Jaume Clotet (Barcelona, 1974) no és algú que es mossegui la llengua, i la seva darrera novel·la, L’espasa del rei, és l’excusa perfecta per analitzar l’estat de la nació. Periodista, escriptor i assessor que ha treballat al Govern –va ser director general de Comunicació amb Carles Puigdemont i amb Quim Torra–, Clotet sosté que escriure en català avui dia és gairebé un “hobby” perquè és impossible viure’n, i lamenta que el consum de llibres en la nostra llengua sigui tan marginal com el del vi del país: “Només un terç dels llibres venuts a Catalunya són en català. Una mica com els vins. Tenim vins molt bons, però consumim més vi de fora que vi de casa”. En aquesta entrevista amb El Món, parla d’una cultura que considera minoritzada i d’una societat, la catalana, que assegura que només reacciona davant els atacs externs. “Si no tenim un drac, no som Sant Jordi”, afirma una contundència que busca sacsejar les consciències d’un país que, segons ell, corre el risc d’extingir-se per pura desídia pròpia.
Dins de quin gènere hem d’encabir L’espasa del rei, el tercer i últim volum de la trilogia que va començar amb La germandat de l’àngel caigut i va continuar amb La calavera de l’apòstol?
És una bona pregunta. Suposo que l’hem d’encabir al mateix gènere que els altres dos, per ser coherents. La meva editora em va dir que això és una novel·la de gènere, però no sabem de quin gènere és. Al principi de la trilogia, vam acordar que era un thriller històric. A mi se’m queda curt, i diria que és un thriller històric bíblic. I l’altre dia ella va dir una cosa que m’agrada, que va dir que és un thriller històric patriòtic. I, per tant, ens movem per aquí.
Entre el terme bíblic i patriòtic.
No és novel·la negra, és un thriller. És històric, bíblic, religiós, té punts de fantàstic i patriòtic, cada cop més.
Amb aquest tercer volum es tanca la història.
Sí.
Ha costat trobar el final?
Sí, perquè no es va decidir fer la trilogia fins després de fer el primer llibre. Vaig començar el primer llibre amb Satanàs tancat en una caixa. Aquest era el meu punt de partida. No sabia qui l’havia posat allà, com, quan i per què. No sabia l’origen d’allò, era l’inici. I, quan vam decidir fer la trilogia, no volia que tingués un final obert. Volia tancar-ho de debò, i havia de pensar qui tanca Satanàs aquí, com, quan i per què. Per sort, aquestes tres novel·les són una suma de coses que m’he anat trobant. Vaig trobar uns personatges catalans que eren al lloc correcte i en el moment oportú, i els vaig convertir en protagonistes d’aquesta part. No sabia com fer-ho i em va anar molt bé trobar-ho.
El punt de partida d’aquesta trilogia és l’entreteniment?
A mi m’agrada escriure novel·les quan tinc temps. Si, ara, per exemple, tingués una feina que m’absorbís ja de per vida i no escrivís cap novel·la més, no passaria res. Però m’agrada. Em distreu, em relaxa i m’agrada, però no és la meva vocació, perquè soc periodista. Ho vaig fer perquè tenia temps. Tenia menys pressió laboral i les meves filles eren més grans. I vaig fer servir el Premi Josep Pla l’any 2024 com a mecanisme de treball, perquè tenia una data prou llunyana però prou propera per poder-ho fer. Escriure em distreu fins al punt que hi ha dies que arribo a casa i, després de treballar molt, fer el sopar, posar les nenes a dormir, em poso a escriure una estona.
Per desconnectar?
Sí, i m’agrada. Llavors, m’adono que he escrit bastant perquè escric de pressa, com els periodistes fem, però a mi em relaxa, m’agrada. És una feina i alhora no és una feina, és un entreteniment.
És un entreteniment que costa hores de son?
És veritat, costa hores de son. M’agrada dormir, però dormo de cinc a sis hores al dia. No soc de dormir. I, per tant, tampoc no és el gran drama. I ho faig perquè m’agrada, perquè, com diu un amic meu, els que escrivim en català ho fem per hobby, perquè d’això no es pot viure. I, en conseqüència, no ho veig com una professió, ho veig com una cosa que m’agrada fer, de més a més.
Com un afegit.
Un afegit, una cosa que m’agrada. No la faria professionalment perquè és pràcticament impossible viure d’això en el nostre país.
Pesa l’etiqueta de Dan Brown català?
Això és una cosa dels periodistes, però el tema del Dan Brown em fa pensar dues coses. Primera, que el públic català és un públic normal i busca aquest gènere. Com que en català aquest gènere no se’ls ofereix molt sovint, quan això passa, més enllà que el llibre estigui més ben fet o més mal fet, la gent busca això. I, per tant, per què funciona Dan Brown quan es tradueix al català? Perquè la gent busca això. Per tant, hem d’oferir al públic català això. I segona, també m’agradaria que em diguessin que les novel·les recorden Dan Brown, però també aquella noia de Tremp o aquell noi d’Amposta…
Referents més pròxims.
No n’hi ha. Alguns et diuen que Joan Perucho feia elements fantàstics. O Jaume Fuster, que buscava elements llegendaris catalans. Però fa molts anys que no n’hi ha gaire d’això. Sánchez Piñol alguna cosa d’element fantàstic fa, però no és habitual. I, per tant, com que el públic català vol consumir tots els gèneres, perquè és un públic normal, si no ho troba, ho compra de fora. L’hi hem d’oferir. Encara falten coses per oferir-li.
Vostè que ha tingut relació amb la política, per què no ha fet un thriller polític, per exemple?
Faig això perquè m’agrada distreure’m, però la política no em distreu gens. És a dir, és cert que la meva editora, o companys periodistes, em demanen que escrigui sobre la meva experiència al Govern. A mi això m’avorreix enormement. No he llegit gairebé cap dels llibres que s’han fet sobre el Procés. Trobo avorridíssim fer un thriller o una novel·la política, i penso que serà avorrit per al lector. Jo, el que escric, quan ho escric, penso que a la gent li agradarà. Si jo ja m’avorreixo, el lector s’avorrirà més.
Però no els ha llegit perquè no hi tenia interès o perquè es volia allunyar de tot això?
Per les dues coses. Jo els he ajudat a fer-ho. Si m’han preguntat els periodistes, sempre els he respost. Però són temes que m’avorreixen. Un podòleg quan arriba a casa es posarà a llegir un tractat de podologia abans d’anar a dormir? Crec que no. A casa vull desconnectar. I, per tant, jo, com tothom, arribo a casa i miro sèries, llegeixo llibres, llegeixo història… Em distrec. Una cosa que potser està en desús, o potser està infravalorat, però jo vull evadir-me. Novel·les, llibres, pel·lícules d’evasió… Hi ha moment per a tot. Hi ha vegades que em ve de gust mirar una pel·lícula més interessant, però a vegades arribo a casa i les meves filles volen veure Indiana Jones. Si m’adormo, no passa res, perquè ja l’he vist vint vegades, i a vegades també vull estar en coses més lleugeres.
Se sent més lliure escrivint sobre història i mites que sobre l’actualitat?
Sí. A més, no vull ofendre ningú. No soc creient, però en aquests llibres surt molt la religió, l’Església, la bíblia i totes aquestes coses. M’ha ajudat un capellà del Poblenou, mossèn Romeu, perquè els elements religiosos surtin bé. No em vull equivocar, no vull faltar el respecte a ningú. I, per tant, fer un llibre de política en el qual la gent pogués sentir-se retratada… No vull problemes avui en dia, ja n’he tingut prou. Si fes una novel·la històrica on apareix el dimoni tancat a la Terra Santa a mi ningú em dirà que s’ha enfadat. Faig coses per passar-m’ho bé i que la gent s’ho passi bé, i punt. I qui busqui tres peus al gat, no és la meva intenció.
Deia abans que hi ha forats dintre la literatura catalana, per què creu que passa això?
Els lectors no hi són tots. Encara avui, a Catalunya, un de cada tres llibres que es ven en una llibreria és en català i dos són en castellà o altres idiomes. Per tant, només un terç dels llibres venuts a Catalunya són en català. Una mica com els vins. Tenim vins molt bons, però consumim més vi de fora que vi de casa.
Per què?
Potser el que passa és que no som capaços d’arribar a nous lectors perquè potser hi ha vetes de lectors que no troben allò que busquen en català. Jo m’he trobat dues vegades, que són poques però significatives, que m’han vingut persones, quan els meus llibres no estaven en castellà, que em preguntaven si el llibre no hi era en castellà. I quan els deia que no, se’l compraven igualment, tot i que admetien que en principi no llegien en català. Si ha servit per posar llibres en català a casa d’algú, ja m’està bé. Hi ha gèneres com aquest o la ciència-ficció que no tractem prou i, en canvi, oferim molta literatura del jo, que és allò que ens passa a nosaltres. Quants llibres hi ha sobre l’absència, el dol, cremar-se la feina, canvis de vida…? Hi ha molts llibres sobre coses que ja podem viure nosaltres mateixos, hi ha novel·la història, no prou, però força; però hi ha gèneres que no hem tocat en la vida. Per exemple, no hem tocat en la vida la novel·la romàntica. Jo no la faré, però la meva filla llegeix això en anglès. Potser hi ha coses que hem de fer que a nosaltres ens sonen que no són prou elitistes, però ho hem de fer. Igual que necessitem revistes del cor en català. Igual que necessitem crònica negra en català. Necessitem des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra en català. Ho necessitem tot en català, perquè no som un país diferent. Ens hem pensat a vegades que hi ha coses que no les farem. Doncs, no. Som un país com qualsevol altre. I, per tant, hem d’oferir més gèneres. Si oferim més gèneres, crec que arribarem a més lectors.
Aleshores, creu que el lector català és més obert del que es pensa?
Si vas a casa d’un català mitjà, trobaràs una pila de llibres en castellà i una pila de llibres en català, però segurament n’hi haurà més en castellà. A casa meva hi havia molts llibres en castellà d’autors que segurament la meva mare o el meu pare no trobaven en català. Hem de fer més. Hem de variar els gèneres. És com el teatre o el cinema. Hem de variar els registres. Hem de fer-ho tot.
Hem d’intentar abastar-ho tot?
Un català normal ha de poder trobar allò que vol en català. Si li agrada la ciència-ficció, ho ha de poder trobar. Sempre, si pot ser, com he fet jo, amb paisatges i personatges catalans. Un entorn català. Per què els catalans no parem de llegir novel·les negres escandinaves? Per què no fem més coses d’aquí? Que el mort sigui a Taradell o del Berguedà? Ara hi ha una novel·la de Gil Pratsobrerroca que està triomfant com a novel·la negra. Llavors, s’ha d’oferir, perquè el públic hi és. És com la música en català. Jo recordo quan hi havia el rock català molts temes no es tractaven. De cop i volta va arribar Flaix FM fent música màquina en català. De cop i volta tenim la Rosalía, la Bad Gyal, gent que fa rap, i coses que jo no sé ni què existeixen en català. Llavors, els puristes ho critiquen. A mi ja m’està bé. S’ha de fer tot. S’ha de fer porno en català, s’ha de fer ciència-ficció, s’ha de fer tot el que vulguem en català.
I escriure en català és la manera més senzilla de fer país?
Clar, és la manera més normal i la menys política. Si escrivís en castellà, en vendria sis vegades més, però no em surt. Seria forçat. Quan la meva editora diu que és un gènere històric polític i patriòtic, jo entenc el que vol dir. Però jo no ho faig amb aquesta intenció. Simplement ho faig en català, no? Si un grup de teatre o de música canta en català, no està fent política. Però com que tenim el català tan malament, sembla que estiguis fent un acte patriòtic. Ja m’està bé, però no és la intenció. Tu ets periodista, tu escrius en català, en un diari en català, fas patriotisme? No, és normal.
És una eina de comunicació.
És una eina de comunicació. Per tant, si tu fas les coses ben fetes, a la gent li importa un rave l’idioma en què ho fas. És a dir, la gent no llegeix El Món, els llibres o va a un concert dels Pets perquè és en català. Ho fa perquè li agrada. Perquè si és en castellà, també hi anirà. Hi ha un autor que no suporto, des del punt de vista personal, que és Mario Vargas Llosa. No m’agrada, no em cau bé, però tinc tots els seus llibres perquè escriu molt bé. La gent diferencia. Si tu tens un bon diari, tens una bona obra de teatre, una bona pel·lícula, un bon llibre, i és en català, la gent el consumirà igualment, perquè la gent no és tonta.
I no oferir-ho és perdre lectors?
No oferir-ho és perdre lectors, és perdre oportunitats i tenir una cultura més petita.
Veu catastròfica la situació del català?
No soc catastrofista, però tampoc vaig amb el lliri a la mà, eh! Però, per exemple, quan vaig fer 18 anys vaig decidir que no parlaria mai més castellà al meu país, i he arribat avui, 30 anys després, i no m’ha passat res. Ningú m’ha tret de cap local, ningú m’ha escridassat i no he hagut d’omplir cap full de reclamacions. És cert que potser que em moc en barris i en entorns més fàcils, però no m’ha passat res. I sé de gent que fa el mateix en llocs més difícils, i tampoc li ha passat res. Evidentment, hi ha moments que la gent no et respon en català, hi ha gent que et pregunta dues vegades, hi ha gent que fa veure que li costa, però, en general, també et trobes més sorpreses positives. Tu vas a un forn i demanes a una persona racialitzada en català, i, moltes vegades et contesta en català i et dona les gràcies perquè ningú li parla en català. Aleshores, m’he endut moltes més sorpreses positives que negatives. I, per exemple, si el català estigués tan malament per culpa de la immigració, com és que cada any no hi ha prou places de català per a estrangers? No faig un discurs bonista, i crec que hi ha molt camp per córrer aquí, però si els immigrants que venen fossin el principal element destructor del català no s’apuntarien a les classes. I per què s’hi apunten? Perquè una persona que ve de fora sap que, si el seu fill parla català, tindrà més oportunitats de futur que si no el parla. Per tant, hi ha feina a fer. Ara, els catalans també hem de fer feina.
Per exemple?
El president de la Generalitat no hauria de parlar mai en castellà. Ni fer tuits en castellà, ni res en castellà. Has de transmetre la sensació que no es pot viure a Catalunya sense saber parlar català. La sensació que ha de tenir una persona que ve de fora, o que neix aquí, és que sense el català el teu circuit és més petit, i que hi ha àmbits on no pots anar, o tens dificultats. O sigui, ha de ser al revés. Els catalans hem de parlar només en català. Si la pel·lícula que tu vols veure al cinema en català és 8 quilòmetres més lluny, fas els 8 quilòmetres. Si la traducció del llibre que estàs esperant surt un mes després, t’esperes. O que el Govern s’asseguri que surten a l’hora. Si vas a un restaurant, demana la carta en català, que la tenen. I si no la tenen, te’n vas. Hi ha microcoses que pot fer tothom, i ens aniria millor. A vegades també passa que els primers que critiquen són els primers que van a un restaurant i demanen un Rioja. Això jo ho he vist. Turboindependentistes que arriben allà i diuen, “avui farem un Rioja”. Tots podem fer coses. Si ho fan 10.000 persones, tenim un impacte. Si ho fan un milió, tenim un altre impacte.
A les seves novel·les dibuixa una Catalunya com li agradaria que fos?
Sí. Aquí se me n’ha anat la bola. A la primera novel·la, hi havia elements que la gent podia pensar que era un país independent o no. No hi havia elements gaire clars, en aquest sentit. Per exemple, sí que és veritat que, quan arriba un vaixell al Port de Barcelona, hi ha els Mossos d’Esquadra i no la Guàrdia Civil. Però això ho saben els friquis. Després tot ha anat in crescendo. I, al final, tenia la necessitat de fer sortir una reunió entre el govern català i el govern francès i vaig decidir que es reunirien la ministra de Cultura catalana i la francesa. Està fet d’una manera natural. No està pensat políticament.
Però està fet d’una manera natural del que voldria que fos, no?
Sí, però està fet d’una manera que, si tu ets català i vols la independència, ho veus. Però si ets un lector que això no t’interessa, o el llibre està fet en castellà, i a Espanya s’ha venut i a Mèxic s’està venent, el lector en castellà o no ho notarà o li passarà inadvertit. Ningú ha de pensar que és novel·la política, perquè no ho és.
És una utopia conscient?
És conscient, però no és una utopia perquè això ho podem tenir d’aquí a un any. És a dir, si els catalans volem això ho tindrem quan vulguem. Punt. Els espanyols poden posar-hi moltes pedres i molts impediments, però això ho tenim a l’abast. El dia que ens posem d’acord, el dia que vulguem, ho farem. Vam estar a punt, i el dia que vulguem ho tindrem. Per tant, d’utopia res.
I tot gira al voltant d’una espasa històrica vinculada al rei Jaume I, que actualment es conserva en un museu de París. La Vilardella és part de la nostra identitat?
És clar. Mira. M’imagino que el 100% dels lectors del teu diari saben què és Excalibur. Si preguntem a la gent del carrer què és Excalibur, ho sap gairebé tothom. Si preguntem a la gent del carrer què és Vilardella ningú en té ni puta idea. I ningú en té ni puta idea, perquè tenim una cultura minoritzada en la qual no s’ha explicat, ni s’han fet productes de ficció sobre aquests temes. Els anglesos ho han fet molt bé. Han fet pel·lícules, tenen Tolkien, no han parat d’explicar la seva història i els seus mites. I nosaltres no hem explicat ni la nostra història ni els nostres mites. I, per tant, la gent no sap que a París hi ha una espasa que es pot veure, a diferència d’Excalibur, que ha desaparegut; i, a més, va venir aquí el 2018-19 per a una exposició al Museu d’Arqueologia a Catalunya. És una espasa que té els mateixos poders que Excalibur. És una espasa màgica. Això ho sap molt poca gent. Quan jo trobo aquestes coses, o me les expliquen, decideixo posar-les en una novel·la perquè em sembla un bon vehicle per explicar la nostra realitat o els nostres mites i llegendes folklòriques a la gent. I, per tant, sí, forma part de la nostra identitat. I també forma part de per què ens van les coses com ens van.
Què hi fa l’espasa del rei Jaume I a París? Ens hem despreocupat del nostre patrimoni?
Per la mateixa raó que una de les tres bíblies que va fer l’Abat Oliva a Ripoll és a París, una altra és a Roma, i cap és a Catalunya. Per la mateixa raó que la meitat del claustre de Sant Miquel de Cuixà és a Nova York o per la mateixa raó que les tombes dels comtes d’Urgell, si no m’equivoco, són a Nova York. Ens hem despreocupat 100% del nostre patrimoni, i només cal anar per Catalunya. És a dir, cauen els nostres castells a trossos, cauen els monestirs, cauen les esglésies, les ermites… Està tot mig abandonat. Fa menys d’un segle, més o menys, que ens vam posar les piles quan vam començar a anar pel Pirineu gent del país a recuperar les pintures, però tot això queia a trossos, no estava valorat. Vam tenir molt espoli, molt saqueig, i encara avui no tenim prou consciència. Ha canviat molt ara, però hem arribat tard i, en canvi, els anglesos i els francesos fa segles que se’n preocupen.
I fins a quin punt la ficció pot ajudar a redefinir la identitat col·lectiva?
Crec que la ficció és un mecanisme excel·lent per recuperar la memòria col·lectiva. Per exemple, si jo expliqués en un assaig l’espasa del rei en vendria 300 exemplars, no? Si tu fas una novel·la, en vens molts més. I això no només jo. Martí Gironell i molta gent que fa novel·les històriques han permès a molta gent aprendre coses que no sabien. És un gran vehicle. El problema és passar dels llibres a la tele, a les sèries, perquè hem d’anar encara més lluny. Tot el que sigui eixamplar i tenir altaveu és positiu per a aquesta finalitat.
Hi ha la possibilitat que la trilogia es converteixi en una sèrie o una pel·lícula?
Bé, això és molt prematur, però hi ha un productor desacomplexat, català, normal, que vol fer-ho. Vol fer-ho en català, vol fer-ho per a plataformes i té ganes de fer-ho. Li sembla un bon vehicle de ficció, i a mi també. Per tant, hem de fer això, però no aquest llibre, tot. Com és que no tenim encara cap pel·lícula ni cap sèrie sobre el 1714, sobre el Barça, sobre Gaudí, sobre la Sagrada Família, el Bulli…? És a dir, no ficcionem les nostres coses d’èxit. Al revés, ficcionem les nostres derrotes.
Li interessen molt els mites, les llegendes i el folklore. Què tenen que els fa tan potents narrativament?
A tot Europa hi ha històries d’espases màgiques, i és una cosa que no és exclusiva nostra. A la gent, abans, això li explicava un món, la por, la nit… Tot tenia un sentit pedagògic, educatiu. A la nit s’inventaven éssers fantàstics, o coses que no sabien explicar les explicaven amb éssers mitològics. I la gent tenia un esquema mental de comportament de vida. I això, òbviament, s’ha perdut, perquè la ciència ha avançat, però s’ha perdut massa. Per exemple, jo tinc arrels al Pallars, i allà està ple de llegendes, contes i històries que sap la gent d’allà, però que no han transcendit.
I creu que a Catalunya hem infantilitzat massa el nostre imaginari?
Totalment. Tot s’ha convertit en elements per a nens. Tinc un amic que fa una gran frase i diu que tot s’ha convertit en element de cercavila. I és veritat. Tot sembla innocent, tot sembla inofensiu. Els éssers fantàstics i terrorífics s’han convertit en bons. Ara que arribem a Sant Jordi, segur que veurem el típic lloc on diuen que Sant Jordi no existeix, que és la Jordina, que el drac és bo, el drac llegeix, no hi ha violència. Em sembla bé, però és una altra història. El drac, que és el mal, segresta la princesa i l’heroi la salva. Això no és ni una cosa catalana, és una cosa universal. I això s’acaba desdibuixant. La vida no és així. Al revés, com més diguis als nens que la vida és bona però hi ha moments difícils, millor.
Parlant de la infantilització, per què creu que altres cultures sí que ho han sabut fer?
Jo crec que ho combinen. Perquè te’n vas a les literatures escandinaves i fan una part per a nens i una part per a adults. I Tolkien agafa tota la mitologia nòrdica, perquè li agradava més la nòrdica que la seva pròpia, l’anglesa, que és semblant, però no és la mateixa; i la converteixen en una cosa èpica. Inventant-se, evidentment, molta història, però els elements acaben sent nòrdics.
Hi ha més tradició?
Sí. Per exemple, a Suècia hi ha una revista anual amb més de cent anys sobre els seus mites i llegendes. I la gent d’allà, per generacions, aprenen tot això. A casa nostra, ara, és veritat, i s’ha de ser just, han sortit diversos llibres sobre reculls d’éssers fantàstics catalans, de diferents editorials. Un és de Comanegra i l’altre és d’Efadós, i estan molt bé, però fa cinc anys no hi eren. Per tant, estem avançant, i estem millor que abans, però falta molt.
I els catalans sabem acabar bé les nostres històries?
No. Els catalans només sabem acabar si acabem malament. No sabem guanyar. L’1 d’octubre ho teníem a l’abast, el 3, el 10 i el 27 ho teníem a tocar. A més, jo hi era. Ho podíem haver fet i no ho vam saber rematar. Quan al Barça guanya sis copes, no ens agrada que el president del club se’n vagi a Luz de Gas i es tiri xampany pel cap. Bé, no ho sé, està guanyant, és un club privat, està en una discoteca privada, fa el que vol… No, el que volem és que a aquest que li va bé no es noti. El que volem és que, si un paio guanya molts diners, vagi amb un cotxe desmanegat.
Som de portar la processó per dins.
Totalment. Tu, que ets de Lleida, ho saps millor que ningú. I jo, que tinc arrels al Pallars. Quantes vegades es mor algú del poble, que semblava que li anava justíssim, i es mor amb dos milions d’euros al banc, sense descendents, i ho deixa al poble? Això t’ho vas trobant. O saps el que guanyen, i viuen en una casa de totxo amb el tractor a sota aparcat. Per què vivim així? No dic que anem fent ostentació. El català és una persona que no fa ostentació, però entre poc i massa. No sabem gaudir de la vida. Amb això els espanyols ens donen mil voltes. Hem d’eliminar el patiment gratuït. I quan ens van bé les coses, no ho sabem explicar, o no volem que es noti, o no ho sabem rematar.
Aquest serà el teu últim Sant Jordi com a escriptor?
No. A mi m’agrada, em relaxa i tinc coses per explicar, però el ritme serà diferent.
I la temàtica serà diferent?
Amb matisos. La part catalana sortirà, la part històrica també, perquè m’agrada, però també soc partidari de fer el que sé fer. Ara no començaré a fer novel·la negra. No sé fer-ne. Això ho sé fer, m’agrada, a la gent li agrada, però amb calma.
I algun dia farà les memòries del Procés?
No, que va. No dic que no, però no m’interessa. A més, com que no s’ha acabat, ja farem les memòries quan ho fem de debò i guanyem. Perquè això és inevitable.
No s’ha acabat?
No. Perquè Espanya no s’ha acabat. Els catalans som tan tristos que només reaccionem quan hi ha estímuls exteriors. Si fos per nosaltres mateixos, ja ens hauríem extingit, però els espanyols històricament ens foten canya i això obliga aquí molta gent a qui no interessa la política a reaccionar. Fixa’t quants catalans diuen ara que ja es reactivaran quan hi hagi un govern PP-Vox. Els catalans, si no tenim un drac, no som Sant Jordi. Ho hem de fer bé i, per tant, això no s’ha acabat. Com diu Titot [Francesc Ribera], Espanya no fa vacances, nosaltres tampoc n’hem de fer. La pròxima vegada que passi això, i ho lligo amb el llibre, en comptes d’anar amb el lliri a la mà, hem d’anar amb una espasa a la mà. D’actitud, vull dir. Potser no cal el “ni un paper a terra” i “el món ens mira”, i simplement dir que ho faré perquè soc capaç de fer-ho. Perquè ho podem fer.
