És un dels grups de música més importants de Catalunya i de tot l’estat espanyol, però fa un mes ho va ser del Planeta. Els Love of Lesbian tocaven davant de 5.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona, en un assaig clínic que passarà a la història i que va ser notícia a tot el món. Unes setmanes més tard d’aquest inoblidable concert, publiquen nou disc: V.E.H.N. (Viaje épico hacia la nada). El Món entrevista el grup per parlar sobre aquest últim àlbum. Abans, però, la banda insta tothom a fer-se un test d’antígens per comprovar que no hi ha risc de transmetre el coronavirus. No ho fan des del concert del Sant Jordi, sinó que ja fa un any que quan han de trobar-se amb algú, li demanen fer-se una prova.
Aquest àlbum es comença a gestar dos anys abans que arribés el coronavirus; abans d’una pandèmia que ha trastocat les nostres vides. Les lletres d’aquest disc no han quedat obsoletes?
Santi Balmes: No. No va caldre canviar les lletres, només vam modificar una frase o dues però ja està. No hi ha hagut aquest problema perquè el disc ja venia carregat d’una situació una mica catastròfica. Aquest és un dels discs que més va lligat a un canvi vital nostre. Per decisions que hem hagut de prendre, renúncies, comiats, passes endavant. Estàvem creant el disc i ja sabíem que d’aquí uns anys ens el mirarem amb perspectiva i fliparem amb el moment que el vam publicar i la intensitat que hi ha al seu darrere.
Les lletres tenen una mirada una mica desencantada amb el món, però quan el creaveu no éreu conscients que aquest món es toparia amb el que s’ha topat.
Santi Balmes: No. Però és que ens ha passat una cosa similar a quan vam fer ‘El Pote Halley’, i és que la banda ha pres consciència de qui és. I això ho vivim d’una manera molt forta. Abans érem una banda acomplexada i ara creiem que és innegable la realitat del que hem significat per molta gent, amb tota la humilitat del món. Ja està bé d’amagar-ho i fer la conya.
Ho dius com si ara el llistó estigués massa alt pel vostre proper treball.
Santi Balmes: És que és un disc que ve acompanyat d’una situació històrica molt gran! Molta gent l’escolta i se’l fa molt seu. El pròxim que vingui potser és molt difícil que estigui a l’alçada, no ho sé, però segur que tindrà unes característiques i unes virtuts úniques.
Amb una situació com la que descrius, i en un canvi vital, costa no fer pornografia emocional?
Santi Balmes: Dels quatre membres de grup jo soc a qui més se’l coneix, perquè m’estic ficant allà davant tota l’estona. Això és un avantatge en el sentit que és obvi que molta gent et té molt d’apreci però també és un exercici ruboritzant, perquè fas de la teva vida un aparador. Ara bé, miro d’utilitzar sempre un llenguatge obert per tal que cadascú adapti les lletres a la seva vida personal. Quan escric em quedo en roba interior, però mai despullat del tot.
Tal i com estem xerrant, a les lletres heu volgut treballar aquest desencant amb el món. Instrumentalment, però, què heu volgut explorar en aquest treball?
Oriol Bonet: Hem volgut sintetitzar i anar més al focus. Hem buidat tants sons de la nostra música i ara mirem de treballar amb només tres elements, per exemple. Estàvem acostumats a crear atmosferes posant una capa sobre una altra, i en aquest disc hem volgut ser més simples per tal que alguns elements puguin destacar especialment, com un riff de guitarra o un piano.
Ens trobem en un moment que les plataformes digitals regnen la indústria musical, i que aquestes premien aquelles cançons curtes, per tal de buscar més reproduccions. Tot i això, vosaltres seguiu apostant per temes de 4 o 5 minuts.
Oriol Bonet: Això per nosaltres és curt i tot!
Santi Balmes: Només faltaria que ara Spotify marqués com ha de ser la realització d’un tema. S’ha de reconèixer també que el món de la indústria sempre s’ha mogut així. Abans, si volies entrar a Los 40, la tornada de la cançó havia d’arribar abans del minut, era com una regla de tot el món mainstream. Suposo que nosaltres som com l’epitafi de la Bette Davis: ‘Ho va fer a la manera difícil’.
Oriol Bonet: Estem en un moment de la nostra carrera que ens guiem per allò que ens emociona. Insisteixo que per mi un tema de 4 o 5 minuts és curt.
Jordi Roig: També s’ha de dir que hi ha cançons en les quals les seves lletres ja ho han dit tot quan han passat 10 segons de temes. I d’altres que són de 5 o 6 minuts i passen molt ràpid.
Noteu que us feu grans en aquesta indústria?
Santi Balmes: Sí…
Jordi Roig: Nosaltres encara arrosseguem alguns tics, com per exemple pensar l’ordre del disc. El llenguatge que impera avui en dia és el d’enganxar singles rere single. Sí que és cert que després fas el recull de singles i queda una obra completa. Nosaltres cada cop que hem gravat un disc hem anat cançó per cançó però sempre amb l’ull ficat en l’obra completa. I això ajuda a vegades a triar els temes que formaran part d’aquell disc.
Santi Balmes: De fet aquesta vegada hem descartat un tema i la discogràfica encara s’està ficant les mans al cap.
Per decisió vostra?
Santi Balmes: Sí!
Però per què?
Santi Balmes: Era un tema molt, molt, molt animat. Per res del món encaixava dins del que era l’àlbum. Hagués estat cometre el mateix error que amb La noche eterna. Los días no vividos. Va ser un doble disc amb un mostrari de tot el que érem capaços de fer. Però quan mires amb perspectiva t’adones que els dobles discs sempre acaben sent un error en les carreres de tots els artistes. Ara bé, és un error en el que hi caiem tots.
Fa un mes tocaveu al Palau Sant Jordi davant de 5.000 persones. Com recordeu ara aquell concert?
Santi Balmes: Marcarà la nostra història, i ha vingut acompanyat del record d’aquest disc. És molt difícil que tornin a passar coses tan intenses. Ens vam trobar amb un concert que anava molt més enllà de tocar pel nostre públic.
Oriol Bonet: El que més ens ha sobrepassat és allà on ha arribat. Ha estat mundial… venim de ser un grup petit; ens veiem petits! I ara de cop vam estar als ulls de tothom.
El dia del concert, però, ja deurieu ser conscients de la magnitud que tenia. Segur que us vau emocionar.
Oriol Bonet: Vam sortir d’allà fets uns flams. I cadascú s’emociona a la seva manera. És que el que vam viure va ser una de les coses més bèsties que hem viscut mai a la vida.
Per què us van escollir a vosaltres per fer aquest concert?
Jordi Roig: Imagino que van trobar un grup perfecte per representar les inquietuds que tenia cada festival.
En algun moment de la pandèmia heu vist el vostre futur molt negre?
Santi Balmés: Mentiríem si diguéssim que nosaltres ho hem passat malament econòmicament durant la pandèmia, perquè abans vam fer una gran gira i vam estalviar moltíssim, que és el que acostuma a fer aquest sector, amb la incertesa que comporta la professió. Els músics viuen enmig d’una crisi i gestionant com poden els seus diners des de fa molt temps. Aquest patiment no ha arribat amb la pandèmia. És el sector que ha tingut sempre més mentalitat d’insecte, que no d’elefant. Sí que dins del nostre staff va haver un moment que alguns ho van passar malament, sobretot els que no tenien una parella amb feina estable.
Jordi Roig: Nosaltres quatre, però, som molt conscients de la fragilitat de la nostra feina. Encara que siguem els Love of Lesbian, i que sembli una banda que forta com una roca, tots hem passat per situacions personals que ens fan saber que a la vida pot passar qualsevol cosa, com per exemple una pandèmia que ho aixequi tot enlaire.
Emocionalment sí que ho heu passat malament?
Santi Balmes: Jo soc una persona molt nerviosa, i les incerteses m’ho fan estar encara més. Per a mi el primer confinament va ser collonut, perquè m’ho vaig prendre com unes vacances: em tancava a casa, escrivia, componia, mirava sèries… tot el que va venir després sí que va fer una mica de por. Perquè no sabíem com reprendríem tot el pla de dos anys que ens havíem posat per endavant. Teníem un pla molt ben dissenyat. Però no ens ha passat res que no li hagi passat a ningú més. Sí que el sector de la cultura ha estat fortament colpejat.
Què li dirieu a la consellera de Cultura si la tinguessiu al davant?
Jordi Roig: El que sabem és que el Govern ha tingut poc tacte amb el sector de la música durant la pandèmia. No han mirat microscòpicament cas per cas. S’ha tancat el món nocturn i se’ls ha culpabilitzat dels contagis a la vegada que s’ha demostrat que és on la gent menys es contagia. Les sales han quedat completament desprotegides i darrera de la gent de la sala Apolo, per exemple, hi ha centenars de sales que formen part d’un teixit que si desapareix passaran molts anys a tornar a la normalitat. Un circuit que a nosaltres ens va permetre créixer i convertir-nos en el que ens hem convertit.
Santi Balmes: A vegades fa la sensació que quan sortim d’aquesta pandèmia el sector es trobarà un escenari postnuclear.
16 
42 
