Màrius Serra: “El que és de mala educació és canviar de llengua”

ENTREVISTA d''El Món' amb l'escriptor, que ha adaptat 'Tirant lo Blanc' al català actual. És "la història d'algú amb la confiança alta, el contrari dels catalans d'avui", cosa que el duu a reflexionar sobre l'estat actual del país i de la llengua

A escola, de sempre, han fet llegir el Tirant en versió “original”. L’important, però, és la narració i no pas la manera com està escrita?

Es pot llegir de moltes maneres. Els lletraferits valorem molt el “com”: la llengua, les paraules… Llegim i estudiem. Ara bé, el Tirant ha arribat als nostres dies perquè és bona i ha seduït durant generacions. Si vols gaudir-ne com d’una sèrie de Netflix, entrar en aquell món, ara pots trobar dificultats. A les edicions filològiques, la de Martí de Riquer només té l’ortografia adaptada i la d’Albert Hauf ni tan sols això. Tot plegat alenteix la lectura. És un altre procés, un altre esport, tot i que si vols gaudir de la novel·la sense notes a peu de pàgina ni estudis, té tots els elements. L’èpica, per exemple: tant de “Joc de Trons” i nosaltres tenim l’original! Adaptar-ne la llengua funciona i no és un invent nostre: fa deu anys Gallimard va editar els Assaigs de Michel de Montaigne en francès actual, els Contes de Canterbury de Chaucer també existeixen en anglès actual… Passa a totes les cultures: les llengües evolucionen, la llunyania es fa gran… per a algú de 13 anys la llengua del Tirant ja és aliena.

El català d’aquesta nova versió és actual però no pas aigualit.

La novel·la té molts registres: una part col·loquial, amb personatges que mostren l’ànima humana i que són molt més fàcils d’adaptar; i també té parts amb una retòrica cortesana on la llengua ha de ser forçosament elevada. El que no pot ser és que a cada frase hi hagi alguna cosa que hagis de buscar a un diccionari. Actualitzar és prendre decisions i al pròleg intento explicar-les. El criteri, però, és el meu o el de la meva generació. L’altre dia el fill de nou anys d’un amic no entenia què volia dir “escampar la boira”. Em va acollonir però visc en aquest segle i ho tinc en compte. Es tracta de facilitar la lectura des de la banda sonora de la llengua tal com dringa ara.

“L’altre dia el fill de nou anys d’un amic no entenia què volia dir ‘escampar la boira’. Em va acollonir però visc en aquest segle i ho tinc en compte.”

L’escriptor Màrius Serra | Jordi Borràs

Fa pocs dies, justament, corria per les xarxes una llista de “paraules en perill d’extinció” que feien servir a una escola i on hi havia “rai” o “escarnir”, completament normals per a molts.

Ho vaig veure! Hi ha aquest fenomen terrible de paraules i coixins sonors que la generació nascuda als vuitanta compreneu però no feu servir gaire i que és possible que no transmeteu als fills. També hi té a veure el tipus de vida, com va passar durant el gran moviment del camp a la ciutat. Es van perdre molts mots com es van perdre molts oficis, i altres es van mecanitzar… va desaparèixer molta llengua.

A Acorar, Toni Gomila lamenta aquest tipus de pèrdua: tantes paraules per dir “cotxe” i una de sola, “arbre”, per a dotzenes i dotzenes d’espècies.

És brutal, sí. Dins el Tirant, en canvi, hi ha “valenciana prosa”, subordinada i cortesana, però també arengues abans de combats, sermons per convertir musulmans, moments de prosa molt íntima, sentimental… Hi ha un catàleg molt ampli que va de l’èpica i la política a la vida més personal. Tot això té molt a veure amb la manera de viure. Com vols tenir un lèxic militar català si no tenim exèrcit? O una literatura fonamentada en la guerra? A la novel·la es veu molt el coneixement cortesà, aristòcrata, militar, cavalleresc, de l’alta cultura, i també un submón de traïdors, suborns… Hi ha de tot, és una novel·la molt total i que té un món molt ampli al darrere, que no només és diferent per medieval sinó que hi ha una diferència flagrant d’amplitud, de projecció i d’àmbits d’ús pel que fa a la llengua.

Un exemple perfecte per contradir els qui creuen o diuen que el català no serveix per parlar de les coses importants.

És un aspecte clau, un dels més interessants del Tirant: parteix d’un entorn on el català era hegemònic a la Mediterrània. Es nota en el punt de vista, el to i el tarannà. No és estrictament una novel·la de cavalleries, no hi ha forces màgiques, és realista. És la història d’algú amb la confiança alta, el contrari dels catalans d’avui. Per això hi ha coses tan brillants com vèncer un exèrcit molt més nombrós duent un ramat d’eugues en zel que fan embogir els cavalls enemics. Hi ha molts trucs, exemples que es deuen a l’enginy però que sempre amb són realistes. Tirant és un superheroi sense poders, d’una classe social i un moment històric on l’autoestima catalana era molt alta. Contrasta molt amb la història i la tradició literària d’aleshores ençà. Tenim molt pocs elements d’èpica, ara, i aquí hi eren tots. La novel·la és una construcció amb escenes d’acció amb un ritme espectacular, potser calia canviar els noms de les armes però la resta… Joanot Martorell era un fabulador esplèndid i parlava del que coneixia, del seu món… i amb voluntat de subvertir la realitat. Quan va començar el Tirant, de fet, feia set anys que havia caigut Constantinoble i ell creia que els bons havien de guanyar.

“Tirant és un superheroi sense poders, d’una classe social i un moment històric on l’autoestima catalana era molt alta. Contrasta molt amb la història i la tradició literària d’aleshores ençà.”

Màrius Serra al seu despatx durant la seva entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs

Tenia prou a prop el referent de Roger de Flor i els almogàvers, a només un segle i mig de distància.

Tant que fa que Tirant mori a Adrianòpoli i quan ja ho té tot guanyat, com Roger de Flor, malgrat l’ironia de matar-lo d’una pulmonia. El vincle hi és. Presentant el llibre a Girona, Xavier Renedo va dir que a Martorell hi ha manlleus de Llull, d’Eiximenis, de Roís de Corella… era cunyat d’Ausiàs March, poca broma! Hi ha una assumpció de la tradició i la història que va del pare fundador de la literatura catalana, Ramon Llull, a tota la resta que havia llegit, en un moment on la concepció medieval de l’apropiació és molt diferent de la idea actual de plagi. A la primera part del Tirant hi ha una paràfrasi del Llibre de l’orde de cavalleria de Llull per explicar què vol dir ser cavaller, per exemple. Hi ha coneixement i voluntat d’inscriure’s en una tradició no només lingüística sinó també política i cultural.

Però el Tirant no és un llibre de cavalleries, va més enllà de la tradició d’un Chrétien de Troyes, per exemple, tot i que l’inici sigui semblant.

Per això hi ha qui la considera la primera novel·la moderna, que és dir molt. Parteix d’un codi conegut, la Matèria de Bretanya, l’origen geogràfic de Tirant i d’on beu la història “artúrica” dels cavallers de la Roca Salada, però després els personatges són de carn i ossos. Hem de recordar la força prescriptiva de Cervantes, que va fer que el Quixot salvés el llibre de la crema dient que era el millor del món, però com deia Martí de Riquer la novel·la pròpiament dita comença quan Tirant arriba a Sicília. Els personatges prenen una profunditat que no tenien fins ara, no són arquetips. La història de l’Emperadriu amb Hipòlit, tot un gigoló, és espectacular… Tota la narració té una tendència humanista que l’apropa al Renaixement. Hi ha molta retòrica medieval, és clar, però tornant al Quixot, diu que al Tirant els cavallers mengen, dormen i abans de morir fan testament. Em recorda al que deia la meva àvia, que va néixer al segle XIX. Quan vèiem una pel·lícula junts, sovint s’indignava i preguntava “que no mengen ni dormen, aquesta gent?”. Al Tirant ho fan, no són tot gestes, i aquesta idea és molt moderna. Algunes de les tècniques narratives són molt avançades, també, i hi ha tot de detalls que deixen clar que el Tirant no és un romanço, és un món autònom que viu en ell mateix.

La seva extensió ho deixa força clar.

L’obra completa són mil pàgines però al llibre mateix hi he posat unes senyals que indiquen quatre itineraris. N’hi ha un “d’essencial”, que se salta una mica l’inici i que passa per un 60% del llibre; un itinerari d’episodis bèl·lics, l’aproximadament 20% del llibre on hi ha tota l’acció; també n’hi ha un altre només d’episodis amorosos… i encara n’hi ha un altre, per fer un tast del Tirant, que selecciona nou capítols autoconclusius, com si fos un recull de narracions. Són variades i estic convençut que molta gent, si el fa servir per trencar el gel, s’hi acabarà enganxant.

“El Tirant i tota la literatura medieval són un doll d’aigua clara, provenen d’una riquesa cultural de primera magnitud a Europa i fan encara més sagnant el que ens ha passat des d’aleshores.”

L’escriptor Màrius Serra | Jordi Borràs

És curiós que parlem del valor narratiu del Tirant, de la riquesa de la llengua i de la feina de dur-lo al català actual quan el TSJC fa poc que ha donat per acabada la immersió.

Més enllà de les valoracions sobre aquesta bajanada de sentència, el Tirant i tota la literatura medieval són un doll d’aigua clara, provenen d’una riquesa cultural de primera magnitud a Europa i fan encara més sagnant el que ens ha passat des d’aleshores. El 1984, quan s’apropava el 500 aniversari de la seva publicació, se’n va presentar la traducció a l’anglès de David Rosenthal. A la seva introducció, es preguntava com podia explicar als lectors que eren davant d’una de les novel·les més importants de la Modernitat i que no sabien ni que existia. Perquè està escrita en català, una llengua que era de primera divisió però que va viure una sèrie de vicissituds que la van deixar en segon terme. Cervantes, de fet, segurament va llegir la traducció de 1511, que era anònima. Parlava de Tirante el Blanco com d’una gran novel·la però no sabia ni que existia, Joanot Martorell. Fins a Marià Aguiló, a la Renaixença, la figura no es recupera. És la història de la nostra cultura: veure com una cosa tan important perd valor fins a sortir del cànon universal, que costés tant que hi tornés i que no tingui l’impacte que mereix. Si hagués estat escrita en una altra llengua o la nostra història hagués estat diferent, tindria una dimensió molt més gran.

Com fem encaixar el “català actual” d’aquest tirant Tirant i el de TV3 i Catalunya Ràdio o, fins i tot, el dels youtubers de la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural?

Hi ha una doble dialèctica, la de la qualitat i la de l’ús, i fan de mal ferrar. Sempre estic a favor de la qualitat i de la importància de la correcció i els registres no tenen per què posar-los en risc, com demostra Quim Monzó, que entra on vol des de la creació i la genuïtat. Però pel que fa a la cultura de masses, audiovisual… els youtubers viuen i beuen d’una font poc clara, molt voluble i molt poc militant. Em trobo en el vol i dol. Vaig néixer a Nou Barris, de família catalanoparlant però l’única del meu entorn. Vaig estudiar a Horta, sempre en castellà, sóc boomer total, i he vist com companys, que han tingut fills amb parelles castellanoparlants com ells hi parlen en català. És molt sorprenent i una victòria, però va acompanyat d’un català d’una qualitat dubtosa, tant fonèticament com lèxicament. Tinc una visió ambivalent, com més parlem millor però voldria que parléssim bé, i és un peix que es mossega la cua per un problema de sobirania política. Ningú, des de cap posició política, reivindica per al català el que diu el punt 2 de la Constitución Española sobre el castellà: que tothom té el deure de conèixer-lo i el dret de fer-lo servir. Imagina’t què passaria si algú ho demanés: nazi, supremacista… i això vindria dels nostres! Doncs vivim sota aquest règim amb el castellà, qualsevol consideració queda empetitida per aquesta realitat. Davant d’això el debat de la qualitat, que m’amoïna, és per sota del debat de l’ús. El problema és que tenim massa fronts oberts.

Un tòtem del nacionalisme espanyol com José Antonio Primo de Rivera es negava a dir “espanyol” al castellà perquè no és més espanyol que el català, el basc o el gallec. “Espanya no és ni una raça ni una llengua” sinó un futur imperial comú, deia.

Com quan els acadèmics de la Generación del 27 i companyia van signar una declaració reconeixent la unitat de la llengua catalana i en canvi avui, amb el “gobierno más progresista de la historia”, les “Comunidades Autónomas” catalana, valenciana i illenca s’han de comunicar forçosament en castellà. Els capgiraments són constants, com aquell debat electoral on el ministre de l’Interior espanyol (Fernández Díaz) parlava en català i el candidat d’ERC (Rufián) contestava en castellà. La llengua va quedar fora del discurs per “eixamplar la base” i ha quedat tan minimitzada que ha perdut el valor afegit. Per això trobem aquestes dades esfereïdores de l’ús del català entre els joves. El mateix concepte de “normalització” ha tret motius per fer-lo servir. “Ja està, som collonuts, som normals i és igual quina llengua facis servir sense preguntar-te per què”. Quan tenia quinze anys fèiem fanzines, els fèiem en català i anàvem a deixar-los als bars. Quan vaig publicar el primer llibre ho vaig fer en català perquè volia i, quan algú em preguntava per què no ho feia en castellà per arribar a més gent, sabia que era mentida, una hipòtesi que requeria una edició i distribució físiques que tenien un cost. Avui tot és diferent, els likes vénen de tot arreu i, si no tens clar per què fas servir una llengua, és normal que canviïs al castellà per tenir més èxit.

“La llengua va quedar fora del discurs per ‘eixamplar la base’. Per això trobem aquestes dades esfereïdores de l’ús del català entre els joves.”

Màrius Serra al despatx de casa seva | Jordi Borràs

Durant molt de temps moltíssima gent, especialment arribada a Barcelona des d’altres punts del país, havia entès l’ús del català com un acte de resistència política conscient.

Aquest és un dels molts drames. La dialèctica del comerç, per exemple. Hi ha una norma no-escrita que diu que “qui paga mana” i que, per tant, el comerciant s’ha d’adaptar a la llengua del client. Això només passa en un sentit; en l’altre, mai. Qui no parla i no vol parlar català s’indigna si li ho demanen. No cal militància sinó una realitat cultural, un perquè. El quilòmetre zero el valorem en tot menys en la llengua i l’ecologisme també: volem salvar tota la diversitat menys la lingüística? Hem de recarregar el dipòsit de motius pel català perquè s’ha fet veure que tot anava bé durant anys, no s’ha admès que hi havia un conflicte, no s’han afrontat els problemes… La immersió, per exemple, ha estat un fiasco i a molts llocs no s’aplica. Ara vénen amb el mínim del 25% de castellà? A bodes em convides! La pura realitat és que si fos un 25%… amb la quantitat d’estudiants i de professors, en molts àmbits, que no diuen mai ni una paraula en català, un 75% en la nostra llengua el signaria demà mateix.

S’ha tingut por d’associar la llengua a una ideologia quan calia que fos per a tots. Això, però, també permet ser independentista, no parlar en català i ignorar completament la llengua.

Venim d’un marc mental amb molt poca autoestima, que ens fa canviar de llengua de seguida i pensar que és de mala educació mantenir-la. El que és de mala educació és canviar de llengua, dones a entendre que no consideres “dels teus” el teu interlocutor. Aquesta és l’actitud supremacista! La realitat, però, és que els mecanismes són automàtics i els duem incrustats des de fa generacions. Subvertir-los comença a ser urgent perquè l’única esperança de supervivència d’una llengua és que els seus parlants la facin servir. Després ve tota la resta. Hem de posar el català a la nostra llista de prioritats, com qui va al gimnàs. Si tant te fot, malament rai. Però per això calen al·licients, i això depèn d’accions culturals personals, col·lectives i polítiques. Però si no hi ha motivació ni política de mitjans… com pot ser que encara no tinguem reciprocitat, que mai no haguem tingut més d’una veu?

Potser hauria anat bé poder veure dues televisions autonòmiques en català de comunitats governades pel PP.

I venent el catalanisme regionalista com ara t’estarien venent el socialisme federalista. I tant! Fins i tot com a reactiu, com quan en Bauzà va encendre la reivindicació del català a les Illes. La pluralitat sempre és bona, encara que vagi en contra de les teves idees. I encara més, tot el que es diu del catanyol de TV3… és que és la veu única, hegemònica! Seria més plural, políticament i dialectalment, canviar a IB3 o en el seu moment a Canal9 o ara a À Punt, però no, els ministres d’Indústria, que a més eren catalans, van repartir l’espai i ens ha quedat un comandament a distància que el 25% és una broma. Després a l’Institut d’Estudis Catalans fem congressos i parlem sobre l’estàndard, que és un problema, i no el tindrem mentre no hi hagi un espai de comunicació compartit. No parlaré mai en mallorquí però he d’estar acostumat a sentir-lo, com el valencià i com el nord-català. Ens ho hem de creure.

Nou comentari