L’actriu i humorista Judit Martín (Hospitalet de Llobregat, 1976) ha estat al bell mig de l’huracà mediàtic arran de la demanda que l’empresa d’improvisació teatral Planet Impro va interposar-li, juntament amb set actors i actrius més, per una polèmica a Twitter. Una demanda, però, que el Jutjat Primer d’Instrucció 30 de Barcelona ha desestimat. Mentre la companyia de teatre els demanava 150.000 euros per persones per un delicte contra l’honor, Martín ha mantingut la seva activitat a primera línia del món de l’espectacle. A banda de col·laborar en ràdio i televisió, l’humorista, que va cofundar la companyia Impro Barcelona l’any 2014, que està situada a l’Espai Texas de la capital catalana, continua actuant cada setmana amb l’obra Assassinat al Club, una espècie de Cluedo improvisat, i amb el Not Talent, un show “sobre l’encant de les obres d’art fallides i la desídia del criteri hegemònic”. Amb l’ambició de seguir fent créixer la seva passió, l’actriu còmica de l’Hospitalet posarà en marxa de nou la temporada vinent l’obra Pongo, que de la mà de les actrius Alba Florejachs i Mónica Ballesteros, convida el públic a portar objectes de casa seva per construir un espectacle en directe. En aquesta conversa amb El Món, Martín reflexiona sobre la llibertat d’expressió, l’humor i revela les claus de la improvisació com a disciplina teatral.
Aquesta darrera setmana va quedar desestimada la demanda contra vostè i set actors més per part de l’empresa Planet Impro, però no és la primera vegada que s’obre un procés judicial contra vostè per algun comentari o algun gag humorístic.
Efectivament. Sense jo ser part de res d’això, no sé com he arribat aquí. L’any passat va haver-hi un punt en què tenia tres processos judicials oberts, però és el que té formar part d’aquest món. En aquest darrer cas tot ha vingut per jo haver expressat el meu suport cap a la denúncia d’una situació que he viscut durant molts anys a Planet Impro [companyia que Martín va cofundar l’any 2001 i de la qual va formar part fins al 2014]. Van ser molts anys d’irregularitats, com passa en moltes empreses. Suposo, però, que quan ets un personatge mediàtic, van contra teu. Ens van demandar a vuit persones que denunciàvem la mala praxi de la companyia, però ho estàvem fent dins la llibertat d’expressió.
Ha estat, doncs, un atac contra la llibertat d’expressió. Hi ha límits?
Considero que la llibertat d’expressió no té límits. Es parla molt del dret a l’ofensa, i clar que, si vols ofendre’t per alguna cosa, doncs endavant. Cal diferenciar quan els comentaris que es fan busquen fomentar l’assetjament contra una persona, dels comentaris que es fan sense cap intenció amagada. Una simple expressió. Sempre hi haurà gent que s’ofengui, és una conseqüència de ser humorista. És una conseqüència que entenc. Ara bé, no és el mateix fer servir tota l’artilleria judicial perquè no t’agrada el que opina una persona en un tuit. No pot ser que puguis demandar a qui et doni la gana pel simple fet que no estàs d’acord amb el que diu aquesta persona, i menys si està assenyalant una mala praxi que ha quedat demostrat que era certa [tal com apunta la resolució del Jutjat de Primera Instància 30 sobre la polèmica de Twitter per la qual van demandar Martín i set actors més].
Considera que en la llibertat d’expressió no hi ha límits, en l’humor n’hi ha?
Jo no soc una persona que li agradi gaire l’humor polític, tot i que formo part de Polònia, on els guions estan escrits. Allà formo part d’una maquinària, d’un programa que ja està fet. Ara bé, també formo part de Versió RAC1 on faig imitacions de personatges quotidians, i sempre que ho faig d’algun personatge polític el guió ja està força escrit amb algunes idees. Amb això el que vull dir és que no soc una persona que tingui gaire interès en els límits de l’humor, però és cert que els camino quan a l’Està Passant faig imitacions sobre personatges de l’Església o la reialesa, dos temes que sempre han sigut força intocables.
Tal com va passar amb el gag de la Verge del Rocío, que va provocar una enorme quantitat de crítiques.
Exacte, ja es va veure amb el gag de la Verge del Rocío o s’ha vist amb la quantitat de persones que s’ha hagut d’exiliar per haver fet humor sobre la monarquia espanyola. A mi el que més em va sobtar del cas de la verge és que jo no tinc cap mena d’interès personal en l’església. De la mateixa manera que hi ha còmics que dediquen la seva carrera contra l’església, contra el poder polític o contra la reialesa, a mi són qüestions que no m’interessen especialment. De fet, el meu espectacle tracte sobre el talent, perquè és el que realment m’interessa. Cadascú se’n riu del que vol i com vol, per això hi ha espectacles de tota mena i per a tots els públics. A vegades hem de mirar més enllà.
Per exemple?
Un clar exemple és el cas que es va produir fa unes setmanes quan un ultra va agredir un còmic dalt de l’escenari. Aquí, com bé va dir Júlia Cot [guionista catalana], el debat no rau en si hi ha d’haver límits a l’humor, sinó que el problema és que un home pugi dalt d’un escenari, o on sigui, i agredeixi l’humorista. No té a veure amb l’humor, té a veure amb la violència.
S’ha trobat mai amb una situació similar?
Més o menys. Fa uns anys, quan treballava a l’APM, jo tenia una secció de càmeres ocultes en què interpretava diferents personatges, que per sort va durar un període curt de temps. Recordo una vegada que anava vestida de policia i vaig veure una persona caminant. Aleshores, em vaig acostar per darrere, li vaig treure la gorra, i en el moment que es va girar, vaig assenyalar a una altra persona. Sort que disposàvem d’un gran equip de gent amb qui treballàvem, perquè l’home ja s’acostava cap a mi amb amenaces. Allà vaig veure que amb les brometes de càmeres ocultes s’ha d’anar amb cura. En aquestes situacions és cert que, com que involucres una persona que no sap que participa de la broma, els límits es marquen molt més, són més delicats.
L’humor funciona de la mateixa manera a Catalunya que a Espanya?
Suposo que no he treballat suficient fora de Catalunya per a poder valorar i afirmar del cert que el tipus d’humor que es fa és diferent. Jo no he notat gaires diferències, a banda que, evidentment, les bromes locals tenen molt de pes. És a dir, que si a Barcelona fas humor sobre Jaume Collboni té un pes que no tindrà a Madrid. Més enllà d’aquest punt, no noto aquesta diferència. També és cert que a Catalunya funciona molt la sàtira política i a Espanya no se’n fa tanta, però crec que és més per una qüestió de tradició televisiva que altra cosa. Aquí Catalunya sempre ha tingut més tirada per programes com Polònia o la sàtira que s’ha fet a la ràdio, i això ens ha donat una manera de veure i entendre la política diferent que a Espanya. Però, repeteixo, no tinc cap mena d’idea sobre si la concepció humorística és diferent als dos llocs.
En el seu cas, vostè fa humor des de la improvisació, un estil que neix a la cultura anglosaxona i que ja fa dècades que va arribar a Catalunya. És un estil que s’està estenent ràpidament?
Sí, i tant de bo continuï estenent-se. Cal tenir en compte, però, que la manera d’entendre la improvisació a Catalunya no té res a veure en com ho fa al Canadà, els Estats Units o Argentina. Cada país ha tingut una manera de conèixer la improvisació molt diferent. D’entrada, a Catalunya aquest estil va quedar molt limitat a un reducte d’animació barata que li va donar mala premsa. De fet, hi va haver una època en què els pocs monologuistes que existien no estaven ben vistos intel·lectualment, era humor de tercera categoria. La improvisació ha quedat una mica reduïda a aquesta lliga. Per mi, però, trencar aquestes barreres sempre ha sigut una lluita portar l’univers Stand-Up, que té un discurs polític i molt més crític darrere, a totes les esferes. Espero que la improvisació cobri un altre valor perquè encara hi ha molts elements d’aquest món per treballar i investigar.
Està molt encasellada a l’humor?
Per mi és una eina brillant per fer humor. Cal tenir en compte, també, que, quan un intèrpret improvisa, alhora també està fent la funció de guionista, amb la diferència que és un guió el qual no tens temps a revisar. És el pro i el contra simultàniament de la improvisació. La gran diferència, però, amb un guió meditat durant hores, setmanes, o, fins i tot, mesos, és que el guió que pugui elaborar jo improvisant serà més espontani.
Es pot fer teatre d’improvisació fora de l’humor?
Des que la improvisació va començar a funcionar als anys setanta hi ha un corrent que busca dignificar la improvisació i demostrar que també serveix per parlar de temes més seriosos, cosa que considero un error. Ara bé, jo mai he vist res que m’hagi convençut per fer servir la improvisació com una eina per relatar un drama, per exemple. En canvi, on sí que funciona, i ha quedat comprovat, és en l’humor. He provat alguna vegada fer-ne fora de l’humor, però he vist que no és el meu.
Per què s’ha estès tant la improvisació a Catalunya?
És un estil que busca la complicitat del públic. Si realment escrius tot el que s’ha fet en una obra d’improvisació un cop acabada, no val absolutament res, perquè la gràcia és construir l’obra en directe i veure la complicitat de l’audiència. Per mi, una de les claus és que l’humor que s’hi fa neix de la veritat, ja que en comèdia guionitzada, el gran problema és quan el públic ja s’intueix l’acudit. Perd l’essència de l’espontaneïtat que tant agrada al públic i ha fet que s’estengui ràpidament. De fet, crec que ja és molt estrany que en una escola d’interpretació no es facin classes d’improvisació.
No sempre ha estat així, però.
Al principi costava molt que la gent entengués el concepte de la improvisació quan la gent mai havia vist l’espectacle. És a dir, quan intentaves vendre el teu projecte a un empresari, sempre sortien les mateixes preguntes: “De què parlareu? Què direu?”. No entenien que tot era improvisat. Avui en dia, però, ja hi ha molt poca gent que desconegui aquesta disciplina. Ara bé, també és cert que, un cop ja havien vist una vegada l’espectacle, el públic començava a créixer molt de pressa. Jo estic molt contenta perquè ha aconseguit portar la improvisació a tot arreu i que m’ho deixin fer, cosa que agraeixo molt: improviso a Versió RAC1, improviso a l’Està Passant, improviso al Nou Paradigma [pòdcast que Martín condueix conjuntament amb Natza Farré], on, tot i que em marco unes línies bàsiques sobre el que tractarem al programa, tinc barra lliure per improvisar.
Aquest passat dilluns 10 de juny vau publicar el darrer capítol. Tornareu l’any vinent?
Bé, de moment ja hem tancat aquesta etapa. La Natza i jo tenim molt clar que continuarem fent coses juntes, però de moment no volem tornar a recuperar la fórmula que hem fet servir al Nou Paradigma. Ens hem de reunir i hem de mirar com tornarem a fer projectes. El que sí que tenim clar, però, és que volem mantenir l’esperit que hem tingut fins ara en aquest programa.
Sabeu quan tornareu, però?
Tampoc. Sabem que tornarem, però no sabem ni quan ni com.
