Joan Casu (Taradell, 1998) té les coses clares, molt clares. És jove, però ambiciós, i se li nota a l’hora de parlar. Nascut i crescut en un petit poble d’Osona, Casu s’ha fet un nom en els darrers anys dins l’escena musical catalana com a DJ, conegut als escenaris com a K-ZU. Viu a Girona, però passa molts dies a la carretera desplaçant-se fins als seus bolos arreu del país. Va començar estudiant ciències, però a mitja carrera va veure que la seva passió estava en el món de la música. El Món es reuneix amb el jove punxadiscos i productor musical per endinsar-se en la seva vida, els seus orígens en el món de la música, la seva vertiginosa projecció de creixement i les seves aspiracions de futur. Aquesta entrevista obre una sèrie que farà la radiografia d’una generació, talents de menys de 30 anys, amb Carnet Jove o amb la possibilitat de tenir-ne.
Com va ser la teva infància?
Mira, de fet, la meva infància té fins i tot algun punt important amb el projecte que vull treure l’any vinent. Jo de petit era un xaval normal, molt content amb la família que m’ha tocat, amb els meus germans. Som tres, jo soc el mitjà. De petit ja tenia moltes inquietuds. Les tenia totes [riu]. Des de sempre que he tingut molta curiositat per les coses, sempre m’ha agradat aprendre. Sempre he tingut un aire emprenedor, de provar coses noves. La música sempre m’havia agradat, però és curiós perquè a casa no s’escoltava res que no fos música clàssica. Algun disc de cançons infantils, com a molt, però la resta era música clàssica. Recordo que, quan feia cinquè o sisè de primària, em van demanar que fes una redacció sobre el meu cantant preferit, i recordo que no tenia cap cantant preferit perquè, simplement, no en coneixia a cap [riu].
I sobre qui la vas fer?
La vaig haver de fer sobre el Roc del Super 3 [un dels personatges de La família del Super 3] perquè era l’únic cantant que coneixia. A casa no s’escoltava ni pop, ni rock…
De petit ja vas començar a trastejar amb algun instrument? Agafar un dia la guitarra…
Sí! Als estius anava de colònies i allà va ser on, per primera vegada, vaig descobrir la música pop. I justament en aquests espais hi ha molt ambient de guitarreo i allà em vaig començar a aficionar per aquest instrument. A més, ja des de petit, m’agradava molt cantar i els meus pares em van apuntar a una coral, però no m’hi vaig estar gaires anys. Ja a l’ESO vaig començar a tocar la guitarra tres quarts d’hora a la setmana amb un professor. No va ser fins a la carrera que vaig començar a agafar l’ordinador per començar a produir una mica de música. A la secundària i al batxillerat l’electrònica m’interessava molt, però també m’agradaven moltíssim els grups catalans. Recordo que, ja a la carrera, estava un dia tocant la guitarra i cantant i pensava: “Ha de molar molt ser Justin Bieber” [riu]. Però clar, jo no cantava bé. Llavors, jo sabia que existien programes de producció musical que et permetien donar forma a les melodies que tenia al cap, però sense haver-les de cantar jo. I em vaig aficionar.
Amb quin programa vas començar?
Vaig començar amb un MF2 Studio. En aquell moment jo estava estudiant primer de carrera de Biologia. Durant tot el segon vaig estar cada vegada menys pendent de la biologia i més centrat en la producció musical. De fet, en aquell moment també anava al gimnàs i vaig deixar d’anar-hi per centrar-me molt més a produir. M’ho prenia com si fos un joc d’ordinador. A tercer de carrera vaig marxar d’Erasmus a Croàcia, un dels millors anys de la meva vida. I allà, per motius de conveni, gairebé no tenia classes, llavors sortia quatre dies de festa a la setmana, em passava els caps de setmana viatjant, i durant la setmana passava les ressaques produint. Va ser el moment en què vaig decidir deixar la carrera de biologia. A més, vaig fer el meu primer bolo com a DJ a Croàcia.
Ostres! Com aconsegueixes aquest bolo?
Quan marxes d’Erasmus hi ha una agrupació de gent local que organitza activitats per als estudiants: viatges, festes… Un dia, gràcies al fet que estàvem de festa i jo anava una mica entonat, cosa que em va fer perdre una mica la vergonya, els vaig comentar que era DJ per si algun dia els feia falta. I llavors, un dia, van muntar una festa i vaig punxar jo. No vaig cobrar absolutament res, evidentment [riu]. Crec que allà en vaig fer cinc de bolos. A dos d’ells vaig cobrar l’equivalent a deu o onze euros per sis hores de feina, i els altres tres van ser gratuïts.
En aquests primers concerts com a DJ encara estudiaves biologia. Per què vas escollir aquesta carrera?
Jo de petit no sabia que existia el món de la música. Jo de gran volia ser de tot. Primer volia ser inventor, segurament també havia dit en algun moment que volia ser astronauta… Des que recordo tenir ús de raó no tenia gaire clar què volia ser. Sempre se m’han donat molt bé els estudis. Els meus pares, que són professors tots dos, llavors no s’havia posat sobre la taula cap opció que no fos fer una carrera. Les ciències sempre m’han agradat i se m’han donat bé… Quan ja estava a batxillerat vaig pensar primer amb alguna de la branca de ciències, i vaig acabar escollint biologia una mica per triar. Física, per exemple, també m’agradava, però no volia passar-me quatre anys estudiant sis hores al dia…
Tenies una mica la sensació d’haver d’escollir perquè era el camí natural que ja t’havien marcat?
Totalment, estem en un país en què tot el que no sigui fer una carrera universitària està força mal vist. De fet, es diu molt que la gent surt de la carrera i ja troba feina, però després també hi ha molta gent que surt d’una carrera i acaba estudiant al McDonald’s. Si qualsevol persona fes la carrera amb la mateixa il·lusió que jo he estudiat producció musical, segur que trobarien feina del seu camp. Jo recordo que quan estudiava biologia ho feia sense ganes. Estudiava una mica pels exàmens, però m’era igual la nota, però perquè jo estava a la carrera perquè era el que havia de fer. Però quan vaig trobar el que realment m’agradava, que era fer producció musical, anava a totes les classes, no me’n perdia cap, feia preguntes…
A vegades es fan carreres per inèrcia…
Exacte, i això és un problema del sistema molt gran! La gent està a les carreres per estar. I és un problema perquè totes les carreres deceben. Jo m’ho he trobat també a producció musical. Hi ha moltes coses que hem hagut de fer, no perquè els professors creguin que s’havien de fer, sinó perquè ho diu el pla d’estudis, que segurament el fa gent que no en té ni idea perquè està en un despatx i és polític. Llavors hi ha moltes assignatures a les carreres que no interessen als estudiants. I també perquè hi ha molta més gent que la que hauria d’haver-hi. Sembla que tothom ha de fer batxillerat i una carrera, i després les universitats estan sobresaturades. I falten electricistes, falten mecànics… També és veritat que el món dels autònoms és una putada [riu].
Ara mateix et dediqués exclusivament al món de la música?
Sí, per sort ja fa tres anys que em dedico totalment al món de la música. Conec molt pocs DJ que hagin pogut anar tan de pressa des que fan el seu primer bolo fins que es dediquen íntegrament a aquest món.
Com vas començar?
Jo vaig tenir la sort que des de l’escola on vaig estudiar producció, l’escola EUMES, van posar un anunci que deia que buscaven un DJ a un bar musical, el Casino Girona, m’hi vaig apuntar i em van acabar fitxant. Allà vaig estar-m’hi quatre mesos, també vaig fer alguns bolos al Luxe quan els faltava gent, i vaig fer un concert a la Mirona. Tot això abans de l’arribada de la pandèmia. L’estiu després de la Covid ja vaig fer alguns casaments, els quals em van permetre fer els primers ingressos dedicant-me a ser DJ, però encara no podia viure exclusivament de la música. Quan l’oci nocturn va començar a obrir de nou li vaig enviar un missatge al responsable del Lux, que és el mateix que el del Casino, per dir-li que m’interessava continuar treballant amb ells.
Paral·lelament, el director de la meva escola em va presentar a un dels propietaris de Platea i, un mes i mig més tard, vaig deixar el Lux per anar-me’n a treballar a Platea, i allà em van començar a fer resident de més d’un dia a la setmana. Al principi feia els dijous i els divendres. Encara no podia viure al 100% de la música, però ja havia posat un primer peu. Aquell mateix any vaig fer el meu primer bolo a Millennium, que és una de les sales més importants de Catalunya. I els va agradar molt com ho vaig fer. I llavors, quan els fallava un DJ, a vegades em tornaven a trucar. De fet, un dia que em van trucar coincidia amb el concert de Mora [un dels artistes de referència del món de la música reggaeton internacional]. Encara se’m posa la pell de gallina en recordar-ho!
Com vas viure aquell dia?
Va ser apoteòsic, jo no m’ho podia ni creure. Sempre passa que quan ha de tocar un artista gran, quan acaba la gent aprofita per anar a fumar, anar al lavabo… I aquell dia estava a rebentar. Evidentment, segur que algú va marxar, però la sala estava molt plena. En aquell moment, quan vaig fer aquest bolo, ja estava mig vivint de la música perquè també feia concerts a la Costa Brava i algun casament. El juny o juliol d’aquell mateix any, ara no recordo exactament el dia, em van fer resident de Millennium. I a part jo també continuava treballant a Platea.
Com definires el sector de l’oci nocturn? Hi ha la creença que és un sector força precari…
Crec que és un sector on hi ha una mica de tot. La feina que feia jo quan començava a punxar al Casino la pot fer qualsevol persona amb unes mínimes nocions, i em pagaven uns 60 euros per quatre hores de feina. Jo no ho definiria com un sector precari, però també és veritat que hi ha de tot. Per exemple, els cambrers cobren molt menys. També m’he trobat que en festes majors, perquè en les discoteques no passa tant, hi ha DJ que cobren molt bons sous, però que no en saben gaire… Com que els Ajuntaments estan acostumats a pagar catxés més elevats perquè, normalment, a les festes majors, hi van grups o punxadiscos que tenen un projecte a oferir, estan disposats a pagar 300 euros a persones que ha punxat només quatre hores a la seva habitació. Crec que no sempre està ben repartit.
Hi ha coses que es podrien millorar, doncs.
Més que, concretament, en els DJ, en l’oci nocturn. Crec que les discoteques aquí també hi tenen un paper molt important. De la mateixa manera que qualsevol persona pot servir copes i, ràpidament, n’aprendrà, fer una bona sessió de DJ no ho pot fer qualsevol. Cal una certa preparació, una certa experiència, saber llegir el públic… Ara bé, hi ha sales que els hi és igual, ni es fixen en com està el públic. Només els interessa que la gent consumeixi cubates a la barra. I et trobes en sales on hi ha DJ molt bons que estan cobrant molt poc, i a la inversa.
Quins DJ vas tenir com a referents?
El meu referent número 1 és Martin Garrix. Quan vaig descobrir el món de l’electrònica és el primer artista al qual vaig arribar, però ara no recordo ben bé com ho vaig fer [riu]. Ja em sonava de l’àlbum d’Animals, i quan vaig començar a produir música recordo que va publicar una cançó que es diu Pizza, que començava amb un so d’orquestra i acabava amb un combo molt festivalero, que em va agradar molt. Vaig veure que era el que volia fer. Encara no l’he vist mai en directe, però estic mirant si puc fer un puja-baixa a Eivissa per veure’l de resident a Ushuaia. Recordo que ell ja havia fet alguna vegada algun remix com els que després he fet jo.
En quin moment vas decidir que volies fer remix d’electrònica de grans clàssics de la música de Catalunya?
Quan vaig marxar d’Erasmus a Croàcia ja havia començat a fer alguns remix, com el del Virolai…, però sonen molt malament [riu]. Feia menys d’un any que m’hi dedicava. Ara hi ha gent que em diu que m’estic copiant de Lo puto cat [un altre dels artistes de referència d’aquesta escena] fent aquesta mena de remix, però jo ja fa sis o set anys que ho faig. Ara bé, no els publicava o la gent no els havien vist perquè sonaven malament. No m’estic copiant de ningú.
També és veritat que cada vegada hi ha més artistes que aposten per aquesta mena de remix a les festes majors.
És veritat. Jo crec que he trobat molt l’equilibri entre fer aquesta mena de remix i punxar la música que al públic general li agrada, com el reggaeton, el dembow… He estat anys treballant com a resident en discoteques i he estat molt al corrent de la música més comercial, i m’agrada. Sé el que agrada en aquest sentit. Ara bé, si poso una cançó de dembow, no vaig a buscar la cançó més desconeguda, sinó la que sé que li agrada a la gent que escolta aquest tipus de música, però també pot gaudir la resta del públic. I el mateix amb el reggaeton. No poso les cançons més noves, sinó algunes una mica més antigues que la gent encara gaudeix, com el Despacito, que ja no es posa tant, però continua funcionant molt.
El món de la nit, a vegades, pot ser complicat. És molt senzill poder creuar alguns límits que t’has marcat…
És cert. Quan treballes al món de la nit has de saber diferenciar que és un ambient de festa, però tu no estàs de festa. Hi ha molta gent que no ho sap diferenciar, tant treballadors com gent del públic. Ja m’agrada que em vinguin a dir coses o em vinguin a tirar la canya a vegades, però jo estic treballant en aquell moment. I jo no sé fer dues coses alhora [riu]. A mi, per sort, no em fa por deixar-me portar pel món de la nit, perquè soc conscient que vull que aquesta feina sigui a llarg termini. He fet actuacions tres cops per setmana i si begués quan treballo no podria fer-les. Seria impossible! Però és cert que hi ha gent que sí que ho fa, i he conegut gent que ha tingut molts problemes per fer-ho…
On et veus d’aquí a deu anys?
Sincerament, d’aquí a deu anys em veig amb el nou projecte que estic a punt de treure. Girant per escenaris, però en lloc de fent de DJ, com a cantant amb aquest nou projecte. Els escenaris m’encanten, m’agrada molt estar al capdavant del públic, però el fet de ser DJ crec que té un problema: que la música no és teva. Tot i que és molt guai i aconsegueixes que la gent s’ho passi molt bé, t’acaba faltant alguna cosa. Els remix són meus, les mescles són meves, però els originals no són meus. Tens moments en què també pots arribar a emocionar, però no acaba sent el mateix. A mi sempre m’ha agradat molt escriure i quan he tingut males èpoques la música m’ha servit per encarrilar-les molt. Vaig tenir una ruptura bastant bèstia ara fa una mica més d’un any que em va servir per escriure moltes coses també, fa un parell d’anys que torno a fer classes de cant, i ara he començat a gravar aquestes cançons. Estic molt il·lusionat amb aquest nou projecte.
I a trenta anys vista?
No m’ho he arribat a imaginar, i és una pregunta que la gent sempre em feia quan els deia que em volia dedicar a fer de DJ, però sí que crec que seguiré al món de la música. I més, tenint en compte que soc una persona que toca molts pals diferents, tant com a productor, com a DJ, com a cantant… Hi ha molts camps per explorar. Pots ser mànager, pots ser productor d’esdeveniments, produir els temes per a altres grups.
Et veuries com a mànager?
Sí, crec que és una de les coses que més m’agradaria. O també em podria posar a ajudar la gent a crear contingut a les xarxes, perquè ara és una qüestió que m’està funcionant molt.
Quina relació has tingut amb les xarxes socials?
Les xarxes socials són una gran oportunitat, i la gent ho hauria de veure. Per aconseguir l’exposició que he tingut jo fa deu anys hauries d’haver-te gastat una morterada en anuncis… I ara les xarxes et donen aquesta oportunitat. La gran majoria de gent les fa servir malament. És a dir, per perdre el temps mirant TikTok i fent qualsevol ball. A més, tenint en compte que estan dissenyades expressament perquè perdis el temps i t’enganxis. Jo, com a artista, he d’aconseguir entrar en aquestes normes sobre com funciona TikTok perquè la gent s’enganxi als meus vídeos. Des del primer moment ja era conscient que el món de la música no és tan bonic com sembla des de fora. És a dir, no és que un artista faci la música que li neix de dins, la gent de sobte el comenci a escoltar i pugui fer una gira de concerts. Això no funciona així. És una indústria molt potent, amb molts interessos econòmics, com a tot arreu. Llavors tu has de saber trobar un punt mitjà entre el vessant artístic i el vessant industrial. I, en aquest sentit, les xarxes socials són un gran altaveu i un bon mecanisme per trobar aquest punt mitjà. Facis el que facis, siguis artista o qualsevol altra cosa.
A vegades costa copsar les idees d’un projecte a les xarxes.
Crec que és molt important saber canalitzar el que fas perquè a la gent li interessi. És veritat que, al principi, quan comences un projecte, costa molt. Per exemple, si jo estic fent una mescla de puta mare en una discoteca, a mi el que m’agradaria és ensenyar-ho perquè la gent ho veiés, que em veiés tocant tots els botons, però a la gent això no li importa gens. No sap ni quins botons estic prement. A la gent no li importa el procés creatiu, si no l’interessa que l’entretinguis. El que li passa molt a la gent quan comença a les xarxes és treure el focus sobre el qual vol ensenyar i posar-lo sobre el que la gent vol veure, que moltes vegades són coses que no tenen a veure l’una amb l’altra. Jo ho he sabut fer, i per això m’ha anat bé.
Algú t’ha ensenyat a controlar les xarxes o has après de manera autodidàctica?
Ha sigut un aprenentatge molt autodidacte. És cert que al tercer i últim any de carrera de producció musical s’aprofundeix molt en la indústria musical, el màrqueting i també es toquen les xarxes. Allà em van donar algunes primeres pistes, però després jo m’he format molt pel meu propi compte. Sobretot, mirant altres vídeos de persones que els ha funcionat i seguint a creadors de contingut que t’expliquen aquests aspectes. I també és molt important tenir autocrítica. És molt més fàcil posar les culpes a l’algoritme que veure que, realment, no has fet bé el vídeo i per aquest motiu no ha funcionat. Jo soc molt crític amb mi mateix, i per això crec que també m’estan funcionant els vídeos a les xarxes. El problema de molts artistes no és que tinguin bona música, sinó que no la saben moure.
