L’escriptora i periodista Laura Gost només té 30 anys, però ja ha guanyat un Goya per Woody & Woody, un curt d’animació i el Premi Proa de literatura amb Les cendres a la piscina. Defineix aquesta novel·la, la tercera de la seva trajectòria com a escriptora, com la millor de totes les que ha escrit per la seva maduresa i la temàtica costumista farcida de tocs irònics. Gost explora la història d’una nissaga mallorquina que es veu sacsejada pels canvis sobtats de la dècada dels vuitanta. En Sebastià, inspirat en el seu avi patern, és el protagonista d’una història que el jurat del premi ha considerat excepcional per la manera de relatar el pas de la vida al camp a la ciutat i d’un model econòmic sostenible a l’actual bogeria turística que ha conquerit l’illa.
A Les cendres a la piscina explica la història del seu avi patern. Quan va decidir relatar la seva vida?
La novel·la s’inspira en la seva vida però no és una biografia. Hi ha moltes coses que són de ficció, però té una base real i alguns episodis concrets que a mi em constaven que havien format part de la vida i trajectòria del meu padrí. A través de la ficció vaig donar-li un relat, perquè eren anècdotes fragmentades d’un home amb qui vaig tenir poc contacte. Ho he trobat molt fascinant com a autora, molt estimulant. Era una figura amb llums i ombres, amb una vida molt de muntanya russa. En el moment que vaig decidir que volia escriure la novel·la va ser quan vaig ser conscient que li quedaven pocs mesos de vida. De fet, els dos avis van morir amb deu dies de diferència a començaments d’any. Va ser aquesta consciència d’una vida que ja no podria conèixer mai del tot. Tenia l’oportunitat a través de la ficció d’aproximar-me de forma novel·lada i retenir aquesta vida i la seva essència.
Què l’interessava especialment d’aquesta vida de pel·lícula per transformar-la en ficció literària?
Sobretot que el meu padrí va tenir una vida que malgrat que afecta una persona amb noms i cognoms és paradigmàtica de tota una generació que a Mallorca va experimentar un canvi de model molt convuls. Va ser com si haguessin anat a veure una pel·lícula, haguessin sortit un moment per anar al lavabo i en tornar els haguessin canviat la pel·lícula per una altra. Va ser molt ràpid i hi va haver persones com el meu padrí que van ser protagonistes d’aquesta sacsejada. En el seu cas va passar en molt pocs anys de ser pagès i viure a un poble a fer diners ràpidament i convertir-se en empresari hoteler. No només va ser un canvi econòmic, sinó que el fet de tastar aquest nou estatus, la idea de poder i ambició, va fer trontollar tota la resta. Va canviar els seus usos i costums en l’àmbit estètic, sentimental, sexual, familiar, de manera de vestir… Va ser una sacsejada que després va continuar i tota la seva vida va ser atzarosa i canviant.
Ha explicat que amb el llibre havia omplert forats de la història de la seva família que mai va conèixer. Li ha permès connectar més amb els seus avis, entendre més les decisions que van prendre?
Aquest exercici m’ha servit molt per omplir aquests forats d’informació. Tota la novel·la se sosté en un “podria ser”, en una hipòtesi. M’ha agradat molt provar d’entendre i donar coherència a les vides familiars sense que això impliqui un posicionament, una justificació o un judici. Això ho permet la ficció, a vegades en la vida real no som coherents. La ficció permet fer una tria de personatges i pensar que davant un escenari actuaran d’una determinada manera. En la novel·la tenen molta importància els aspectes emocionals, anímics i sentimentals, i tot això només ho podia fer com a una aproximació a través de la ficció i sent conscient que mai sabré què haurien sentit. Reescriure el passat només era possible des d’aquesta perspectiva. M’ha agradat molt provar de posar-me en la seva pell i explorar què va poder motivar que actuessin d’aquesta manera.
El seu avi patern s’hauria sentit identificat amb el Sebastià malgrat que és un personatge no gaire simpàtic?
Crec que sí. Amb el padrí patern vaig tenir menys contacte, però va ser una persona que va viure molt pendent de la mirada aliena. La seva vida em transmet que estava molt pendent de quina percepció tenien els altres d’ell. Quan va morir ja no estava tan preocupat per aquesta qüestió. El fet que una de les seves netes hagi volgut escriure una història on, sense voler caure en bons i dolents, he intentat humanitzar-lo i posar-ho tot en context crec que li hauria agradat. Segurament s’hauria sentit identificat en coses, però també hi ha una part de mi que pensa que està bé no tenir la certesa de què hauria pensat ell. És un exercici que és una hipòtesi i mai ho sabré del cert, però vull pensar que li hauria agradat el resultat malgrat que és un personatge que pot aixecar antipaties i que es mou en l’ambigüitat moral. Té llums i té ombres importants, però crec que el meu padrí era conscient d’aquests clarobscurs perquè era molt intel·ligent.
A la novel·la les dones tenen un pes molt important. Sobretot les tres que giren entorn del Sebastià. Com les va construir?
La primera dona, la Catalina, s’inspira en alguns episodis de la història paterna. Les altres dues també s’inspiren en persones, però que vaig conèixer molt menys i, per tant, estan creades des de zero. En el cas de la Catalina, amb la meva padrina paterna he tingut molta relació, però forma part d’una generació poc acostumada a expressar sensacions i sentiments. Així com la meva generació està avesada a quedar amb gent de l’entorn de confiança i parlar de frustracions, d’aspiracions i expectatives, en aquella època això no era tan habitual. Té un punt de gosadia, perquè mai li he demanat a la meva padrina com la va afectar el divorci del padrí l’any 1983 quan ningú es divorciava. Ella no sabria com obrir-se. Per a mi és fonamental que aquestes tres dones tinguin una entitat i un pes molt important perquè serveixen per explicar com aquest canvi de paradigma també els va afectar. Representen tres maneres d’estimar i entendre el Sebastià i tres companyes diferents que ell creu que necessita en cada moment. La Catalina és la seva primera dona, la mare dels seus fills, la Mercedes és un perfil més sofisticat i seductor que arriba en el moment de l’èxit, i la Leidi que és una dona que li proporciona un altre tipus de cures ja en una etapa final. Serveixen per reflectir en Sebastià i l’estimen malgrat que tinguin sentiments negatius o de frustració envers ell.
El personatge més complex és en Sebastià, elles tenen menys clarobscurs. Per què?
El gran personatge que té més ombres és en Sebastià, que fa de fil conductor de la novel·la. Les seves dones i els seus fills parteixen de la base que tota persona té llums i ombres. Els seus capítols van una mica a remolc d’en Sebastià, perquè van influïts per les projeccions que els pares dipositen en els fills o per com els canvis precipitats en la vida del Sebastià arrosseguen les seves dones. Com que van més a remolc el que coneixem de l’altre entorn no són llums i ombres sinó contradiccions i sentiments conflictius. La Mercedes i els fills ho plasmen a l’hora de gestionar el rol que els toca i l’horitzó vital que han predefinit per a ells.
Inevitablement al llibre es parla de turisme. Ho fa des de la visió de tres generacions. A la del seu avi li va anar bé, però en l’actualitat es veuen les conseqüències. La mala gestió del turisme està destrossant l’illa?
És un tema de rerefons a la novel·la, però en aquest sentit volia arribar a la generació de la Laura. Ella no parla clarament del turisme, però es fa evident que si fes una reflexió específica sobre el punt al qual hem arribat tindria una visió antagònica a la dels padrins. En Sebastià veu en l’arribada del turisme una oportunitat d’entrar en contacte amb un món més glamurós, chic i modern, i una possibilitat de fer diners. En canvi, la Laura veu aquest turisme com una cosa que fa nosa, que té poc de glamurós en molts casos i que és un obstacle en molts aspectes per una realització i un assoliment de la seva qualitat de vida. En comptes d’implicar diners ha suposat dificultats per exemple en l’accés a un habitatge. Però també era important per a mi evitar posar-me en la pell de les persones de la generació dels padrins amb tota la informació que tenim ara, perquè potser nosaltres ara també estem prenent unes decisions que d’aquí a cinquanta anys desembocaran en un escenari terrible i ens diran “no ho veieu venir”? He procurat que la visió fos partint de la premissa que aquelles persones es van deixar endur per un pragmatisme i una seducció ràpida i no van pensar com evolucionaria.
Escollir com a escenari la Pobla era necessari per explicar tot això?
És casa meva i el lloc on van néixer els meus padrins paterns. És un poble que històricament s’ha dedicat a la pagesia i tenia sentit, a banda de reflectir la idiosincràsia local que tenia propera, que sigui allà on tot comença i que després l’evolució professional els porti a altres llocs de costa. Només estem parlant de deu quilòmetres, però per a ells suposava un canvi de món, del camp a la construcció d’hotels.
El jurat del Premi Proa va destacar molt la ironia de la novel·la. En quin sentit l’ajuda utilitzar-la?
La ironia m’agrada des de sempre i a casa l’hem utilitzada molt. És una manera natural d’escriure i de viure i pensar. En l’escriptura, quan parlo d’històries humanes amb moments freds o amargs la ironia serveix per descomprimir. Fa que no només la vida sinó la literatura sigui més digerible i t’evita caure en excessos massa solemnes i en sentències massa contundents. Un dels referents que he tingut en la ironia és Quim Monzó, que té una aproximació molt àcida i molt real a les històries humanes. Un altre, en cinema, és Woody Allen, sobretot pels seus diàlegs irònics de vincles entre persones.
Amb 30 anys ja té un Goya i ara un premi literari molt prestigiós. És més de cinema o de llibres?
Crec que són coses inseparables que han anat molt en paral·lel. A casa tenia al meu abast pel·lícules i una biblioteca molt gran. Els meus pares em van convidar a explorar i si demanava una guia me la donaven, però no em marcaven què havia de llegir ni de veure. Això va fer que m’hi anés apropant i que descobrís les dues coses sense cap altre criteri que això m’agrada, ho entenc i és adient per a mi. Des de petita, quan vaig començar a escriure contes, llibres i cinema anaven junts. No es podria explicar la persona que soc sense aquests dos pilars.
Què se sent en guanyar un premi tan prestigiós? Fa cert vertigen?
Em sento molt afortunada i privilegiada d’haver guanyat el premi Proa. També penso que he tingut molta sort en la meva trajectòria, perquè clar que treballo i m’esforço a fer-ho el millor possible, però soc molt conscient que sempre hi ha hagut una bona acollida del públic. Aquest vertigen, si parlem de les expectatives dels lectors i el desig que la inversió que fan els agradi, es té sempre. A més un premi com aquest pot fer que incrementin les expectatives dels lectors i tens la preocupació d’estar a l’altura. Però si parlem d’un vertigen vinculat a una dissociació, a veure’m en tercera persona i pensar què espera el món de Laura Gost, això en absolut. En això no hi caic. Quan comences a separar persona de personatge i comences a pensar en tu en tercera persona vas malament. En aquest sentit, no sento cap pressió, vull seguir fent les coses moguda per una intuïció i per la il·lusió.
Els diners li serviran per continuar escrivint o ja té pensat per a què els utilitzarà?
Estic fent un màster de formació del professorat, perquè he fet els 30, he vingut a viure a Mallorca amb la meva parella i he fet una revisió i projecció d’on em veig en uns anys. El tema de la conciliació m’interessa des del punt de vista personal i familiar, però també de la feina perquè em permeti escriure i fer-ho d’una forma lliure. És molt difícil viure només de l’escriptura i sé que sempre necessitaré una altra feina complementària. Els diners del premi em donen la tranquil·litat de poder fer el màster, poder fer les pràctiques i començar a pensar en la següent novel·la. També són com un petit copet a l’esquena, fan que sentis que estàs fent-ho bé i donen un extra de confiança.
Diria que és la seva millor novel·la?
Sí, perquè entre cada llibre han passat uns anys i cada any llegeixo més coses, visc més coses i vaig creixent. El fet d’anar llegint i escrivint més fa que hagi depurat l’estil. A més aquesta novel·la és més complexa pel que fa a estructures, ha implicat més documentació i més veus. Penso que sí, que cada cop és millor. Igual que sempre desitges anar sent millor persona a mesura que creixes, també ser millor escriptora.
