Melcior Comes (la Pobla, Mallorca, 1980) ha publicat recentment L’home que va vendre el món (Proa), una novel·la que narra la vida de Simó Diarte, un publicista que treballa en la campanya electoral de Rosa Dorca, la candidata a l’alcaldia de Barcelona d’un partit populista. Comes recupera la capital catalana com a escenari dels seus llibres perquè considera que hi havia moltes coses a explorar i tractar, com ara la demografia, la massificació turística o els efectes del Procés i del post-Procés. Com a acèrrim defensor d’una literatura compromesa i en català, l’autor es mostra molt crític amb la beca de 80.000 euros anunciada per l’Ajuntament de Barcelona a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) perquè un autor llatinoamericà faci a la ciutat una estada i hi escrigui un llibre. Considera que aquesta no hauria de ser la funció de l’Ajuntament i creu que discrimina els autors que escriuen en català, que, segons alerta, “s’estan morint de gana”. Fins i tot dubta de la legalitat d’aquesta ajuda perquè és excloent: “És més que espoli fiscal”.
Amb L’home que va vendre el món recupera Barcelona com a escenari. Per què aquest retorn?
Havia estat fent moltes novel·les sobre Mallorca i crec que havia dit moltes coses interessants sobre la societat mallorquina dels darrers 30 o 40 anys. I vaig pensar que feia molt de temps que visc a Barcelona. Fa més de 20 anys, i crec que hi havia coses molt interessants a explorar. I, com qualsevol persona que hagi estat a Barcelona els darrers 25 anys, he vist moltes transformacions de la societat catalana. De la demografia, de l’espai urbà, dels problemes socials, socioeconòmics, ideològics, el Procés i el post-Procés. Són coses estimulants per escriure, almenys des del meu punt de vista.
És un retrat de la Barcelona actual, o potser de la Barcelona que tindrem en un futur?
Crec que és un retrat de la Barcelona d’ara mateix. El que passa és que, per englobar tota una realitat, sempre et veus en l’obligació de crear una imatge. En el fons, si vols dir una certa veritat, objectiva, has de ser més llest que la mateixa realitat, i l’has de deformar una mica per fer-li dir les coses que habitualment es podrien escapar d’un llenguatge massa literal. El llenguatge literari ha d’anar més enllà del literal, i, a més, crec que el fet literal ja ens ho expliquen els diaris. I la feina dels periodistes és explicar-nos el que és literalment la realitat. Però després hi ha aquella explicació literària, que és la conseqüència d’intentar deformar una mica les coses. Donar-los una altra òptica, fer-los significar coses una mica inèdites de determinats punts de vista. Aquí ve el joc literari, que no és diferent del que fan els pintors o el que fa qualsevol altra mena de creador.
Però aquest joc literari també mostra una preocupació, oi?
Evidentment. Crec que els escriptors ens hem de posicionar i hem de dir coses compromeses amb un determinat valor, amb un determinat estil de vida i amb unes determinades opcions. El llibre no ha de ser una exposició d’aquestes idees, però ha de servir per decantar la balança a favor d’algunes coses que realment l’autor creu que són més importants que d’altres. Això sempre passa. És a dir, que no escrius una novel·la per convèncer ningú, però aquella visió del món, en el fons, ha de ser convincent i ha d’ajudar a crear una determinada sensibilitat. Sigui la que sigui. Crec que això és una feina que sempre fa la literatura, i l’ha de fer.
Simó Diarte és el protagonista. Com el definiria?
És un savi en hores baixes. Un intel·lectual a la deriva una mica idiotitzat per la feina. És un paio intel·ligent, però al mateix temps empegueït. Sobretot pel mateix estrès de la feina. Per la mateixa exigència de sobreatenció i de sobretensió que li provoca una feina d’aquestes característiques. Tampoc és una persona tan jove per tenir tantes coses dins el cap, no? I arriba un punt en què, si no tens 23 anys, o fins i tot 20, aquest ritme mental i d’atenció que t’exigeix una feina d’aquestes pot passar factura. És un estudiós, un analista de tendències, un antropòleg del consum, que en diu ell també, i que, en certa manera, sent que el que podria ser un ofici digne, que és l’ofici d’intentar convèncer que les coses que vols vendre són interessants, s’ha convertit en una enganyifa total. És peculiar.
I populista?
És clar. En el fons, la novel·la és una reflexió sobre de quina manera el llenguatge del populisme, que és el llenguatge de la publicitat, ha impregnat el món de la política. El llibre ve d’aquesta preocupació més o menys intel·lectual. És a dir, des de quin punt de vista el llenguatge de les xarxes, el de comunicació de masses, ja prepara tot el que ha vingut en els darrers 10 anys i que ja treia el nas dintre del panorama polític. I que no és altra cosa que l’ascens del populisme de dretes i d’esquerres. Però és això, el llenguatge de les xarxes, el llenguatge de la publicitat…
La polarització social i política?
La polarització, en el fons, és una derivada més d’aquest tipus de llenguatge i d’aquest tipus de mentalitat. És com si les xarxes, el viure tan penjat de les pantalles, la fragmentació de l’atenció inevitable, que hem hagut de patir tots els que no ens quedava més remei que viure abocats a les xarxes, preparés el terreny perquè arribessin totes aquestes opcions polítiques a governar-nos. Entre una cosa i l’altra, hi ha un lligam directe.
I per què definir-ho com a populista i no neofeixista o d’extrema dreta?
Bé, són maneres de dir això. A mi m’agrada pensar que totes aquestes coses poden portar al feixisme. S’assemblen a les coses que van portar al feixisme fa just cent anys. Són una espècie de populisme prefeixista. Als anys 10 i 20, totes aquestes opcions hi van ser dient exactament el mateix que diuen tota aquesta gent. I van derivar cap a Mussolini, cap a Hitler, i sobretot allà on això va tenir unes derivades electorals clares i explícites. A Espanya no, perquè es va imposar guanyant una guerra, però crec que és interessant això. És una avantsala del feixisme, perquè, de fet, el feixisme es basa a abolir el sistema electoral i a implantar un líder únic que arbitri i que ho decideixi tot. Però aquesta gent no et parla d’això. No et diuen “guanyarem dues eleccions per acabar amb el Parlament i ens hi posarem nosaltres a governar el país durant 10 anys”. Diuen unes altres coses, però hi ha moltes similituds i molts punts de coincidència amb el que són els projectes feixistes, tot i que també tenen els seus propis valors, alternatives i discursos. Crec que també és interessant distingir-ho, perquè penso que, fins i tot qualificant-los de feixistes els fas el joc i els afavoreixes guanyar.
Per què?
Els estigmatitzes, i els votarà la gent que és visceralment feixista. I la gent que és de centre, que té un cert sentit comú, pensa que dient que són feixistes, els estigmatitzes, els vols marginar i són gent que té propostes decents. I que el primer que et diu avui en dia la gent és que tenen raó en moltes coses com, per exemple, la immigració, perquè estan apuntant coses que els altres no s’atreveixen a dir. Aleshores, et preguntes si val la pena.
Amb qui s’ha inspirat per construir el personatge de Rosa Dorca, la candidata a l’alcaldia que surt al llibre amb un tarannà populista?
He fet un personatge arquetípic, perquè crec que totes aquestes opcions, sigui un populista d’esquerres o un de dretes, són gairebé personatges de manual. Gairebé no te’ls has d’inventar perquè ja estan creats. I només que tu t’aboquis a les xarxes, miris una mica la premsa internacional o els assajos que parlen sobre aquests temes, t’adones que és un tipus de discurs molt similar. Ja sigui a Itàlia, a França, a Àustria o als Estats Units, com ens ha acostumat bestialment Donald Trump. En el fons, es tractava d’amalgamar un tipus de discurs que soni així, però donant-li una ressonància una mica diferent. Més digna literàriament i una mica irònica, perquè la novel·la es basa sempre a dir les coses d’una manera entretinguda i diferent. No podem dir exactament el mateix que el que ja s’ha dit. Bàsicament, tampoc podem copiar el que ja surt als diaris, però que el lector ho pot reconèixer com un arquetip. L’objectiu de la novel·la és mostrar que sempre ens enganyen de la mateixa manera la mateixa mena de persones. I això és el que ens ha de fer obrir els ulls.
I mirar cap enrere i tenir memòria històrica del que ha passat?
També, exacte. Per això et deia allò d’aquest populisme prefeixista dels anys 10 i 20. Tot allò que va abocar en el feixisme després. A vegades amb els mateixos polítics i, a vegades, amb uns hereus encara més exagerats com va ser Mussolini i Hitler. Aquesta mena de discursos sempre han existit. De fet, és una cosa tan antiga com la democràcia grega. Aquest tipus de xenofòbia, populisme, de demagògia de masses, d’estimular les més baixes passions, la sensació contínua de perill i de traïció de les elits és de manual. Ens estan enganyant de la manera més vella de la història i tornem a caure. És una cosa que ha passat tantes vegades, i tornarà a passar tantes vegades, que…
L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
No són dos cops, són dos mil. És cíclic això. La pedra torna a caure de la muntanya, torna a entrebancar la carretera de la mateixa manera i torna a provocar la mateixa mena d’accidents. Sempre, contínuament. I, bé, això és tragicòmic.
I falten discursos per rebatre els arguments que propugnen?
Evidentment, però també s’ha de qüestionar fins a quin punt, com que ells no operen a través dels raonaments, són immunes als raonaments. Vull dir, et poden sortir sempre amb qualsevol mena d’estratègia, amb qualsevol mena d’argumentació boja, que no té res de racional. Sempre és una repetició de consignes, insults, pors… Fins i tot, aquesta esperança que puguem tenir d’argumentar i d’exposar dades per confrontar-los és una mica qüestionable. Se’ls ha de fer front amb més carisma, amb més personalitat i, fins i tot, amb un cert sentit de la ironia i de l’esperit del joc. Se’ls podria guanyar per la raó si juguessin dins d’aquest terreny.
Però estan fora del que és racional?
Sí, estan fora d’aquí, estan fora. Estan a la seva pròpia lliga, on les coses es pensen d’una manera totalment diferent. És evident que has de tenir estadístiques que demostrin que moltes de les coses que diuen no tenen cap ni peus, però demà et poden sortir amb una altra estadística elaborada a la seva manera o faran demagògia amb un cas concret que magnificaran i faran veure que tenen tota la raó del món. És això, també.
Podríem catalogar la novel·la de literatura compromesa políticament i en català?
Es parla molt de la literatura catalana com una literatura que escapa de la realitat. Que es refugia en els mites, amb la novel·la simbòlica o poètica, amb la novel·la del llenguatge feta per poetes i per les parauletes boniques, la novel·la amb molt de sentit de la ruralia, de l’autenticitat. Jo em dic la novel·la de la matança del porc, perquè sempre hi ha aquesta escena de la matança del porc i aquestes parauletes els “atuells” i la “vianda”, que no hi falten mai en tot aquest tipus de literatura. És una cosa que a mi sempre m’ha indignat. I la meva novel·la està feta per contestar això. És una novel·la obscenament política, obscenament urbana, tan urbana que no surt dels mateixos carrers de l’Eixample. Tot està situat en aquest quadrat d’or i, a més, per marcar-lo més he fet que hi hagi canals navegables. Vull dir, no és el passeig de Gràcia, sinó que ho han buidat i baixen vaporettos per deformar…
Deformar la realitat, però també pot ser una forma de denunciar la turistificació de la ciutat, no?
És clarament una forma de fer això. Jo no tinc res contra aquesta literatura que et comentava, però arriba un punt en què ja fa una mena de gràcia i ja es converteix en una espècie de matèria catalana i que la novel·la catalana ha d’anar d’això. Doncs no, farem una literatura que parli del món, que parli de la realitat, que ho faci en sa llenguatge de la realitat. I també tenim un català que pot servir per expressar les coses d’internet, les coses de la xarxa i les coses algorítmiques. Si la novel·la surt bona o no surt bona, és una cosa, però, com a mínim, la idea de fons és fer un tipus de literatura que enfronti la realitat amb maduresa. S’ha reflexionat molt sobre això, que la literatura catalana escapa de la realitat perquè la realitat no ens pertany. Perquè no ens pertany lingüísticament, tant que també som una societat minoritzada, tampoc no ens pertany perquè no hem tingut mai poder i no podem fer novel·les sobre el poder. Jo faig una novel·la sobre el poder, sobre de quina manera el poder actua, sobre de quina manera es forja el poder mediàtic, el polític, l’empresarial… De quina manera es couen les coses a la rebotiga del poder. Aquesta era la idea.
Recentment, i parlant de realitats i amb l’Ajuntament com a protagonista, va ser molt crític amb la beca de 80.000 euros. Per què?
Em sembla que no és el que li correspon fer a una institució pública catalana. Em sembla que és un malbaratament de recursos. Com a institució pública catalana que és, l’Ajuntament ha de protegir i fomentar la creativitat i l’excel·lència en llengua catalana, que és la llengua del país i que tampoc no està passant per un moment de gran salut ni cívica, ni lingüística, ni literària, malgrat que hi ha molt bons escriptors que fan molt bona feina. Però és que els bons escriptors, que fan molt bona feina, s’estan morint de gana. És que és literalment així. Estem lluitant per engrunes. Tots els bons escriptors que hi ha s’apunten a aquestes beques de 6.000 euros de l’Ajuntament i, a vegades, no els les donen. Això implica que no puguin escriure. I tu, com a Ajuntament, aniràs a donar aquests diners a sistemes literaris que ja tenen també del seu propi sistema de beques, perquè jo ho vaig buscar. Se’n van a donar 80.000 euros als mexicans, i els mexicans, en primer lloc, tenen una economia que dins el PIB mundial està pràcticament a escala d’Espanya. No estan donant diners a uns pobres que s’estan morint de gana. No. I, en segon lloc, també tenen sistemes de beques per als seus escriptors. Aquestes convocatòries de beques estan obertes per als seus escriptors, no per a mi. I nosaltres en farem una altra també per a ells.
Són 80.000 euros que serviran per pagar l’estada de l’autor a Barcelona. Com una mena d’Erasmus, però molt ben pagat.
És un Erasmus extraordinari. Ho he analitzat i ho he buscat, i en tot el panorama mundial en llengua castellana no hi ha cap beca ni privada ni pública amb aquesta dotació. L’únic que hi ha més ben dotat a escala global són les beques MacArthur, que les dona una fundació privada nord-americana, i que poden arribar a donar mig milió de dòlars repartits en cinc anys. És a dir, una ajuda que es dona de 100.000 en 100.000 dòlars. Si te’n donen una, és un triomf per a tota la vida. Però la de l’Ajuntament no té cap mena de sentit.
És anar a qualsevol país i proposar una beca perquè un autor d’allà vingui a Barcelona i escrigui el que li sembli, no?
Exacte, sobretot quan tu tens escriptors de Barcelona que et fan molt bona feina, que et poden escriure llibres molt bons sobre Barcelona. Aniràs a buscar un guatemalenc o un argentí, que jo no dubto que pugui venir un argentí absolutament genial a escriure’t un llibre molt bo sobre Barcelona. Això no ho dubto gens. Això és obvi.
El que critica és que aquesta sigui la funció de l’Ajuntament de Barcelona.
Evidentment. Si jo fos molt ric i tingués 10 milions d’euros de patrimoni, també m’inventaria un sistema de beques i oferiria 100.000 euros a la novel·la catalana que més m’agradés. I pels meus ous donaria aquests diners. Com fa la Fundació Finestres, que hi ha uns senyors molt rics al darrere que donen aquests diners. I ho donen tant en català com en castellà. Però és que, fixa-t’hi, aquesta beca és una cosa contra els catalans, però també és una cosa contra els espanyols. Vull dir, si tu ets un escriptor català que escriu en espanyol o ets un escriptor d’Extremadura que t’estàs morint de gana i pagues impostos a Espanya, tampoc no pots acudir a la beca de l’Ajuntament de Barcelona de 80.000 euros. Fins i tot dubto de la legalitat d’aquesta subvenció. Si ara l’Ajuntament de Barcelona s’inventés una beca només per a escriptors mallorquins o només per a escriptors valencians, crec que aniria contra principis constitucionals.
Després de l’anunci hi va haver una petició per retirar la beca, però l’Ajuntament va dir que no i que no entenia on era la polèmica.
Per a ells no n’hi ha perquè participen d’un nacionalisme banal espanyol que els impedeix veure que estàs creant una desigualtat brutal. Totes les beques en català de l’Ajuntament de Barcelona que es donen, totes elles juntes, no sumen els 80.000 euros. I, a més, també dedica 75.000 euros més a petites beques en castellà. I ara, a més a més de tot això, buscarem un superheroi argentí o mexicà que ens vindrà aquí a escriure la gran novel·la sobre Barcelona. La ciutat de Barcelona tampoc no necessita més promoció literària internacional, ni literària ni no literària. No en necessita. És com si em diguessis que l’Scarlett Johansson necessiten més focus… Pots donar-li una beca a l’Scarlett Johansson, però és que no la necessita. És coneguda i acollida per tothom.
Parlava de 75.000 euros més 75.000 euros en petites beques destinats a autors en català i en castellà.
75.000 i 75.000 repartits entre quinze, que acaben sortint de 6.000 euros cadascuna.
Però, clar, amb aquesta beca s’està dedicant el doble a la literatura en castellà. Crea una desigualtat?
És exactament això. Amb l’excusa que li dones a un sud-americà, li dones el doble a la llengua castellana. Al jove de 20 anys que vol ser escriptor i és català li arriba el missatge que ha d’escriure en castellà perquè tindrà més ajudes institucionals i un mercat mundial amb 400 milions de lectors.
Aquesta beca no xoca amb la creació de la Comissionada del Català?
I es van adscriure al Pacte Nacional per la Llengua. T’adscrius al pacte i fas això? No sé què ens queda… Obrir un prostíbul del feminisme? És com si fessis un pacte pel feminisme i després donessis diners públics per obrir un prostíbul a la Rambla. No sé jo si això és feminisme. Com a institució pública hauries de fer una altra cosa. Està molt bé que hi hagi una macrobeca, però no sé si és la funció dels diners públics arribar a aquestes grandíssimes quantitats. Perquè, fixa’t, quan a un vell que ha escrit tota la vida li donen el Premio Cervantes li donen 125.000 euros. I l’Ajuntament donarà pràcticament això.
En un article recent va ser molt contundent i va escriure que “n’hi ha que tenen un pla per cagar-nos al damunt i fer-nos desaparèixer amb els nostres propis impostos”.
Això és el missatge que t’estan donant. Pagaràs impostos i aquests impostos els dedicarem a promoure una cultura que t’eclipsa totalment i t’anul·la totalment. Ja és més que espoli fiscal això.
El català ha desaparegut dels carrers de Barcelona?
Bé, al català, el carrer a Barcelona li costa molt. Jo no sé si ha desaparegut, però costa trobar-lo. Intento parlar amb tothom, i hi ha molta gent que se t’adreça en castellà, i tu li parles en català i després continua parlant en català, però no és la llengua d’inici. Les estadístiques evidencien molt marcadament que el català no està passant per un moment pletòric. I les maneres de revertir la situació no impliquen precisament crear una beca internacional per escriure en castellà. Així no millores la salut de la llengua.
I el bilingüisme tampoc ajuda?
Jo soc bilingüe, tu també ets bilingüe. Això del bilingüisme sempre ha estat una mentida. No hi ha hagut mai una societat bilingüe, hi ha hagut unes persones que hem hagut de ser bilingües dins el nostre propi territori perquè unes altres persones deien i diuen que tenen el dret de ser monolingües. Ells tenen el dret de ser monolingües aquí, però tu no tens el dret de ser monolingüe en la teva pròpia llengua en el teu propi país. Aquest dret no el tens. Perquè ells tinguin el dret de ser monolingües tu et veus en l’obligació de ser bilingüe.
Això és una imposició del fort contra el petit.
Exacte. I, al damunt, l’Ajuntament de Barcelona m’ha donat la raó. No només poden venir aquí a cagar-se a casa nostra en la seva llengua, sinó que a sobre ho pagues tu.
