Iolanda Batallé és menuda -només d’alçada en centímetres-, moguda, molt moguda, i riallera, molt riallera. Quan hi és se sent. Un torrent d’energia i una veta de vehemència. Agrada i atabala. És quadrilingüe, editora, escriptora i llibretera. Sap de quasi tot. Ha passat per grans empreses i hi ha deixat solc recte i fondo. N’està molt pagada. Sobretot, de La Galera -en els llibres de la qual va aprendre a llegir- i de Rata, un segell editorial que gairebé apuntava els noms perquè els jurats del premi Nobel el concediren.
Va passar-se deu anys rodant pel món i va conèixer dones humils dels poblats de Sud-àfrica i hòmens rics de Palos Verdes Pb -recalca Pb-. Després va tornar al Born i més tard va dirigir l’Institut Ramon Llull. Només tres anys, perquè l’aritmètica política i tribal li va gastar aquesta mala passada. Hi feia coses i diu que en necessitava més, d’anys -almenys deu-, per consolidar un gran projecte. Ha escrit tres novel·les i un llibre de relats, que s’han venut molt bé i s’han traduït a idiomes, i un llibre que vol ensenyar les claus d’un nou lideratge. El lideratge de la diferència.
Iolanda Batallé diu que practica -i perpetra- el somriure militant. Ara dirigeix la llibreria Ona de Pau Claris, un gran santuari que ven només llibres en català, on se’n presenten -molts- i es fan mil activitats tothora. Entrar a Ona és entrar a la jungla de les lletres. T’hi pots trobar xiquets cantant en un rogle i filòsofs rampants llançant-se teories. Les parets -també les del lavabo- són salpebrades de cartells amb aforismes, frases ocurrents i dites amagades. Amb cal·ligrafia de Batallé.
[Riu molt, sobretot de foteses tecnològiques, abans de començar: “Soc zero tecnològica. Porto una agenda com les tietes.”]
Per què sempre riu?
No sempre. Hi ha bastant gent que m’ha vist plorar. No sempre ric. El meu somriure és militant. Com el de la Pilarín Bayés, que ens acompanya aquí. [Assenyala un dibuix just darrere d’ella].
Això és interessant. La militància del somriure. Què vol dir exactament?
És una decisió. Des de petita vaig veure que el món era bastant cardat. Tota la gent que veia -la família, els amics, els pares dels amics…- patia. Tothom patia. Podien dissimular més o menys, però la gent patia. I jo també vaig patir. Com diu Han Kang, la premi Nobel de literatura de l’any passat, “la vida ens tracta a tots bastant malament”. Jo vaig decidir, doncs, que fos el dia bo, dolent, molt dolent o terriblement dolent, somriuria. Un somriure militant. Potser estic trinxada, però jo porto el meu somriure. Això no vol dir el riure que es veu físicament. De vegades ric, sí. [Riu molt i molt sovint]. M’agrada riure, però el somriure militant és de dins. La meva actitud davant la vida és de somriure militant. Per decisió. Perquè la decisió va ser aquesta: “Per molt que em putegin, no podran amb mi”. Una mica allò de -crec que és de Joan Fuster-: “M’odien i no passa res, però m’obliguen a odiar-los i sí que passa”…
Més o menys, sí, és això. I és de Fuster, en efecte, de Proposicions deshonestes.
Doncs, és això. El somriure militant és una altra opció a això.
Què li va passar a vostè de petita? Diu que tothom patia… No crec que tothom patira tant… No recorde jo tant de patiment…
Home, crec que vostè de petit també va observar patiment. No conec ningú mínimament conscient -és a dir, quan comencem a prendre consciència, i pensi que els nens i les nenes des de molt petits són esponges- que no hagi vist patir o que no hagi patit. Des de ben petits copsen què passa a l’entorn. I l’entorn és dur. Clar que hi ha moments de preciositat, bellesa i alegria, però l’entorn és dur.
Ho dic perquè vostè va nàixer en un moment molt més propici que les generacions anteriors. La guerra, la postguerra, els cinquanta… allò van ser moments terribles. I no és el cas, crec. La gent de la seua època i de la seua condició…
Ep! Jo soc filla de família treballadora. Tothom a casa meva ha estat treballador. Soc la primera dona de la família que ha anat a la universitat. Jo he observat patiment a totes les classes socials i a tots els llocs del món on he pogut estar. Encara que és cert que són diversos tipus de patiment.
El somriure militant n’és un bon antídot?
Mira, jo sé posar cara de cagarro, com fan alguns. Sobretot, prenc la decisió de somriure militant encara més quan començo a dirigir equips humans. Un pot dirigir des de la mala hòstia i emprenyat, però, com que crec que les actituds s’encomanen, si tu tens un to de mal humor, de tristesa, de duresa, això és el que encomanes. En canvi, si tu tens el to d’un cert nivell, d’una certa actitud d’alegria davant la vida, encara que la vida sigui dura, això també s’encomana. I això és bo. I això és el que faig ara. Potser d’aquí a uns anys li explicaré una altra cosa, però això és el que faig.
I això és el que explica en aquest llibret que ha fet i que es diu La revolució del lideratge de les dones?
Sí, però a mi m’agrada més el títol de la versió anglesa. N’han dit La revolució del lideratge de la diferència. Jo hi crec més, perquè no és una qüestió de dones o d’homes…
Però la versió original, la catalana, diu “dones”, i això és cosa de l’autora, que és vostè.
Sí, però l’hi explico. A mi m’agrada més “de la diferència”. Perquè el títol és també: “Atreveix-te a fer les coses a la teva manera”. I m’agrada més el concepte “diferència”. No crec que sigui, com li he dit adès, un dilema entre dones i homes.
Al llibre parla molt de les dones.
I dels homes, també.
D’acord. Per això li volia dir -i perdone que ho concrete en el meu cas- que he conegut moltes dones manant. De fet, m’han manat moltes dones. No hi sé veure la diferència. No he percebut gaires diferències d’estils entre elles i els hòmens que m’han manat.
Hi estem d’acord. Per això, fixi’s que, abans que vostè m’ho digués, jo ja li havia dit que jo preferia “de la diferència”. Perquè arran d’aquest text, que ara ja té quatre anys, he fet moltes formacions. I molts homes, molts, se m’han acostat i m’han dit: “Batallé, jo faig això, i sovint ho pateixo, perquè, com que soc home, no s’espera de mi que faci això”. I tenen molta raó. Com també en té vostè quan diu que hi ha moltes dones que -no ara, sinó als anys setanta o vuitanta, quan jo creixia, les poques que arribaven a llocs de poder i de responsabilitat- imitaven patrons masculins.
I ara ja no els imiten?
[S’enardeix i eleva lleugerament el to de veu]. Algunes sí i d’altres no. Però també hi vull afegir una cosa. Totes les que ho han fet, respecte! Perquè ho han fet perquè no es veien capaces de fer-ho d’una altra manera, però ho han fet així.
Si passes per una escola de negocis, és diferent que ho faces d’una altra manera. Ho ha dit vostè, les actituds s’encomanen…
No hi estic d’acord. A mesura que hi hagi més professores -i professors- que ensenyen com fer-ho d’una altra manera -i per això és important que la diferència arribi a llocs de responsabilitat, i el món acadèmic també n’és un-, més s’aniran imposant altres maneres de fer.
Diga’m tres pautes per manar com Déu mana.
La primera és escoltar. Escoltar i observar, que anirien junts. La segona és ser-hi. Tot vol temps. Si un director o una directora dedica temps a qualsevol persona de l’equip, tingui més o menys poder, en general aquella persona creix. Simplement, perquè diu: “Caram, si el director o la directora em dedica temps…”. És que això també és important. No només de paraula. Si aquella persona, que té una agenda més o menys important, dedica temps a la gent… I la tercera és la generositat. I l’autoconeixement.
Me n’ha dit quatre…
No. Generositat i autoconeixement van lligats. Un no pot ser generós si no és coneix. Moltes persones tenim por i inseguretat, moltes. I molts dels lideratges d’aquests més egoistes -d’aquells de: “Tu calla, perquè no et pago per a pensar” o “Aquí sempre ho hem fet així” o “La teva opinió no importa”- és fruit d’algú que no es coneix. D’algú que té por, que té inseguretat. Perquè si no en tens, de por o d’inseguretat, no tens necessitat d’insultar els altres, ni de menystenir-los, ni d’aprofitar-te de les seves idees… Però tots en tenim. Per tant, poder ser generós com a líder té a veure amb el fet treballar-te aquestes pors o aquestes inseguretats.
Ha hagut de fer fora algú del seu equip alguna vegada en la vida?
Moltes.
I com es fa això des del bon lideratge?
També sent-hi present. És a dir, jo he hagut de despatxar moltes persones -algunes amb una gran complexitat- i el pitjor cas de tot és haver de despatxar algú que tu valores molt, però que veus que, per molt que ho intentes, l’equip no l’accepta, no funciona aquesta persona, no s’hi integra. Però en canvi tu li valores coses. Això també m’ha passat perquè de vegades quan et toca acomiadar algú que, pel que sigui, per això que parlàvem abans, per la seva mala llet o perquè menysté els altres o perquè fa que l’equip no pugui avançar, la cosa és més senzilla, d’alguna manera. Perquè al final allò que hem de vetllar, com a directores o com a directors, és que el projecte vagi endavant, que funcioni. I per tant, si hi ha algú o alguns que no funcionen -i tu els has donat una oportunitat, dues, tres…- has de procedir a dir-los: “Miri, això no funciona”. Això, fer-ho amb persones que t’ho posen fàcil perquè van en contra del projecte és més senzill que quan ho has de fer amb persones que tu valores, que els veus coses molt bones, però que veus també que, per molt que ho intentis, no hi ha manera. En els darrers vint-i-cinc anys ho he hagut de fer bastants vegades.
La cosa més sorprenent és quan algú que has acomiadat temps després torna i et dona les gràcies.
Això és un passatge bíblic o de conte de fades.
Doncs, això m’ha passat a mi. M’han dit. “Em vas fer un favor perquè realment jo aquí no estava bé”. [Se’n va Mireia Comas, la fotògrafa. Iolanda li fa una abraçada i diu que estaria bé que ens férem una tots tres. I no]. Això passa. Perquè si tu realment mires, escoltes i veus que algú allà pateix i que porta un, dos, tres anys i que no s’hi integra…
No sé si després li ho agrairà gaire. M’ha dit que li resulta més fàcil quan algú no té l’aptitud o l’actitud necessàries…
Aquestes són més senzilles. És l’acomiadament més senzill.
Sap que Rousseau creia en la bondat natural de les persones i que Hobbes apuntava exactament cap a la posició contrària, cap a la maldat intrínseca?
Jo podria estar d’acord amb tots dos. Però sobretot amb Rousseau.
Ell era terrible. No ho confirmava amb el propi exemple…
Ho sé, ho sé, però passen tantes coses a la vida…. I també és cert que hi ha certes persones que són dolentes. No sé per què. Ara bé, sempre vull pensar que hi ha coses -no sé quantes- que passen de generació en generació -perquè tots portem motxilles que ni comprenem de moltes generacions que ens precedeixen- i que els han acabat de fer així…
Però no he acabat de respondre la seva pregunta sobre com compagino el tipus de lideratge que proposo amb els acomiadaments. Sent-hi present. Li deia que ja des del principi, quan començo a liderar un projecte, intento escoltar a tothom. Encara que l’equip sigui de deu persones, de cent o de sis-centes, em portarà més o menys temps, però ho faré. I això vol dir multiplicar les hores de presència. Evidentment, el lideratge d’ordeno y mando és molt més senzill. Perquè comporta molt menys temps, molta menys coordinació, molt menys estar d’acord…, però és molt menys enriquidor per al projecte.
Sí, però…
Un moment, torno a la pregunta, que encara no li he contestat…
No m’ho puc creure!
La necessitat de ser-hi present. El moment de l’acomiadament és molt greu. He observat molts directors i directores que deleguen. No. Jo intento ser-hi present i, a més, ser-hi: mirar aquella persona als ulls, em digui el que em digui. I desitjar-li el millor. Això no és fàcil. No és gens fàcil. I encara menys quan es tracta d’una persona en la qual has cregut molt de temps, de vegades contra tot el teu equip.
L’han despatxada a vostè alguna vegada?
A mi m’han cessat.
Els ha donat les gràcies?
[Somriu]. M’han cessat, encara que no sé si va ser ben bé això, perquè, amb el canvi de govern i com és prescriptiu, jo ja havia posat el meu càrrec a disposició dels nous responsables del departament. I tant que els estic agraïda! Perquè dirigir una institució com és l’Institut Ramon Llull només ho pots fer amb la col·laboració de les persones de dalt, de baix i del costat. Si van amb tu, si et fan costat.
Per tant, els ha donat les gràcies.
No sé si ho fet directament, però amb el pas del temps, i tant que sí! Fa tres anys que dirigeixo la llibreria Ona i m’agrada moltíssim fer-ho. I ara, ara!, amb la situació política que hi ha als Països Catalans, no voldria estar dirigint l’Institut Ramon Llull.
Per què li van acceptar la renúncia preceptiva?
Això, l’hi haurien d’explicar ells.
Qui són ells?
La governança de l’Institut Ramon Llull és plural. Qui va prendre la decisió.
Ja veig que no m’ho dirà.
En tot cas, l’hi repeteixo, ja els dono les gràcies. No passa res. Al llibre que vostè diu que ha llegit també explico -i, d’això, se’n parla ben poc- que, igual que arribem als llocs, una direcció té un cicle, a menys que l’empresa sigui teva, i els cicles s’acaben…. Crec que un cicle bo per poder desenvolupar un projecte és entre vuit i dotze anys. Així ha anat en totes les empreses privades on he treballat. Per fer-ho bé en un projecte gran cal entre vuit i dotze anys.
En són molts.
No. Són els que calen. A l’Institut Ramon Llull hi vaig ser tres anys. Si mires tots els directors que hi ha hagut -tots homes, tret de jo-, en vint-i-tres anys, n’hi ha hagut deu. Crec que jo soc la tercera que hi ha estat més temps. Per desgràcia, això és poc temps. Això és molt poc temps. Es van carregar un projecte que estava començant a funcionar per decisions -ja que m’ho ha preguntat- que no tenien res a veure amb el projecte. Quan em van comunicar que em cessaven em van dir: “Ho està fent vostè molt bé, però em diuen que l’he de substituir”.
No sé si de veres els dona les gràcies… Tants canvis de govern com els que hem viscut en els darrers anys han perjudicat el Ramon Llull?
Però no només el Ramon Llull. Tots els departaments. Totes les institucions.
Els departaments són una altra cosa. És lògic i coherent que un canvi polític els afecte. Si no, no s’entendria. Per això li ho pregunte en el cas concret de l’Institut que vostè dirigia…
Clar que sí. És el que li acabo de dir. Crec que per poder desenvolupar un projecte -i un projecte gran, com és aquest, l’empresa que m’ocupa ara o les que m’ocupaven abans- és bo que passin entre vuit i dotze anys. També hi ha un moment en què veus que ja has tancat l’etapa, que ja ho has donat tot, que durant tots aquests anys has pogut preparar relleus teus que penses que ho poden fer igual o més bé que tu, perquè són d’una altra generació, i llavors arriba el moment del canvi.
Ho personalitza vostè molt. Com ha de decidir vostè qui la substituirà en una empresa cultural pública que depèn del govern de cada moment?
Noooo. Al revés. Personalitza aquell que s’hi queda i que es pensa que l’empresa és ell o ella.
I qui prepara equips durant anys en una empresa que té una gestió que també és política.
Perdoni, al món anglosaxó als anys vuitanta les persones que tenien una responsabilitat s’hi estaven entre cinc i deu anys. I si t’hi estaves més de deu anys, es començaven a preguntar què et passava. En aquest país -i vostè per edat ho sap bé- als llocs de direcció la gent s’ha passat quinze, vint o trenta anys. I per a les persones que canviaven cada cinc o deu anys la pregunta també era què els passava, per què ho havien fet tan curt.
Això era durant el franquisme, si parlem de l’empresa pública. Òbviament, això no és el cas d’ara. I no ha estat el cas de l’Institut Ramon Llull.
No. Per què? Perquè depèn dels partits polítics. I això és un error.
Com passa amb totes les administracions.
Però és un error! Perquè la funció de l’Institut Ramon Llull és fer funcionar la cultura catalana -la cultura dels Països Catalans- al món. I els seus directors -que n’hi ha que s’hi han estat un mes i mig- com han de desenvolupar un projecte? Jo me n’hi vaig passar tres -amb un de pandèmic pel mig- i començàvem [allarga les vocals] a fer una cosa que estava molt bé.
Abans havia passat per Random House, per editorial La Galera i per tot el grup Enciclopèdia… Havia fet d’editora, en definitiva. Quin record en guarda, d’aquesta llarga etapa?
Abans de tot això, però, i crec que és important perquè em dona una perspectiva diferent a moltes persones que ens trobem aquí, vaig viure i treballar durant deu anys a diferents llocs del món. Dels meus disset als meus quasi trenta anys vaig estudiar a Anglaterra, als Estats Units, a França… Vaig viure Àfrica, Argentina, l’Índia…
En què treballava en aquests llocs?
A l’Argentina, on vaig viure mig any, en un projecte de desenvolupament, ajudant a crear microempreses per a comercialitzar formatge de cabra. La seu era a Córdoba L’impulsava la fundació del Banco de la Provincia de Córdoba, però les empreses que havíem de crear eren en un poblet que es deia Villamaría del Río Seco.
Va fer poc de temps formatges… A Sud-àfrica?
A Sud-àfrica treballava en allò que llavors era Save The Children, però no Save The Children Oxfam d’aquí de Catalunya, sinó d’Anglaterra. Jo havia estudiat a la Universitat de Southampton i em vam agafar per fer això. Quan vaig arribar allà vaig adonar-me que ningú havia analitzat aquell projecte sobre el terreny. Havia de formar dones de diferents poblats al nord de Pretòria. Zones molt penjades, on hi havia cabanes d’aquelles fetes amb fang i excrements com les que dibuixàvem de petits. Només tenien un únic vehicle -una furgoneta- per a tots els poblats i només hi havia una persona que la sabia conduir. M’hi van enviar a ensenyar-los mètodes anticonceptius…
Però com acaba vostè fent formatges i ensenyant mètodes anticonceptius a dones de poblats penjats?
Treballava per a organitzacions no governamentals durant la meva formació en MBA a Esade. En primer vaig anar a Berkeley a especialitzar-me en direcció i gestió d’empreses no lucratives, empreses culturals… Entre el primer i el segon any vaig fer sis mesos de pràctiques. En formatge i en mètodes anticonceptius. Te les havies de buscar tu, aquestes pràctiques.
I faena, faena?
La meva primera feina va ser treballar com a intèrpret al Liceu. Hi havia companyies estrangeres que en necessitaven en diferents idiomes. Des de molt petita jo sabia anglès, francès, castellà i català. Això m’ha ajudat a buscar-me la vida. Com que vaig marxar de casa amb 17 anys i em mantenia jo, havia d’estudiar i treballar, i així ho vaig fer des de molt al principi. Com que no arribava a final de mes, a part feia d’ajudant de producció en un programa de viatges a TVE a Sant Cugat que es deia Alatul, de ciència i futur, que dirigia Jaume Codina. El cap de producció era un home duríssim, però vaig aconseguir entendre-m’hi bé. Això m’ha passat més vegades en aquesta història laboral llarguíssima que tinc. Amb alguns homes que tenien fama de ser especialment durs m’hi he aconseguit d’entendre bé. Amb molta sinceritat i plantant-los cara des del primer dia.
Què hi va aprendre, rodant pel món? Què és la cosa més dura que hi va aprendre?
[Deixa passar uns llargs segons]. És molt difícil resumir-ho en una frase o en poques. De tot. Vaig aprendre que el mateix que veia a casa des de petita ho veia a tot arreu. Que tots som personetes que un dia ens morim, i ja està. A més, rodant per aquest món he fet algunes altres feines que no li he explicat, com ara els anys que vaig passar a Los Ángeles, després d’estudiar a Berkeley, on vaig ser professora i tutora en un college de Palos Verdes Pb, que és un dels barris més privilegiats de la ciutat.
En aquell moment la meva parella era el fill d’un advocat que tenia com a clients quasi tots els actors i les actrius de Hollywood. A finals dels noranta fèiem sobretaula, per exemple, amb Rob Lowe o… I això encara és més estrany que el meu pas per les ONG. Per entendre una mica quin tipus d’alumnes passaven per la meva escola, Palos Verdes Pb Chadwick School, hem de considerar que els pares de vegades es venien a reunir amb mi en helicòpter. Recordo -perquè eren els anys noranta, l’època gloriosa dels Estats Units- que els pares d’una família d’alumnes de diferents cursos amb qui vaig arribar a establir una bona amistat eren amics íntims dels Clinton. Tot allò era molt sorprenent. De fet, per a mi, més sorprenent. Vaig viure quasi tres anys amb una d’aquestes famílies, perquè em vaig emparellar amb un dels seus fills, i allà vaig veure molt patiment. Moltíssim.
Els rics també ploren.
Molt. I tenen moltes malalties mentals.
Ara en té tothom. Ací també. A què ho atribueix? Què ens passa?
Ara s’analitza molt més.
Aquesta és fàcil.
Però és així. De malalties mentals, en tenien els nostres avis, els nostres besavis i els nostres rebesavis. Sempre. Però llavors es deia: “Aquest és mogut”, “Aquest està trist” o “Aquest és un histèric” o directament un boig. El boig del poble o el tonto del poble.
Però, de boig o fava del poble, només n’hi havia un.
No. Perquè a les dones, al llarg de la història, se’ls ha dit boges, putes o bruixes. Això ha passat sempre. Qualsevol persona que sortia de la norma rebia una etiqueta. Actualment moltes d’aquestes coses s’analitzen, es treballen i es diagnostiquen.
No creu que en societats com la nostra, en què la prioritat ja no és sobreviure, hi ha més temps per a autoanalitzar-se o analitzar-se?
Miri, jo crec que sobreviure és molt difícil.
Però és molt més fàcil sobreviure ací que en un d’aquells poblats penjats. Ara ací ja no és una prioritat absoluta…
Depèn, perquè les pressions que tenim aquí són molt bèsties. Als poblets aquells de Sud-àfrica no tenien res, però… Com els podia ensenyar jo mètodes anticonceptius? Al tercer dia reciclaven els condons al riu! I em deien: “Hi, hi, Mrs. Batallé, look! I supercontentes. En aquella època no hi havia mòbils encara, però quan havies de fer els repors a Londres els deia: “Escolteu, aquesta és la feina més absurda que puc fer”. Perquè és obvi que a una gent que és a vuitanta quilòmetres de la farmàcia més propera, només tenen una furgoneta i només una persona al poble la sap conduir, de què els serveixen els condons? Els serà més útil que unes quantes aprenguin de conduir.
Tornant al patiment, és pertot arreu. Sobreviure aquí? A Barcelona 2025? És terrible. La gent no arriba a final de mes. La gent fuig de la ciutat. No pot pagar els lloguers. La majoria de la gent va medicada a la feina. És terrible. El món que estem fent és terrible.
I això es pot reconduir amb un somriure?
No. Però s’aguanta millor. Tu potser ho passes igual de puta, però al del costat li dones més bon rotllo. Hi ha una altra frase meva -que no només coneixen els qui treballen amb mi, sinó també qui viu amb mi- que és “Solucions o felicitat”. Solucions o felicitat. No suporto les persones que es queixen. Sobretot aquells o aquelles que es queixen contínuament i de la mateixa cosa. La meva resposta davant la queixa és “Solucions o felicitat”.
I per què amb adversativa? També podria ser solucions i felicitat…
Perquè al món laboral -o a la família- un pot prendre més o menys decisions, però potser s’ha de passar tota la vida suportant aquella persona pels motius que sigui. Llavors o ho soluciones o, si t’hi quedes, si no ho canvies -que de vegades no pot ser i aleshores has de marxar-, et quedes amb el somriure militant. Perquè estar-se tot el dia donant pel sac fa que tot sigui molt més complicat. El somriure militant és per no donar pel sac, perquè ja la vida ens dona pel sac a tots. Què sumem donant pel sac? I com a directors o directores, encara menys. No em paguen per a donar pel sac. Part del nostre sou ha d’anar a trobar solucions. A ajudar-les a trobar i fer que la gent més o menys -mínimament- visqui en un entorn positiu. Perquè quan surten al carrer potser tots i totes ja tenen unes vides horribles. Per això m’interessa també tant l’educació i l’escola. Cada vegada hi col·laboro més. Des de la mainada petitíssima fins a la universitat.
Hi col·labora des de la llibreria?
Des d’Ona i des de moltes de les classes i la formació que faig. Fa vint-i-cinc anys que dono classes o que formo gent. Per exemple, en els darrers anys col·laboro molt amb Rosa Sensat. Perquè crec que a l’escola també hi ha la clau de tot. Els mestres que van a classe amb cara de cagarro o reprimits són els que formen la mainada. A mi m’és igual, però vostè ha de fer somriure militant. M’és igual si al matí s’està morint de mal de regla, que això també passa, o de mal del dit gros del peu. Vostè va allà, com a mestre o mestra, i hi porta el seu somriure militant. Perquè potser a aquells nens a casa seva els estan hostiant.
Vostè ho viu tot intensament. Deu arribar cada dia a casa baldada.
Faig meditació, faig esport, i això m’ajuda. I també abraçades. Somriures i abraçades.
És una dona del segle XXV. Fa meditacions, somriures, abraçades…
[Riu]. Ja m’està bé, això del segle XXV..
Perdó, XXI. Ves a saber com anirà al XXV tot això…
No, té raó, té raó. Ja m’està bé el XXV. Ja sap vostè que jo vull viure 105 anys.
Per què? Enmig de tant de patiment…
Perquè soc vitalista. Fixi’s que he patit molt, però em costa molt entendre el suïcidi. Ara, entenc que una persona pugui estar deprimida. Jo tinc una tendència a la tristesa i a la malenconia. Vol dir que el somriure militant també és per compensar això. Perquè, des dels llocs que em pertoca -ara fa ja vint-i-cinc anys-, que és fer créixer equips i projectes, la meva responsabilitat és exactament aquesta. I té vostè raó. Em fatigo, em fatigo. Té vostè raó, té tota la raó. Em fatigo. Molt. Perquè aquesta energia que vostè nota…
No en desprèn massa?
Té tota la raó del món. Tinc cinquanta-tres anys. En desprenc, sí. Però amb vint i amb trenta en desprenia molta més.
Uf!
Per tant, encara que no ho sembli, en vaig aprenent…
A calmar-se.
Jo crec que ja n’estic, de calmada. Expressar-se amb vehemència no vol dir no estar calmada.
Això fatiga…
No hi estic d’acord.
Vol dir que tanta vehemència no fa que quan vostè arriba a casa estiga molt més cansada?
Depèn. Una cosa que integro en les meves jornades sempre -aquestes jornades de vegades comencen molt de bon matí i acaben molt tard a la nit-, de fa ja molts anys, són espais de silenci. És cert que les persones que ens entreguem així -n’hi d’altres que no ho fan i jo que me n’alegro per elles- ens hem de regular molt més. Hi ha molts moments al dia -i ho sap el meu equip i ho saben també a casa- que ho verbalitzo i dic: “Vaig a fer silenci”. Fer silenci és asseure’m a terra -m’assec a terra perquè m’hi arrelo- i des d’allà puc continuar treballant. Em va bé asseure’m a terra, perquè soc molt física. Per això també com a escriptora treballo a mà. I per això també un dels cursos que he fet fa molts anys es diu Escriptura des del cos. Crec que la cosa física també ens fa. Per tant, com que soc física, si jo noto que m’estic tensionant, m’assec a terra com estic fent ara mateix [s’asseu a terra amb les cames creuades] i ràpidament noto calma.
Doncs, continue a terra perquè una mica de calma ara ens vindrà bé.
[Riu]. Però no coincideixo amb vostè que no hi hagi calma en la vehemència. La vehemència és un to. I és un to perquè aquella gent m’importa. Hi ha vegades que quasi ni parlo. Perquè no crec que ho hagi de fer o perquè en una situació concreta davant aquella persona considero que no m’ha tractat prou bé. No gasto ni així d’energia amb segons qui. I això sí que ho he après amb els anys. Però amb vostè sí que la faig servir, perquè el respecto de fa molts anys.
El seu currículum és immens. Estaríem hores parlant de la seua faena en cada editorial on ha treballat…
Precisament em sap greu no haver parlat de Rata, que és un dels projectes que m’han il·lusionat més, o dels llibres d’art de La Galera.
Parlem de Rata… [torna a la cadira perquè diu que el terra és massa fred].
Rata és un dels segells d’Enciclopèdia. L’Ernest Folch, que ara porta l’editorial, ha volgut recuperar-ne alguns dels títols, com ara Blanc, de la premi Nobel Han Kang, amb l’edició original. I per tant, encara es troba Rata ara a les llibreries, malgrat que estigui al congelador. Rata era un projecte que em van proposar Antoni Subirà -que en pau descansi- i Albert Pèlach quan jo dirigia La Galera. La vaig dirigir, La Galera, durant deu anys importantíssims per a mi, perquè suposava dirigir l’editorial amb què jo vaig aprendre a llegir. Rata me l’estimo com un projecte creat des de l’origen, però La Galera… Vaig ser baula durant deu anys d’un projecte que, com aquesta casa, la llibreria Ona, va néixer els anys seixanta.
Rata va ser, d’alguna manera, el retorn de tot allò que jo havia après durant vint anys al món editorial. Era fer l’editorial que a mi m’hauria agradat haver llegit. Com que a mi, quan ho faig per plaer, m’agrada molt llegir textos literaris, trio els que han estat escrits des de la necessitat. Si vostè llegeix Han Kang o Olga Tokarczuk, que són dues escriptores que Rata va publicar molts anys abans que guanyessin el Nobel o, fins i tot, en el cas de la Kang, abans que guanyés el Booker Prize, veurà que escriuen des de la necessitat.
També hi ha havia la Natàlia Cerezo o la Natalia Carrero, autores d’aquí que estic orgullosíssima d’haver publicat. Totes elles són escriptores amb una grandíssima qualitat literària, però que escriuen des de la necessitat. No escriuen des d’una superioritat intel·lectual, com passa altres vegades. No. Fan, com va assenyalar encertadament Xavi Vidal, de la llibreria Nollegiu, “literatura de la ferida”. Hi estic d’acord. Aquestes quatre escriptores són això, fan això. I jo volia crear una editorial que, tant a nivell de contingut literari com gràficament, tipogràficament, -perquè massa sovint oblidem que les editorials són una tipografia, una estètica, una gràfica-, fos un discurs. El catàleg n’és el discurs. Vaig crear, doncs, l’editorial que a mi m’hauria agradat trobar en llibreries, tant en català com en castellà. N’estic molt orgullosa. Va començar a publicar el 2015 -ara l’hi dic de memòria-, però l’havíem començat a treballar dos anys abans. Havíem de traduir del xinès, el coreà, traduccions que portaven molt de temps, com el primer títol, el fundacional, que va ser de la Sanmao, l’escriptora xino-taiwanesa més traduïda.
No podré transcriure tot això, tan llarg, sense asseure’m a terra!
[Riu]. Vostè després s’ho fa com vulgui, però jo ho he de dir, perquè m’estimo totes aquestes escriptores. N’he conegut algunes. Les altres, no, perquè la Sanmao es va suïcidar als 49 anys, en la dècada dels noranta. Però bé, volia compartir tot allò que havia après durant més de vint anys. N’estic molt satisfeta. Amb un catàleg de només trenta títols -en català i en castellà-, allò va ser molt important i em va fer molt feliç. Jo destacaria Rata, tot allò, i destacaria també La Galera.
Ací tinc els seus quatre llibres…
Cinc!
De ficció, vull dir. De l’altre, ja n’hem parlat molt. La memòria de les formigues, El límit exacte dels nostres cossos, Faré tot el que tu vulguis i Massa deute amb les flors… Em fa l’efecte, llegint-los…
Ah, se’ls ha llegit tots!? Comença a ser un expert en mi, senyor Sanchis.
Alguns, sí, i d’altres, prou per saber de què parle…
N’hi ha un que se’l va llegir i me’l va comentar molt bé, perquè vostè és dels millors lectors que conec. I ho recalco: jo no em moriré sense editar-lo a vostè. I ha de fer un text molt personal.
Molt bé. Tot arriba. Però ara parlem de vostè. Em fa l’efecte que tots quatre llibre recullen vivències pròpies…
No tot són vivències.
Quasi tot.
Tampoc. Per exemple, l’últim, Massa deutes amb les flors -gran títol, pres d’un poema d’Antònia Vicens-…
En aquest darrer el personatge de la Solitària deu ser vostè.
Sí, però jo soc més també el pare de la família. Hi soc molt més en el pare de la família que en la Solitària.
Hi és per partida doble.
Sí, però perdoni, com a editora i com a lectora, com a persona obsessiva… Què vol dir obsessiva. Vol dir que m’agrada Doris Lessing, em llegeixo tot Doris Lessing; m’agrada Toni Morrison, em llegeixo tot Toni Morrison; m’agrada Annie Ernaux, em llegeixo tot Annie Ernaux; m’agrada Samuel Beckett, em llegeixo tot Samuel Beckett…
D’acord, com a persona obsessiva que és…
Com a lectora obsessiva, si vostè llegeix qualsevol escriptor, ell sempre hi és. Sempre.
Vostè, més.
No. Per citar un altre premi Nobel, penso que Annie Ernaux hi és més. O una altra dona que m’encanta, que és Vivian Gornick, molt més… Però sí, jo també. No m’importa. El que em sembla molt divertit és que allà on els lectors o lectores que em coneixen em troben més potser és on jo soc menys. Jo, el jo de veritat més íntim. Per exemple, en aquest llibre, el de contes, el segon que vaig publicar, El límit exacte dels nostres cossos, n’hi ha un d’un pagès. És amb qui m’identifico més. I els lectors m’identificaven amb uns altres personatges. Qui té més de mi és aquest pagès. Amb ell m’identifico.
No amb la noia que té fantasies sexuals…
[Riu molt]. No! Amb el pagès!
A Faré tot el que tu vulguis veiem escrit: “La Nora és una noia casada de quaranta anys que amaga un secret…”. “Aquest és el viatge del despertar a l’amor, la sensualitat i la sexualitat”…
Sí, d’acord, però en el meu cas ni el meu avi va abusar de mi, ni m’he fet prostituta de luxe.
Dona, és que tot, tot, no. També hi ha els elements de ficció.
Aquest text, que va guanyar el Prudenci Bertrana i que ara fa un any i escaig va sortir en anglès, ha tingut molt bones crítiques en aquella versió… Això m’interessa molt! Perquè allà qui escriu no té ni punyetera idea de qui és Iolanda Batallé. Per tant, aquestes em semblen les crítiques més interessants. Un senyor anglès que jo no conec de res -i que mai de la vida em penso que em coneixerà a mi- ha comparat aquest text en concret amb textos d’Anaïs Nin, de… Aquest senyor llegeix sense influència!
Se sent menystinguda ací.
Jo crec que aquí sempre ha interessat més la Batallé editora o la Batallé directora que la Batallé escriptora. Per què?
Vostè s’ho ha buscat, que ha volgut fer de tot i ben gran…
No. Perquè soc més útil als altres sent editora i directora que sent escriptora. És evident.
Com la tracta la crítica catalana?
En el cas de La memòria de les formigues, molt bé. Sorprenentment bé. Va ser el primer i jo tenia trenta-pocs anys. El vaig escriure entre els vint-i-pocs i els trenta. Volgudament vaig trigar molt a publicar-lo. Treballava al món editorial i no volia publicar, de fet. Recordo una referència de l’Anna Maria Moix bestial; de Constantino Bértolo, també; de l’Antonio Ferres, l’escriptor del realisme social, igualment, al·lucinant… Molt bé. I després, els altres llibres, depèn. Però la veritat és que sobretot el que m’agrada més són els lectors i les lectores.
També li diré que gaudeixo molt amb la no-ficció. De fet, al començament de juny sortirà un altre text dins la col·lecció d’assaig o de testimoni, perquè de fet és un text més de testimoni que l’Atreveix-te, que potser és l’antimanual. Perquè no crec en manuals, que cadascú actuï a la seva manera…
I jo que diria que és del tot un manual…
[Vehement]. No, no, no. És un antimanual. I de fet, ho explico. No dono pautes per fer. El que intento és acompanyar cada persona que s’acosti al lideratge -del tipus que sigui, de l’escala de veïns, de la seva família, d’un equip de tres persones o de mil-, perquè trobi la seva manera de fer-ho.
Parlava adés dels lectors…
Sí. Li volia dir que el que més m’agrada són els clubs de lectura. O les persones que ara contacten amb mi a través de les xarxes socials. Gent que no coneixes de res. D’aquí i del món, perquè tots els llibres surten en català i en castellà alhora. I per exemple, en el cas de Massa deutes amb les flors, em va escriure un senyor de Veneçuela que em va dir que en un poble de les muntanyes d’allà passava el mateix.
També li volia dir, respecte a l’Atreveix-te, que una de les coses que més m’agraden a la vida és fer formacions, fer classes. És el que més m’agrada.
Li agrada fer massa coses.
Deixi’m acabar, perquè ja em costa a mi amb totes les el·lipsis i tot això que faig… M’agrada molt tot el que no és ficció. Jo el que llegeixo més de fa molts anys és poesia i assaig. Vostè sap que l’Antònia Vicens comença a fer poesia amb seixanta-nou anys. Jo en tinc cinquanta-tres i encara tinc esperança…
Només li faltava tocar aquesta tecla, la poesia, i ja tindríem el piano sencer.
Però ella em diu que ja en faig. Que el text de Massa deutes amb les flors ja és poesia. Perquè a mi -i crec que això és evident- no m’interessen gaire els arguments. M’interessen les veus, els personatges, la psicologia, els entorns, els tons… En literatura, en la pota literària. Tot i que Massa deutes amb les flors és molt més proper ja al periodisme literari. Perquè és el que vull acabar fent, perquè és el que m’apassiona llegir.
Pare un segon, que em marege. Vol fer poesia, però sobretot vol acabar fent periodisme literari…
Sí. Massa deutes amb les flors ja n’és una mica. Es tracta d’una família real, d’unes muntanyes reals. M’hi vaig plantar i els anava entrevistant.
D’això, els americans en deien, als anys seixanta, Nou periodisme…
Sí. A la meva manera, com ho foto tot. Però per què? Perquè quan dirigia el dominical del Diari de Girona, quan vaig tornar a viure a Catalunya, des de finals del 98 fins al 2001, el que m’es m’agradava, molt més que les entrevistes, eren tots els reportatges que feia cada setmana. Perquè dirigir aquelles 24 pàgines volia dir fer-les. Tenia algun col·laborador, però vaja… El que més m’agradava era anar a fer un reportatge de sis pàgines dels pescadors de Palamós, de les dones maltractades de Salt… Cada vegada m’agrada fer no-ficció literària.
I ja li ho dit: fer formació. Amb l’Atreveix-te i totes les formacions que m’han sortit m’ho passo molt bé. Veig que és útil.
Anem acabant… Arribem a l’últim gran projecte…
No vull acabar!
[Un a un, comencen a desfilar cap a la porta tots els treballadors, que es van acomiadant d’ella. Algú l’anima a escriure la lletra de la pròxima samarreta. Com que la majoria són dones, en lloc de “Pic i pala”, “Pit i pala”].
Sí. Hora de tancar. Anem acabant. La llibreria Ona. Un repte enorme. Aquesta era una llibreria molt deficitària i supose que vostè va rebre l’encàrrec d’alçar-la..
Hi vaig venir el dia que es va inaugurar, el maig de l’any vint. Eren molt valents, perquè va ser la primera empresa de la ciutat que va obrir després del confinament. Jo hi vaig assistir segurament com vostè, com a convidada i en aquell moment directora de l’Institut Ramon Llull. El primer encàrrec que em van fer quan van venir després a buscar-me va ser que aquest espai fos lloc de trobada, casa de cultura, punt de programació cultural… Això ho hem fet amb escreix. Abans ho feien, però ara ho fem molt més, amb aquest gran equip, del qual estic molt satisfeta.
Però les llibreries viuen de vendre llibres…
Sí, totes. Com tot. Hem aconseguit multiplicar per tres les xifres anteriors. Això és molt important, sent un projecte de llibres en català. Hem passat també de tenir 7.000 o 8.000 referències a tenir-ne 50.000. És el lloc del món on trobes més referències en català. Si vostè fa una llibreria només en català -i així ho van decidir els valents que la van crear fa 63 anys-, ho ha de fer el màxim de bé. Qualsevol persona que creua aquesta entrada ha de poder trobar allò que busca en català. Crec que ho hem aconseguit. No només Ona, sinó també Les Voltes, a Girona, Quart creixent, a Palma, i la petita Ona de Gràcia, que són els únics projectes de tot en català. Amb la diferència que aquest té 900 metres quadrats. M’agradaria que hi hagués mols altres llocs amb tot en català. Per desgràcia en aquesta ciutat -i no només en aquesta ciutat, sinó en la majoria dels Països Catalans- a les llibreries cada vegada hi ha menys percentatge de llibres en català. El català ocupa un 20 per cent de l’espai. En el millor dels casos, el 30 per cent. Això fa molt que passa i cada vegada passa més.
Quan Tatxo Benet em ve a buscar per dirigir aquest projecte -perquè jo me’n tornava a fer d’editora, que és el meu ofici- vaig acceptar venir perquè crec que, ben fet, això pot suposar un abans i un després per al sector editorial en català. El sector vol dir tota la cadena. Perquè tenir 900 metres quadrats amb 50.000 referències de fons i novetat d’editorials de tots els Països Catalans, que és una feina de formigueta, és transcendental.
He de destacar també la part de llibres en català traduïts a altres llengües. Està creixement molt. Molt què vol dir? Que cada setmana entre els llibres més venuts aquí a Ona n’hi ha un almenys en alguna d’aquestes llengües. Normalment en anglès. I això és molt important perquè és una de les missions d’aquesta casa. Amb una altra pota, que també és molt important, que és Onallibres.cat, la botiga on line. Quan vaig arribar era quasi inexistent, hem fet un treball de pic i pala -pit i pala, perquè som un equip quasi tot de dones- i ara representa el 15 per cent de la facturació total i té un espai de creixement bestial. Onallibres.cat envia qualsevol llibre que tinguem aquí a qualsevol punt del món. Estem creant comunitats de lectors molt importants a tot arreu. A París, a Salamanca, a Nova York o al Japó.
També seria important que les altres llibreries augmentaren l’espai de llibres en català, no ho creu?
Oi tant! Però això ja no és responsabilitat nostra. Jo m’ocupo d’aquesta casa. Amb la seva pota física i la seva pota on line. Una altra cosa important…
Ja hem acabat.
Deixi’m que acabi així. És molt important la xarxa de col·laboració que estem creant amb Òmnium, l’Ateneu Barcelonès, la revista Catorze, el Palau de la Música, la ràdio que ha creat el Germà Capdevila, Cavall Fort, els casals del món, els cinemes Texas…
Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, deia a la portada el seu llibre. Acabe amb una frase atrevida.
Vostè en sap més que jo. Digui-la vostè.
Hem acabat. Hem acabat i ens hem sobreviscut.
Nooooooo.
