L’escriptor Màrius Serra se submergeix en la vida de Maties Palau Ferré, el pintor destinat a succeir a Pablo Picasso però que ha acabat oblidat, en la seva última novel·la La dona més pintada (Proa, 2023). Aquesta obra el portarà de gira per tota Catalunya i en especial per la demarcació de Tarragona, d’on era originari aquest pintor. El fet que cremés la seva obra i que algú amb tanta projecció en un moment determinat ara sigui un desconegut va captivar Màrius Serra. Ara el desig d’aprofundir en la vida d’aquest pintor s’ha fet realitat i la novel·la ja ha arribat a les llibreries.
Per què va decidir recuperar la figura d’aquest pintor, què el va captivar en concret?
El vaig descobrir fent de jurat al premi Vallverdú, a Lleida. S’hi va presentar una biografia sobre el pintor que cremava els seus quadres i em va fascinar la seva història. Em vaig demanar per què un artista pot destruir allò que crea. Vaig començar a estirar el fil i vaig veure que, a més d’aquest episodi que tenia una història darrere molt literària perquè havia arribat a una depressió que el portava a cremar els seus quadres per culpa d’un cas judicial, sobretot m’interessava que algú que havia tingut una projecció social i consideració que l’equiparava a Miró, Picasso i Dalí avui hagi desaparegut. Em fascina que l’hereu de Picasso sigui un complet desconegut
El llibre, per tant, neix d’una investigació de cinc anys?
Sí. El tema de la relació entre art i comerç i la valoració de les obres d’art ja l’havia tractat en altres obres. És una qüestió que m’interessa, però a més aquest cop m’he adonat que no em calia inventar-me res. El pintor tenia un litigi en el qual l’art havia estat utilitzat com a moneda per comprar una casa i després hi havia hagut aquest conflicte. Vaig començar a rumiar com podia escriure sobre aquest afer fa cinc anys, però l’escriptura va tenint els seus ritmes i en aquest cas la pandèmia em va estroncar molt el projecte. Veia que estirant els fils trobava molta gent a qui poder entrevistar que l’havia conegut. Quan vaig trobar el fill del seu antagonista encara va resultar tot més interessant, però durant la pandèmia es va haver d’aturar tot.
En algun moment s’ha sentit bloquejat durant l’escriptura de la novel·la?
En molts. Probablement de totes les novel·les que he escrit aquesta ha estat la que he començat de més maneres diferents, fins al punt que hi va haver un moment que estava bloquejat sobre com fer-ho. No sabia si posar-me dins de la ment de l’artista o no, escriure-ho en primera persona o en una altra… En fi, decisions importants en una novel·la. Vaig decidir fer parlar els personatges i vaig escriure una obra de teatre que em va servir per desencallar-me. Em vaig començar a sentir més a prop dels personatges.
És també la novel·la que ha requerit més documentació?
És la segona vegada que ho he fet, quan vaig escriure Plans de futur també vaig partir de la biografia d’un personatge real, un matemàtic discapacitat de Figueres. El que passa és que en aquest cas només hi havia una biografia molt acadèmica dels seus mèrits i una mínima traça de la part personal. No vaig documentar-me més enllà sinó que vaig exercir de novel·lista i vaig generar tot el relat. La gent em preguntava: aquesta escena va passar o te la vas inventar? Amb aquesta experiència prèvia com a bagatge ha sigut tot diferent. És una novel·la més d’investigació, els fils que he pogut anar estirant m’han donat molts fruits i he acabat escrivint una novel·la amb cua. També té un epíleg en primera persona i una nota on figuren totes les fonts i documents. Inclosos el que anomeno PINs, Portentosa Imaginació del Novel·lista. Explico també allò que m’he inventat per respondre a la gent que pregunta si tot és real.
Hi ha molts PINs?
Uns quants, sí. Faig el joc literari i de picar l’ullet al lector, però també hi ha alguns PINs que són per descoratjar-lo a continuar buscant les notes. Per exemple, en un dels capítols el protagonista agafa una llibreta Miquelrius, les que jo faig servir. Aquí hi he posat una nota i el lector pot pensar: quin és el misteri aquí? Va a buscar-ho i simplement és que m’he inventat el tipus de llibreta que utilitza. La meva voluntat tipogràfica fins i tot és donar un missatge, i és que això és una novel·la. I com a novel·la, la ficció té les seves pròpies dinàmiques i el relat és el que perdura. Això no és una biografia ni un estudi i no parteix d’un compromís de veracitat. Lamentablement molts dels que parteixen d’aquest compromís falsifiquen la realitat pels seus propis interessos i això és una cosa lamentable.
El món de l’art i de la creació sempre han tingut les seves pròpies lleis i no falsifiquen res, ficcionen, que és ben diferent. Podríem parlar de Tirant lo Blanc, on hi ha episodis amorosos i episodis bèl·lics. Els episodis bèl·lics són judicials en aquest cas i estan documentats, ara bé, els amorosos són una altra història. L’amor sempre és una ficció, ningú sap què passa a l’interior de les persones. Aquí hi ha un joc novel·lesc, un PIN que has de descobrir al final de la novel·la, però no és el més important. És com en els espectacles de màgia, on tens dues opcions: divertir-te o estar tota l’estona mirant de descobrir el truc. Les notes són els trucs, jo t’ho explico, però el que vull és seduir-te amb la màgia.
El que no és una ficció és el cas judicial que va portar el pintor a cremar la seva obra. Què va iniciar el conflicte?
Palau Ferré és un pintor d’arrel picassiana que es forma a Barcelona tot i tenir un origen rural a Montblanc. Creix en una família molt humil, però amb el seu esforç ve a Barcelona a treballar i estudiar Belles Arts. Comença a exposar i a finals dels anys 50 rep una beca de l’Institut Francès que li permet anar a formar-se a París. En tres cursos assoleix un grau de coneixement i prestigi notable. Quan torna, és un pintor que comença a comptar. Torna a Montblanc i té col·leccionistes que li compren l’obra. Així segueix fins als anys 70, quan arriba al màxim del seu prestigi social amb una exposició a la Biblioteca Nacional, a Madrid. La premsa de l’època el situa al costat de Dalí i Miró.
Justament en aquell moment rep una oferta d’un dels seus col·leccionistes, Miquel Peirats, un promotor immobiliari, de vendre-li un xalet amb terrenys a Reus a canvi de pintures. Ell hi accedeix, signa el contracte sense llegir-se la lletra menuda, i es valora la seva pintura a deu mil pessetes per metre quadrat. Comença a pintar i a pintar i el promotor va mesurant la superfície i restant el preu total de la casa. En un determinat moment algú li diu que a altres pintors amb un sol quadre ja li donen els diners que val la casa. En una escena que m’imagino de western però a Reus, es troben i Ferré li diu que no pintarà més per a ell. Peirats el denuncia i guanya el judici després que passi fins i tot pel Tribunal Suprem. Això és molt visible per a la premsa, hi ha un punt d’escàndol social del qual Ferré en surt beneficiat. Guanya la batalla de l’opinió pública, però perd el judici. Aquesta doble paradoxa fa que els dos antagonistes guanyin i perdin alhora. L’un comença a cremar els seus quadres i, de fet, la seva carrera i projecció, i l’altre ha de fer donació dels quadres per netejar la seva imatge. És una doble derrota.
Durant l’escriptura de la novel·la ha tingut temptacions, com ell, de cremar la seva obra?
Ho he pensat bastant, perquè inevitablement et projectes en el cas d’un creador. Creia que m’estava passant cada cop que recomençava la novel·la perquè veia que no funcionava o volia canviar l’inici. El que passa és que els escriptors no fem una obra única. Podríem cremar un llibre, una imatge horripilant que et remet al feixisme, al nazisme i la Inquisició, però en realitat ni cremant-lo acabaries amb les paraules. Fins i tot al Fahrenheit 451 de Bradbury hi ha un grup de gent que s’aprèn de memòria els llibres perquè pervisquin. Treballem en matèries diferents, però m’he posat a la seva pell i puc entendre la pulsió que el va poder portar a destruir una obra seva. De seguida que vaig estirar el fil vaig veure que aquesta ràbia no va durar deu anys, que si va cremar les obres durant tant de temps era perquè ho volia mostrar. Era una mesura de protesta amb molt joc simbòlic.
L’obra és un homenatge pòstum a aquest successor de Picasso que es va quedar pel camí?
En certa manera sí, però no hauria escrit mai aquesta obra si no m’hagués seduït la seva pintura. Hi ha una recreació de la bellesa que per a mi és un reflex de la cultura patriarcal i medieval, de l’ideal femení. També hi ha una gran paradoxa, que és que pinta allò que sublima perquè és incapaç de conviure-hi. En el fons em sedueix la seva pintura, em sorprèn que no hagi transcendit i estigui fora del cànon i la reivindico i la subratllo posant-la al centre de la novel·la. Ara bé, no és ni cap biografia ni molt menys una hagiografia. A les novel·les no jutgem, mostrem, i ho fem tractant el lector com a ésser prou madur per a prendre la seva pròpia decisió sobre els personatges. Si alguna cosa hi ha és reivindicar aquest artista, però també el promotor, que va quedar com el malvat quan en realitat només aplicava una altra mirada. Ell monetitzava perquè el seu món era materialista. He contraposat la mirada de l’artista, que a vegades sembla pura i etèria, i al seu costat la de l’home que toca de peus a terra.
Per què aquest títol?
Perquè si dius la dona més pintada es pot entendre com la més maquillada, la que més té cura del seu aspecte, però en realitat la model ni tan sols mira els retrats que li fan. És la més pintada perquè tothom la representa, la pinta, però ella no es maquilla ni li interessa com la veuen. Em seduïa des del 2019, quan vaig començar a entrar en la història. Mai un títol no ha estat tan clar des del principi com aquest
1
