abans de gastrònom…
Sí. Podríem dir que sí. Jo soc molt defensor del contacte directe amb les coses i en el cas dels cuiners, amb els aliments. Això no és una cosa tan òbvia com sembla, perquè els cuiners avui dia, sobretot aquests estrellats, a mesura que van pujar en l’escalafó comencen a perdre el contacte amb els aliments. Comencen a perdre contacte amb els mercats, deixen de tocar la carn, deixen de netejar el peix, i això crec que adultera el producte que surt de les seves cuines. Per tant, sí. El contacte amb la matèria primera és bàsica tant per fer periodisme com per cuinar.
On va fer de cuiner?
Era un restaurant familiar, a Salou.
I per què s’ho va deixar?
Perquè el restaurant va anar malament. I la família, també. [Riu].
Doble èxit. De vegades, aquestes coses van lligades.
Sí, un negoci familiar, malament sempre.
I no va pensar de continuar com a cuiner en un altre lloc?
Ho vaig fer una temporada, però ja vaig veure que allò no era per a mi. I ho vaig deixar. Jo vocacionalment, tot i que l’entrada al món del treball va ser a través del restaurant familiar, havia estudiat humanitats i filosofia i coses d’aquestes. I sempre sentia la cuina com una cosa de més a més, però ho vaig anar fent durant els anys i quan la cosa ja no va anar a més ho vaig deixar córrer.
Potser que, com que vostè no va triomfar com a cuiner, ara desplegue un cert ressentiment contra el sector amb els seus articles sobre gastronomia?
Sí. És possible. [Riu]. I no tinc res més a afegir.
Quan parla dels crítics i es refereix a Julio Camba, Josep Pla, Nèstor Lujan, Joan Perucho o Manuel Vázquez Montalbán, els reconeix la qualitat. N’hi havia, de crítics, al segle XX i ara ja no n’hi ha? Vaig llegir un article seu, molt dur, contra dos influencers, César González i Pablo Cabezali, dient que són horribles…
Són un càncer. És l’equivalència a la intel·ligència artificial al món del gastrònom. Només cal mirar un vídeo d’aquesta gent. Es posen una càmera al davant i comencen a menjar i a parlar amb un llenguatge pobríssim. Ja no és que no hagin llegit Camba, Pla, Perucho o Lujan, és que no han llegit ni el diari de cada dia. No tenen una mica de textura bàsica de la comunicació. Tot són barbaritats, tot són salvatjades, tot són “cosas buenísimas”. Mmmmm. Tot onomatopeies que acaben com acaben tot aquest repertori de paraules que ja han començat amb onomatopeies també. Fan rutes que es fan pagar. Perquè, a més a més, es fan pagar pels restaurants extorsionant-los. Perquè aquesta gent extorsiona els restaurants dient-los: “És que tinc 50.000 seguidors a Instagram o a TikTok i, si no hi vols sortir, no només tu t’ho perds, sinó que te la jugues que digui una cosa lletja de tu.
Quan aquests grans gastrònoms, Luján o Xavier Domingo, entraven a un restaurant, de manera involuntària també practicaven un cert xantatge, perquè òbviament els reconeixien.
Però un cop ja estaven consolidats com a figures.
D’acord, però, una vegada consolidats, no els tractaven com tractaven als altres clients…
També, però això també passa amb la Guia Michelin.
Però els de la Guia van d’incògnit.
O amb el Philippe Regol, per exemple. Però ell ho diu i fa el que s’ha de fer. Ell hi va i ensenya el tiquet. I diu: “Pago i aquí m’han convidat a això i a això altre”. O que li han posat un plat al menú que no toca. I això s’ha d’explicar i no passa res. Evidentment, Lujan això no ho feia. Perquè els temps han canviat i t’hi has d’anar adaptant una mica. Però es pot ser perfectament un bon gastrònom avui dia amb honestedat.
N’hi ha?
I tant. Per exemple, Philippe Regol, que n’és l’exemple màxim. No n’hi ha gaires, però.
A Catalunya?
Ell.
Només ell?
Jo no sé si n’hi ha cap altre amb continuïtat. Als diaris, no.
Els diaris en tenen…
Tenen allò que en diuen crítics. No tenen gastrònoms. Jo faig una mica de distinció entre el crític i el gastrònom. El crític, com que ha d’escriure en un diari i està exposat a certes servituds, per dir-ho així suau, doncs sempre intueixes que hi ha coses que pot dir i coses que no pot dir. Té un llenguatge apamat i d’aquí no surts. I no et mereix la confiança d’algú que té la independència d’escriure per ell mateix.
S’ha de ser de dretes per ser un bon gastrònom?
Si entenem de dretes com conservador, això que dèiem abans, jo crec que sí. Pel mateix motiu, perquè la comesa màxima d’un gastrònom és fixar la tradició culinària. És ell qui t’ha de dir: “Això és el que s’ha fet aquí tota la vida”. I segons el seu criteri o opinió, autoritzar o no. Llavors, tu li pots fer cas o no. Però un bon gastrònom s’ha de manifestar sobre si la innovació és justificada o no.
Sap què deia Nèstor Lujan del Bulli?
No, però m’ho imagino.
Què s’imagina?
Ara m’has pillat. [Riu].
No li agradava gens.
És el que m’imaginava. Per això mateix. Perquè ell era un gastrònom conservador entre els gastrònom conservadors.
Algú que valore la pintura figurativa quan arriba un avantguardista pot dir que allò és un desastre…
No crec que Joan Perucho digués que Picasso era un desastre. Ara, potser si hagués vist Banksy, potser sí que hauria dit que això és un desastre. El salt és aquest. No és entre el figurativisme i l’abstracte.
Li mereix la mateixa consideració Banksy que Ferran Adrià?
Noooo. Bé, de fet, sí. Són fenòmens comparables. Jo no discuteixo la seva vàlua artística, sinó que crec que és un estadi inferior. Estem en el moment de considerar si és art o no, i jo encara no…
No és un geni, Ferran Adrià?
Està mol banalitzat el concepte de geni. No m’explica gaires coses a mi això de geni. És una mica mandrós…
Algú excepcional, que trenca les normes, que és capaç d’instaurar a partir d’aquell moment un cànon que abans no existia i que es converteix en referència, perquè aquella persona és extraordinària en la seua feina. No sé si l’encerte del tot. En tot cas, li pregunte si Ferran Adrià és això.
És algú extraordinari, sí, perquè va fugir del que ordinàriament es feia. Tot i que hi havia més gent que ho feia al mateix temps que ell.
Li he llegit a vostè “la desplomada de l’exigència del públic”. El públic que avui dia va de restaurants té poc gust?
Sí, però no en tenen la culpa. Amb això els en vull eximir. És culpa de la pèrdua de… El restaurant és excepcional. És una cosa excepcional, anecdòtica. No en el fet que tingui poca importància, sinó en el fet que és un percentatge petit en l’experiència alimentària de l’ésser humà. Anar a un restaurant és una cosa… Hi pots anar cada dia o hi pots anar un dia a l’any, però no hauria de tergiversar el que és la cultura culinària d’una persona, que és la cultura domèstica.
El que és cuina a casa, el que tens a casa, és com la teva llengua, és el que aprens i el que és la teva pauta habitual. Un restaurant hauria de ser una cosa excepcional, de diumenge o d’un dia a l’any, segons l’excepcionalitat. Pot obrir nous horitzons, noves tècniques, pots aprendre’n coses… No dic que no puguis aprendre coses en l’alta restauració o que no hi hagi hagut contribucions en l’alta restauració que hagin revertit en la cuina tradicional, però quan perds el llenguatge bàsic, llavors perds la capacitat per a entendre el que t’han explicat des de l’alta restauració.
M’ho temia, perquè, clar, vostè parla de quan la gent cuinava a casa cada dia. Hi dedicaven moltíssim temps. Ho solien fer les dones. Els hòmens segons on només cuinaven els dies de festa, el diumenge, i encara sort. La gent dinava llavors a casa i el restaurant era excepcional. Avui dia les dones treballen fora. Si ets pobre, vas de carmanyola i, si no, de restaurant, de menú o de carta, diari.
Doncs, no! Malament. Al restaurant, no s’hi ha d’anar cada dia. Si tu pots anar al restaurant cada dia o és que ets multimilionari o…
No necessàriament. Hi ha restaurants amb menús assequibles, de vint o trenta euros.
Un menú de vint euros, jo crec que no. Quants en trobaràs que estiguin bé?
Alguns.
Segur que sí.
Ha tastat el del restaurant Gresca de Barcelona?
Fa temps que no hi vaig.
Uns trenta euros o poc més. Boníssim.
Ja em dius el doble, eh? [Riu]. No, però és que, encara que t’ho puguis permetre, hi ha una cosa primordial en el fet de voler cuinar cada dia com un esforç personal, cultural i col·lectiu, de salvaguarda. De la mateixa manera que ara ens omplim cada dia la boca de parlar català i de no deixar de parlar català, això és el mateix. No has de deixar de practicar la cuina tradicional diàriament. Perquè, si no la fas diàriament, sí que la perds. I no em serveix el tema dels homes i les dones.
El que vull dir és que si ara tothom té una jornada laboral, qui té temps de cuinar a casa? Qui té temps i qui en té ganes?
Les sèries de Netflix de 50.000 capítols les veuen totes, no? La gent les veu l’una darrere l’altra. Un capítol d’una sèrie d’HBO o de Netflix dura una hora. En una hora fas una samfaina…
Per tant, més cuinar a casa i menys Netflix.
Seria un bon eslògan.
Me’l quede, gràcies. Vostè va guanyar una beca de la Fundació Finestres el 2022 amb un projecte d’assaig que es deia Rei Gord. S’ha quedat la beca i no ha publicat el llibre?
L’estic fent.
Ja, però som al 26.
Que tens pressa? [Riu].
I els de Finestres?
En tenen, van empenyent de tant en tant, però tenen una pressa diguem-ne raonada.
Parlem de la seua darrera novel·la, Fricandó Nation. El títol és horrible…
Sssssí. Molt bonic no és, no.
Per què el va triar?
Jo no tenia títol per a aquest llibre i va ser una proposta de l’editorial que vaig acceptar, perquè em va semblar bastant acordat amb el to desbudellat i grotesc del llibre. Él un títol grotesc.
És un llibre una mica estrany perquè…
Sí!
Perquè hi apareix un periodista que podria ser vostè…
Sí.
…una corporació estranya que escriu una novel·la i que podria ser o que és Segell Fosc, que hi apareix també com a autor, i després una sèrie de personatges, una sèrie de cuiners, que representen diferents opcions. El cuiner empipat, derrotat, i que se’n va a viure als Pirineus existeix?
No te’n diré el nom, però existeix, sí. Està basat en el 80 per cent en un cuiner real, actual, en actiu…
Una mena de Santi Santamaria?
No. És un altre. Santi Santamaria, que, a més, em reservo per a l’assaig, és una figura amb uns trets més determinats que no el meu. A banda l’amor per la cuina catalana tradicional i aquest integrisme, diguem-ne, no comparteixen gaire cosa més.
Li agrada més Santi Santamaria que Ferran Adrià o són conceptes diferents que no s’han de comparar?
Són conceptes diferents i m’agrada més Santi Santamaria. Per principis.
I no poden conviure amb pau i harmonia tots aquests conceptes? La cuina tradicional, la creativa i innovadora i el poti-poti internacional?
Poden conviure sempre que tothom segueixi les regles. I ara s’està demostrant que hi havia una facció d’aquestes que no les seguia. S’ha demostrat en el cas del restaurant Noma a Copenhaguen i s’ha demostrat quan l’imperi del Bulli s’ha desinflat completament i ha començat a decaure sense la injecció de diners de grans fundacions. Era un negoci que no s’aguantava per enlloc. Per més inri, ara el discurs gairebé exclusiu de Ferran Adrià, a banda donar-nos lliçons sobre la cuina tradicional, que té pebrots això, és donar-nos lliçons també sobre com funciona el negoci de l’hostaleria, quan els seus negocis d’hostaleria no han sigut mai sostenibles per ells mateixos. Per tant, sí, tot pot conviure, però siguem honestos una mica. Per això deia per principis. Trobo que els principis de Santi Santamaria no tenien aquestes contradiccions tan bèsties que té l’adrianisme. Per dir-ho així, perquè no és només ell, eh! És tot el que l’envolta.
Sempre s’ha dit que el pintor Sorolla era un geni i que els sorollistes, la plaga de seguidors, són uns pesats. [Riu]. En el cas d’Adrià no pot haver passat això una mica també?
Pot haver passat, però no m’agrada reduir-ho així, perquè Ferran Adrià continua estant al capdavant de l’adrianisme. No és una cosa que s’hagi separat, l’escola del gurú.
Són la pesta?
No.
Però Ferran Adrià no fa aquesta cuina, esnob i despersonalitzada, que vostè tan critica al llibre i que segueix absolutament la marca de la Guia Cormoran.
Noooo. Això sí que és ficció a la novel·la. Ferran Adrià tampoc estava directament sotmès als designis de la cuina francesa. Ell sí que se’n va voler separar una mica. El cas de la crítica a Ferran Adrià i a l’adrianisme és haver intentat separar aquesta cuina dita mol·lecular o tecnoemocional del corpus culinari del país. Després, a poc a poc els seus deixebles s’hi han tornat a acostar una mica. Mantenint-ne les tècniques, han tornat una mica als orígens. Això és palès en el cas del Disfrutar, que en són els màxims exponents.
El Disfrutar està considerat, si no el millor, com un dels millors restaurants del món. Vostè què en pensa?
Són evidentment adrianistes, però jo crec que n’han corregit els problemes principals, que eren aquest deslligament del país i aquesta identificació –també, per què no dir-ho– amb la marca Espanya. Aquestes expedicions del Ferran Adrià al New York Times i aquesta cosa de la grandeur d’Espanya… a mi tot això instintivament em provoca una mena de mal de panxa.
Fa temps Jaume Fàbrega em va dir que els bascos projectaven la cuina basca al món i que els catalans projectaven l’espanyola. Que això no ho havíem sabut fer bé…
No. I vam tenir l’ocasió de fer-ho precisament amb Ferran Adrià i no es va fer. Per això dic que valoro que els seus deixebles hagin volgut redreçar una mica aquest camí. No sé si ens en sortirem perquè també els bascos tenen aquesta virtut imbatible que és que ells es creuen millors del que són i nosaltres som exactament el contrari. Ens creiem pitjor del que som.
Quin restaurant de Barcelona li agrada més?
Alkostat. Per dues coses. La primera, perquè és militant en la recuperació d’una cuina catalana que sense militància i sense activisme es perdrà. I la segona, perquè exerceix aquesta funció de màxim establiment d’alta restauració, però sobre aquestes bases.
I això no ho fa millor l’Alkimia, que és el mateix xef, i projectat més com alta restauració?
Sí, però, la gramàtica culinària de l’Alkimia és més lliure que la de l’alkostat. La de l’alkostat sí que és més arrelada a la base tradicional catalana. Són el mateix, eh? Són la mateixa cuina, però…
Realment, vostè es pensa que la cuina catalana es pot perdre. I no és només una exageració de la novel·la.
Si jo fos un economista, si jo fos Xavier Sala i Martín, i em posessin les gràfiques al davant de com va la cosa i com va la borsa, el sentit de les tendències borsàries, tots els indicadors fan pensar que anem cap a l’apocalipsi. Igual que amb la llengua, eh. Faig constantment aquesta comparació perquè les dues coses van bastant paral·leles. I encara que ara tenim aquesta passa d’activisme, que anem pel carrer, sentim algú parlant català per Barcelona i diem: “Hòstia, ja està tot salvat”, quan mirem les estadístiques descobrim que estem al 30 per cent de parlants.
A Barcelona!?
Entre els joves.
Menys.
L’estadística oficial diu que és el 30 per cent.
Una cosa és que el sàpiguen o que el puguen parlar i una altra l’ús habitual.
Doncs, igual. Aquest hivern, per exemple, obries Twitter, l’Instagram, el Time Out o la revista Cuina i veies que tot Barcelona era un festival d’escudella. I deies: “Què està passant? De cop i volta totdéu està menjant escudella a Barcelona!”. I tenies aquesta percepció, falsa, evidentment, que la cuina catalana de cop i volta, per aquest activisme màgic dels catalans, l’estem reviscolant i que ja l’hem salvat. Llavors mires la veritat i la veritat és aquesta: Primera: no és tant això. Potser et menjaràs una escudella a l’any com qui ven una experiència exòtica. I segona i més important: aquesta escudella no es fa a les cases, que és, com et deia abans, on se salva de veritat la cuina.
Com la vol menjar a casa? Adés m’ha dit que un capítol de Netflix t’ocupa una hora. Molt bé. Una escudella t’ocupa tot un matí.
No!
Sí! Si està feta com Déu mana. En primer lloc, perquè també n’has de comprar els ingredients i en segon, perquè ha de bullir i bullir a l’olla perquè quede bé.
Bé. Potser un capítol, no, però dos capítols, sí. Amb dos capítols ja vas a comprar i ho fiques tot dintre l’olla. L’olla exprés va molt bé. Ho fiques tot a dintre i ho deixes tot allà.
Vostè faria una escudella amb una olla exprés?!
Per què no?
Perquè és un instrument maligne, al meu parer, per al sentit de la cuina tradicional.
No. És un instrument maligne la intel·ligència artificial. [Riu]. Una olla exprés encara no pensa. No és una Thermomix una olla exprés.
Per tant, Fricandó Nation no és una distopia. Creu que aquest és el nostre present, que s’agreujarà molt més en el futur.
S’hauria pogut situar ara mateix i s’hauria pogut situar d’aquí a cinquanta anys. El que es fa a la novel·la és un “ni pa tu, ni pa mi”. Passa en un futur molt proper. Com que no m’agrada fer pronòstics, que cadascú reflexioni cap a on anem. I tant de bo m’equivoqui, evidentment.
És molt cansat ser català. S’ha de conservar la llengua, els costums, la cuina… I tot això passa per la militància activa.
És que no tenim res més. Ahir no sé qui –crec que era l’Albert Cuesta– va penjar un article del Quim Monzó de l’any 2007 on ja es referia a la mentida aquesta del “Depèn de tu” referit a la llengua. Crec que és mentida. No depèn de tu.
Depèn de tothom.
Depèn de tu en el sentit col·lectiu.
Depèn també d’accions individuals.
Jo no ho crec. Jo crec que les accions individuals tenen poders si hi ha el 80 per cent del cos nacional d’un país. Tant en la llengua com en la cuina. Quan tu ja ets per sota del 50 per cent importa poc el que facis tu com a persona individual si no t’organitzes. És com això del català a Europa. Això hauria sigut una mesura efectiva, bona, de salvaguardar la llengua. I és una mesura que no depèn gens de cap català de manera individual. Depèn de la teva representació al Parlament Europeu. Si això s’hagués aconseguit, sí que seria una cosa bona.
Si a cada persona que se li acosta i que vostè no coneix li parla castellà per defecte, el català es dissol. Aquesta és una acció individual. Sumada a la majoria de gent que ho fa, és gravíssima.
Jo dic “Bon dia” i intento parlar català, però, si veig que la persona té dificultats, no crec que sigui tan greu mantenir una conversa en castellà.
Si tots els catalans fan això, que ho fan quasi tots, el català deixa de ser útil. Com es pot integrar algú que ve de fora si realment considera que no li cal parlar català perquè sempre li canviaran s’idioma i sempre tindrà el recurs de mantenir-se en el castellà?
Sí, però aquí canvies la càrrega de la prova. Tantes persones que et parlen en una altra llengua ja no haurien de ser aquí.
Però hi són.
Hi són, però no hi haurien de ser, i es pot aturar que continuï havent-hi tantes persones de fora que t’estan canviant el demos.
Ui! Ara entra de nou en un terreny d’incorrecció política…
[Somriu]. D’acord, però m’ho has tret tu.
Té raó. I li agraesc que parle sense pèls a la llengua. Com es pot salvar la llengua, doncs? Amb quina mena d’accions?
L’any 2026, amb la situació que tenim que està en un punt de degradació com el de Barcelona, amb un 20 per cent de persones d’ús habitual, les úniques solucions són polítiques. I si aquí no tens la força política, doncs a Madrid o a Brussel·les. Només hi ha una solució política.
Això també afecta la cuina?
No.
Ah, caram! Això és diferent!
No. És que estem millor. Però calen accions polítiques, també. Ens han inculcat darrerament –de manera molt subtil, però molt ben fet– que el quilòmetre zero és una virtut…
Depèn de què es cultive i què no al quilòmetre zero. Si t’agraden les carxofes, hi ha les del Prat, però no sé quanta demanda cobreixen…
És una cosa bastant més discutible del que sembla. Però, de mateixa manera que han aconseguit inculcar-nos això, la correspondència política en aquest tema és que els productes que es cultiven a dos quilòmetres de casa teva siguin més barats que els que venen de Múrcia o Almeria.
És que això sovint no és així. Un cultiu personal, en petita producció, sol aguantar unes despeses molt més altes que una producció en gran escala, que abarateix molt més els costs, ni que hi haja el transport pel mig.
Exacte! Per tant, la intervenció política és rebaixar-li aquests costos. Aquesta és una intervenció purament política, fiscal, si vols, que tu estàs capacitat per fer. Cap pagès, cap pescador, cap ramader o cap productor de primera matèria a Catalunya sent que tingui aquestes facilitats per fornir la seva comunitat immediata més que el de fora. Això és una acció purament política que no es fa.
Quina cuina de fora l’atrau més?
M’agrada molt la cuina oriental. Sobretot, la xinesa de Guangdong, la cantonesa. Estic molt entusiasmat pel Chinatown aquest barceloní que s’ha instal·lat de fa deu o quinze anys. Trobo que és una meravella. He menjat aquesta cuina a Barcelona, perquè no he estat mai a la Xina, i trobo que és superior a totes les altres, inclosa la nostra. Les tres millors cuines del món són la mexicana, la xinesa i la nostra.
[Somric]. Xavier Domingo deia que les tres grans cuines del món eren la mexicana, la xinesa i la francesa.
S’equivocava amb la francesa [Riu].
O potser els francesos som nosaltres.
També podria ser.
Li agraden les empanades argentines?
No!
Ara n’hi ha moltes. Se’n venen arreu.
Sí. Ja no sé. Però no sé quina virtut tenen davant un panadó d’espinacs de Lleida. [Riu]. Res. Res a pelar.
Anem acabant. Segell fosc. Quin cacau han muntat vostès amb això. Apareixen com a coautors de la seua novel·la i també ara com a impulsors d’una pàgina web, el Menjòmetre, que publica ajudes públiques i que s’ha guanyat tota mena de crítiques… Qui són aquests?
He, he.
No riga i explique-m’ho, home.
T’ho explico fins a on puc. Jo tinc una relació tangencial amb el Menjòmetre. Ho he dit sempre. Però el Menjòmetre és una creació d’aquest conglomerat de gent, que no diré qui són. Si volen, que ho diguin ells.
Quants són?
Almenys, dos [riem], que tenen moltes coses al cap, que volen canviar el país, que estan molt cabrejats i que són gent que ve del món del màrqueting i la publicitat. La idea original d’aquesta novel·la surt d’ells. És, per tant, una novel·la escrita a quatre mans, com pot veure una persona que tingui una mica de curiositat, d’investigador periodístic. Qui obri la segona pàgina veurà que els drets estan repartits entre mi mateix i una empresa. Perquè al llibre han col·laborat també aquesta altra organització i aquesta altra gent que s’amaga darrere de Segell Fosc. Jo comparteixo les idees d’aquesta gent, el seu esperit i tot el que fan, però no hi tinc cap intervenció directa, a banda el llibre.
És com una metanovel·la. Hi apareix un periodista, que podria ser vostè, i una organització que es diu exactament Segell Fosc i que és qui escriu la primera versió del text… Jo no m’ho crec. Crec que és vostè qui l’ha escrit.
[Riu]. No penso dir res més al respecte.
Com ha seguit la gran brega que s’ha muntat a l’entorn del Menjòmetre? Vilaweb ha vist darrere Segell Fosc l’empresari Albert Castellón i ell ho ha rebutjat i n’ha fet una certa befa…
L’Albert Castellón és amic meu. Vaig trobar lamentable la peça que en van fer a TV3. De fet, en aquella peça directament hi havia mentides. Vicent Partal ha aprofitat que el Pisuerga passa per Valladolid per col·locar-se en aquesta acusació genèrica, també tòpica, de trumpista. Quan alguna cosa no t’agrada o et sembla que va en contra teu li dius trumpista i ja està. Vaig donar a l’Albert plenament suport. I considero el Menjòmetre una gran iniciativa, encara que se n’han de polir coses. Hi ha ideologia al darrere, evidentment, que no potser jo no comparteixo del tot. No comparteixo això de les beques menjador. I ja ho he dit a la gent que ho va crear, que s’ho haurien pogut estalviar. Gent que ho va crear que són…
Dos!
No! Dos són els que hi ha darrere de la història, però els que van crear el Menjòmetre són enginyers. Són desenvolupadors.
Però aquests enginyers no n’ha redactat els texts…
No, però també tenen idees, que són idees de científics, que són bojos tots…
Hi ha hagut altres pseudònims grupals. Per exemple, J. B. Foix, que escrivia, sobretot, temes econòmics…
No del tot…
Al darrere hi havia Francesc Sanuy. I també es va fer molt famós en la seva època. Ara també hi ha Roger Vinton…
I abans hi havia Ofèlia Dracs!
Sí, però ells s’identificaven… Escriurà Subventionation?
No ho sé. Depèn del que vulgui Segell Fosc. Em deixaré extorsionar per ells. Depèn molt de si hi ha material o no. Crec que això està molt bé per fer riure, però la meva animeta de periodista, que es resisteix a morir, em diu que no és el camí. Que el camí és el dels noms i dels cognoms. Dir les coses costi el que costi, encara que hagis de bregar contra demandes i querelles. I encara que hagis de quedar marginat de la vida social que tenim, que, a més, és com estic, i per tant, tant me fot.
Sap què pense? Que vostè no deixarà de ser periodista.
Ah, no? No ho sé. Ja veurem què farem. Si m’ho puc estalviar, ho evitaré.
